Anem a Montblanc?

[Un dos i seguit, 16-3-18]

Aquest dissabte comença, oficialment, la capitalitat de la sardana de Montblanc. Per primer cop, doncs, una població de les comarques tarragonines rep aquest reconeixement, tot i que cal recordar que és molt recent com a tal i que no és altra cosa que la continuïtat, més o menys actualitzada, de les antigues Ciutat Pubilla, de llarga trajectòria. Ho van ser viles tant diferents de la demarcació com l’Espluga, Tarragona, Reus, Flix, Salou i el Vendrell, i algunes van tenir un impacte realment important i perdurable.

Així, doncs, Montblanc encara el repte de ser una autèntica capital del sardanisme, amb els actes protocol·laris de rigor i un bon grapat de cites interessants durant tot l’any. Sembla que els responsables han entès bé la idea que ara es vol potenciar però que sempre hi ha hagut –ja des del temps de les Ciutat Pubilla- de preveure les activitats de manera que es pugui superar l’àmbit sardanista i s’impliqui al màxim de sectors de la resta de la cultura i de la societat, cosa que fins ara no sempre s’ha aconseguit plenament.

El calendari, que ja hem avançat en anteriors programes i que anirem seguint a partir d’ara, aposta per alguns espectacles nous però ja consolidats, com Cris Juanico amb cobla, “Música i vi” o Roger Mas i la cobla Sant Jordi; però també propostes originals, com l’anella gegant que ha d’envoltar la muralla de Montblanc o un concurs de colles amb eliminatòries colla contra colla. Ara bé, Montblanc gaudeix de prou vitalitat cultural i cal esperar que aquesta s’hi impliqui de manera decidida, però caldrà veure si l’entorn, és a dir, la resta de les comarques tarragonines, també s’hi afegirà en la mesura que tot plegat s’ho mereix. Els ingredients, és a dir, els atractius i la diversitat d’allò que s’ha programat, segur que hi són, només falta que ho sapiguem apreciar.

El "Príncep de la tenora"

[Un dos i seguit, 9-3-18]

A diferència del que ha passat amb altres músics de relleu que han fet grans aportacions a la sardana i la música per a cobla, tot sembla indicar que la commemoració dels cent anys del naixement de Ricard Viladesau tindrà un impacte prou important. De fet, ja hem pogut llegir molts articles i notícies i, fins i tot, hem vist algun espai a la televisió. Sens dubte, això és degut a la forta personalitat del mestre, la gran difusió que sempre han tingut les seves sardanes i el fet que hagi estat el millor intèrpret de tenora de tots els temps.

La major part dels sardanistes actuals només hem pogut comprovar aquestes qualitats en discos i ens ho han confirmat tots els testimonis que ho van poder viure en directe. També són nombroses les anècdotes -moltes d’aquestes força més recents- que permeten afirmar allò del caràcter geniüt, altrament una cosa que el tòpic diu que és ben pròpia dels personatges que han destacat singularment per una raó o altra, tant en el món de l’art com en altres terrenys.

Tot sembla indicar que diverses iniciatives en forma de concerts i enregistraments discogràfics faran justícia als mèrits del llegat que va deixar Viladesau, almenys pel que fa les sardanes. Una altra cosa serien les seves facetes d’autor de boleros –havia escrit alguns títols de gran èxit a l’època daurada del gènere- o d’havaneres.

Pel que fa les sardanes, una de les explicacions del seu èxit és la gran habilitat que tenia aquest músic per crear-ne tant per fer ballar (la gran majoria), com extraordinàries obligades, que sempre eren de gran complexitat interpretativa per al solista; però, alhora, tot el guarniment sempre era atractiu i inspirat. Finalment, una part quantitativament menor però molt interessant, eren les sardanes més treballades, “de concert”, per entendre’ns.

Ara bé, fins i tot en les sardanes més senzilles, les de plaça i a l’abast de totes les cobles, hi podem detectar una sàvia utilització dels recursos, amb melodies atractives i que en comptades ocasions donen la sensació de reiteració entre diferents títols. Una de les grans lliçons de Viladesau és que va demostrar que, la música, no necessàriament ha de ser seriosa per ser de qualitat. O, dit d’una altra manera, que una sardana sigui plenament engrescadora no ha de ser, per això sol, considerada d’una categoria menor.

Benvinguda, Copa Catalunya

[Un dos i seguit, 2-3-18]

La setmana passada, coincidint amb el tradicional acte de cloenda del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes 2017 que va tenir lloc a Figueres, a més del lliurament de trofeus i reconeixements, també es va anunciar el calendari del Campionat del 2018. Això vol dir que les colles que participaran en aquesta competició ja saben quina estructura és la prevista per a la seva categoria, amb quines altres anelles hauran de lluitar i quins concursos ballaran.

