La festa en temps de pandèmia

[Un dos i seguit, 25-9-20] 

Doncs ja hem deixat enrere les festes de Santa Tecla, unes festes que mai ens hauríem imaginat que tindrien les característiques singulars que han tingut. La veritat és que, en conjunt, Tarragona és una de les ciutats que ha apostat per una opció de festes que no ha estat exempta de risc (no em refereixo al risc sanitari, que ha estat una preocupació sempre present), ja que allò més fàcil hauria estat suspendre-ho tot, com han fet, d’una manera brutal, molts pobles i ciutats. A més, en molts casos, les suspensions s’han fet a darrer moment, avisant a artistes contractats de manera totalment barroera.

I no és que aquí no s’hagin suspès activitats, naturalment. L’opció ha estat clara, però: res d’activitats al carrer i susceptibles de generar massificacions; molts concerts controlats al màxim i la reformulació de determinades activitats, inclosa la descoberta o redescoberta de determinats espais. No ha mancat la polèmica, i aquí és on hi havia el perill al qual em referia, ja que no sempre s’han entès les propostes, però si hi ha alguna cosa certa en tot això és que la situació era força complicada de resoldre un cop descartada la suspensió total o, evidentment, fer com si no passés res.

 Pel que fa els esbarts, al marge de la seva tasca en el Seguici, ens queda el dubte de si es podia haver fet alguna cosa, tenint en compte que s’han realitzat espectacles en recintes degudament controlats, però potser l’impediment ha estat la necessitat d’assajar, els vestidors... No ho sé, però és l’opció que s’ha triat. En el terreny sardanista, la solució ha estat a mig camí, descartant, ara per ara, les ballades i apostant pels concerts. Ja es va fer per Sant Magí, al Camp de Mart, amb un programa cent per cent tarragoní, mentre que dimecres, amb dues cobles, al Teatre Tarragona, la Reus Jove i la Maricel van triomfar amb una selecció molt variada, per a tots els gustos, incloses algunes obres també tarragonines.

Haurà estat una oportunitat per escoltar, còmodament, bona música per a cobla, però, és clar, amb la recança de tothom pel fet de no poder ballar. I les perspectives, de moment, no són gaire bones, ja que s’està parlant de més concerts en substitució, com a mínim, de l’aplec del Serrallo o del concurs de colles de Santa Tecla, que és una altra actuació pendent. I encara gràcies, que a més d’un lloc, ni això!

Concert per Santa Tecla

[Un dos i seguit, 18-9-20] 

Finalment, tal i com temíem, hem arribat a Santa Tecla i la situació segueix essent complicada per a tothom, encara que també és cert que el desconfinament ha permès anar recuperant activitats personals i col·lectives, sempre condicionades per les mesures que cal seguir adoptant. Pel que fa a allò que aquí ens interessa, ja ho sabeu: res d’esbarts, res de colles de competició (ni assajos ni concursos) i res de ballades al carrer.

Ens arriben notícies de llocs que sí que fan aplecs i ballades amb mil i una mesures de seguretat i aquest cap de setmana hi haurà els primers concursos de colles, de moment sense competició estricta, és a dir, unes exhibicions, que més aviat seran una mena d’assajos per veure com va tot plegat després de tants mesos sense moure gaire el cos i menys en harmonia col·lectiva.

Aquí a Tarragona, com en molts altres llocs, ens haurem de conformar a viure la Santa Tecla sardanista en format de concert. Això sí, posats a fer, amb categoria: dues bones cobles, un programa que fa venir salivera i un escenari de luxe, el Teatre Tarragona. Tot i que de ganes no en falten, les entitats (Casal Tarragoní i Agrupació Sardanista Tarragona Dansa) i l’Ajuntament, no veuen per on agafar-la la idea de fer ballades, encara que sigui amb totes aquelles mesures que cal, o precisament perquè aquests condicionants semblen de difícil aplicació de manera correcta en els escenaris que podria tenir Tarragona. Això sí, ara per ara no s’han plantejat una suspensió definitiva, mentre van mantenint en la reserva les ballades pendents, tot esperant la primera oportunitat que s’ofereixi.