Aquestes dades van variant, poc o molt, d’un any per l’altre, sobretot en funció de les colles inscrites i de les poblacions disposades a acollir els concursos. Aquest darrer aspecte acostuma a presentar una sèrie de cites que varien poc, sobretot perquè es tracta de concursos que funcionen força bé, per l’organització, el lloc on es porta a terme, l’ambient, etc. Són concursos on les colles s’hi troben bé i només circumstàncies molt especials poden forçar algun canvi, com ara Sitges o Valls, per posar només un parell d’exemples.

Això sí, es procura variar no tant les poblacions –que, a vegades, també- com la categoria que cada lloc acull, de manera que un concurs amb tradició com el de Tarragona, posem per cas, un any és vàlid per a colles Grans i l’altre pot ser-ho per a Infantils, per exemple. A vegades, però, no només és la veterania allò que es té en compte, ja que, per exemple, un concurs nou de l’any passat com és el de Constantí enguany ja acull una competició del Campionat.

Enguany, al marge de tot això que comentem, la principal novetat és la creació d’una nova competició, que es presenta com a experimental: la Copa Catalunya, que tindrà lloc el 28 de juliol a Montblanc, la Capital de la Sardana 2018, on un nombre restringit de colles (vuit grans i vuit veteranes) participaran en un format d'eliminatòries directes, és a dir, colla contra colla, amb repesca inclosa, i hauran de ballar un nombre variable de sardanes en funció del paper que hi facin.

D’entrada, sembla positiva la introducció d’un nou al·licient per a les colles més enllà dels campionats de Catalunya i territorials o els concursos lliures. Naturalment, tot dependrà de com es concreti tot plegat i de la resposta de les anelles potencials participants.

Divulguem allò que fem, caram!

[Un dos i seguit, 23-2-18]

Una de les qüestions recurrents en els espais d’opinió del programa “Un dos i seguit”, com aquest mateix que enceta cada emissió, és la necessitat de divulgar convenientment les activitats que es realitzen. Realment, segueix essent una assignatura pendent de la majoria d’entitats i organitzacions de tot tipus, encara que ja sabem que fer publicitat no és garantia absoluta d’èxit, fins i tot quan es tracta d’una iniciativa de qualitat i discutible.

Prou que ho saben, per exemple, la gent de la cobla Reus Jove, des del primer dia promotors de concerts sempre interessants, però que no sempre gaudeixen de la presència de públic que caldria. L’assistència no és pobra, però sí clarament insuficient i potser no es pot dir que estiguin desanimats, però sí decebuts, sobretot després d’haver preparat propostes mai mancades d’interès i originalitat.

És comprensible, doncs, que ara estiguin neguitosos davant del seu proper concert, aquesta vegada en col·laboració amb la Banda Simfònica de Reus, cosa que el fa singular i suggerent alhora, i amb un programa d’alt nivell. Esperem que rebin el suport que aquella vetllada es mereix, tal i com comentarem més tard. De fet, ells no són dels que fan curt a l’hora de fer-nos saber, als mitjans de comunicació, allò que preparen.

En aquest mateix camp de la publicitat d’actes sardanistes a nosaltres ara ens preocupa una altra cita important i ben propera: la proclamació de la nova Capital de la Sardana, que serà la vila de Montblanc. I ens preocupa seriosament perquè no acabem d’entendre com pot ser que a menys d’un mes d’aquest acte, encara no s’hagi fet cap mena de publicitat. Només hem vist un avançament del programa de la capitalitat a la Guia Sardanista 2018, però res més. Se suposa que hauria de ser tot un esdeveniment no només per al sardanisme en general i molt especialment el de les comarques tarragonines, sinó també per a la cultura d’aquestes terres, però el cas és que hi ha un buit informatiu absolut.

Cal suposar que, un dia o altre, es farà una roda de premsa presentant els actes, però la lògica ens diu que un fet amb la importància que pretén tenir la capitalitat s’hauria de divulgar des de molt abans de fer-se. Hauria d’estar actiu un web amb tota mena d’informacions, tal i com s’ha fet amb les anteriors capitals, o el de l’Ajuntament de Montblanc hauria de mostrar alguna cosa més que el logo de la capitalitat. I, és clar, els mitjans de comunicació, aquells que sempre som objecte de queixes per manca d’atenció a la sardana, hauríem de rebre alguna base a partir de la qual treballar. I no dos dies abans. Sembla lògic, oi?

Les orelles del llop

[Un dos i seguit, 16-2-18]

Tots haurem sentit, alguna vegada, una d’aquelles sentències fruit de la diguem-ne “veu popular” que ve a dir alguna cosa així com que “potser caldria que tornessin a prohibir la sardana per tal que molta més gent volgués ballar-ne”. Cal suposar, al marge de la ingenuïtat i la inexactitud de l’afirmació, fa referència a la funció d’eina de resistència i d’afirmació de catalanitat que va realitzar el fet sardanista durant molt de temps.

La veritat és que potser no seria gaire desitjable que es facin tantes ballades com hi va haver en un moment donat, per molt que ens agradi aquesta dansa. El problema més aviat és que, en aquella època, poca cosa més hi havia que fos mínimament consentida pel règim, a causa del context, una societat sotmesa a un règim dictatorial, cruel i despietat en general i de manera singular amb tot allò que fos català.

Potser hauríem d’anar amb molt de compte amb aquestes afirmacions, ara que altra vegada no només veiem les orelles al llop, sinó que aquest ja està fent urpades i mossegades en forma de presos polítics, exiliats, desballestant la Generalitat i amenaçant la llengua, persones i entitats. Ho fan els hereus dels repressors d’aleshores i, tristament, amb la complicitat o el silenci d’altres de suposadament “amics”.

Naturalment, el sardanisme segueix tenint clar quin és el seu lloc, però, sortosament, actualment gaudim de la companyia d’altres àmbits ben forts dins el camp de la cultura popular igualment compromesos amb el país. Ara bé, el millor seria que mai més calgués escoltar o ballar La Santa Espina com a símbol reivindicatiu, que els músics fessin sonar El cant dels ocells pensant en els ostatges o que els castellers haguessin d’aixecar les seves construccions per altra cosa que no fos el gaudi propi i dels aficionats. 

Pep Ventura, al seu lloc

[Un dos i seguit, 9-2-18]

L’any 2017 va ser, per al sardanisme, el de la commemoració del 200 aniversari del naixement d’un personatge tant important com Pep Ventura. Les celebracions es van localitzar molt a Figueres, la vila on va residir la major part de la seva vida. Amb tot, hi ha determinades iniciatives que és ara quan donen els seus fruits i en pot gaudir tothom, on sigui que visqui: una important exposició en xarxa, un disc i un llibre. Són tres treballs realitzats de manera molt acurada, a càrrec d’especialistes acreditats i que, sobretot, tracten el personatge i el fet sardanista amb coneixement de causa i lluny de les visions idealitzades i romàntiques, pròpies del segle XIX, però que, paradoxalment, encara han estat vigents fins ara mateix.

En un moment donat, es va construir una explicació sobre Pep Ventura i el seu paper en la creació de la sardana llarga idealitzada i plena de tòpics, molt d’ells de dubtosa credibilitat, comprensibles en aquell moment històric, però que després s’han anat copiant i repetint de manera totalment acrítica. Sortosament, estudiosos com la musicòloga Anna Costal, entre altres, fa temps que analitzen aquestes qüestions amb rigor i, tal i com han vingut explicant en articles i assajos diversos –ella, fins i tot en va fer la tesi doctoral!- ara es tracta de resituar Pep Ventura, traient-li allò que no va fer (o no ho va fer ell sol) i posant-li allò que no li era reconegut, com la seva competència musical, posem per cas.

Ara, sintetitzant i fent atractiu allò que d’aquests estudis fins ara coneixíem en forma de treballs erudits, tenim a l’abast aquests tres mitjans (disc, web i llibre), que tot sardanista o qualsevol persona interessada hauria d’aconseguir.

Un salt important

[Un dos i seguit, 2-2-2018]

Enguany ja farà 31 anys que l’entitat Adifolk organitza l’Aplec Internacional, una cita de pràcticament totes les manifestacions festives catalanes que cada any va viatjant a una ciutat o altra d’Europa. De fet, inicialment era l’Aplec Internacional de la Sardana, però poc a poc ha anat ampliant la diversitat i el nombre dels participants, sense oblidar mai el sardanisme, això sí.

En l’edició que es va presentar la setmana passada hi haurà uns altres canvis importants, realment transcendentals, fins i tot. Encara no s’ha donat a conèixer el programa i aviat s’obrirà el període d’inscripcions als grups interessats en participar-hi, però ja se saben coses bàsiques com que, en realitat, hi haurà dos aplecs: primer a Manresa i l’altre –i aquesta és l’altra novetat més cridanera- a Washington. Així, doncs, per primera vegada se sortirà de l’àmbit europeu i es farà el salt a un altre continent. Realment, la idea sembla que és de continuïtat entre les celebracions a les dues ciutats, inaugurant l’aplec a Manresa –l’actual Capital de la Cultura Catalana- i completar-lo als Estats Units unes setmanes després.

Es refermarà l’aposta de l’anterior edició de vincular l’aplec amb un esdeveniment de la ciutat amfitriona, generalment una fira o certamen musical, en aquest cas el prestigiós Smithsonian Folklife Festival. Tot plegat, sobretot la circumstància del salt a l’altra banda de l’Atlàntic, segurament farà més difícil la participació de catalans no vinculats als grups que hi actuen i fins ara habituals de l’aplec, ja que el vinculaven a les seves vacances, però segur que es millorarà en el gran objectiu dels organitzadors: donar a conèixer la cultura popular catalana arreu del món i per mitjà de les portes que millor ho puguin facilitar.

Ara esperem que no passi com a l’edició anterior, quan va transcendir que l’Estat espanyol havia pressionat les autoritats d’Ostrava, a la República Txeca, que va acollir l’aplec del 2017, perquè no hi donessin suport. Sortosament, no es van deixar intimidar.