El concert del dia de Santa Tecla, insisteixo, és una proposta molt interessant, entre altres coses per la varietat d’estils i d’èpoques que presenta. Des de sardanes molt antigues a algunes de molt actuals, obligades, grans èxits de tots els temps, música tarragonina i, fins i tot, alguna estrena. Estaria bé que a les properes festes de Santa Tecla en normalitat (esperem-ho!!) es mantingués aquesta vetllada de concert sense oblidar (naturalment!!) les ballades i el concurs de colles. En realitat, el concert de sardanes i música per a cobla de festa major ja es va fer durant uns anys, a la plaça del Rei, entre altres llocs, però era una iniciativa de l’Ajuntament i, per tant, depenent de les llunes del responsable de torn, no sempre amic d’això que estem parlant.

Potser ja farem prou si l’any vinent aconseguim recuperar el Retaule, el festival d’esbart, el Puja aquí dalt i balla i, és clar, les sempre exitoses ballades del dia de la patrona i la del dia de la Mercè. De moment, enguany, cita ineludible dimecres al vespre al Teatre Tarragona.

Cultura del concert

[Un dos i seguit, 12-9-20]

A l’anterior programa de l’Un dos i seguit parlava de la incertesa de la situació actual i de l’angoixa que, de vegades, provoca. Ho feia, és clar, parlant de sardanes, cobles i esbarts, un sector que, com molts altres de la cultura, no és, en principi, procliu a generar contagis si s’adopten unes elementals mesures de prevenció. El problema rau en el fet que no és una activitat essencial i, per tant, no ha estat ni en el pensament de qui ha de regular el procés de desconfinament.

La incertesa venia -cal recordar-ho- per la varietat de reaccions que hi ha hagut i segueix havent-hi: des dels que no van dubtar a suspendre-ho tot immediatament, talment com si ho haguessin estat desitjant des de fa temps, fins allò que fan en determinats llocs, sobretot a la Catalunya Nord, és a dir, fer ballades, però molt controlades, amb neteja de mans abans i després de cada sardana, amb mascaretes, amb anelles formades amb inscripció prèvia i separació respecte les altres colles, amb espai  de descans propi per a cada grup, un recinte controlat...

Sens dubte, a banda de les normatives, això no és viable a tot arreu, per raons logístiques, d’ubicació o de capacitat dels responsables, a banda de la voluntat de les autoritats locals. Aquí, a Tarragona, de suport municipal n’hi ha, evidentment, però fins ara ningú ha vist clar poder fer ballades, per molt controlades que estiguin. Sí que s’ha optat per una solució alternativa que té, alhora, la seva part negativa i una altra d’oportunitat. El format de concert permet, ja que no pot ser una ballada, gaudir, en condicions adequades, de bona música. És clar que, a vegades, se’ns mouen els peus des de les butaques estant, o pot passar que a molts els manqui pràctica a l’hora d’entendre la música de cobla com una obra per gaudir-la, també, en una sala de concerts.

Maleïda incertesa

[Un dos i seguit, 4-9-20]

Vam marxar de vacances i ara, doncs, hi tornem. En aquest temps han passat coses des de tots els punts de vista, però seguim tenint, quan mirem la cartellera d’activitats sardanistes, aquella mateixa sensació d’incertesa que es produeix quan mai saps si allò que estava previst es podrà fer realment, si patirà canvis, si s’haurà d’ajornar o si, directament, se suspendrà. També es dóna el cas que, a darrera hora, quan no podem incloure-ho al programa, ens assabentem d’activitats que, d’alguna manera, han «ressuscitat», és a dir, que sí es fan però que el maremàgnum actual fa que no hi hagi la promoció que caldria i la que, poc o molt, es produeix en temps de, diguem-ne, normalitat.

 Tal i com vam insistir en els programes anteriors, nosaltres ho intentarem. Farem el possible per saber i comunicar-vos tot allò que se suposa que s’ha de portar a terme en l’àmbit de les sardanes i la cobla, bàsicament a les comarques tarragonines. El cas és que de ballades i aplecs clàssics no n’hi ha, lògicament, però sí alguns que s’han adaptat a les circumstàncies i passen a ser concerts, encara que en certs casos es preveu la possibilitat de ballar, acollint-se a una estricta normativa de seguretat comprensible, però que, en aquest cas, pot portar a maneres d’agafar-se les mans més aviat carrinclones. El bon exemple el posen a la Catalunya Nord, on la normativa permet ballar sardanes com cal sempre i quan es mantingui certa distància entre anelles i tothom es netegi les mans amb gel abans i després de cada sardana ballada,

 Pel que fa a la proliferació de ballades-concert, res a dir sempre que es facin com cal, però cal diferenciar aquelles sessions en les quals la cobla es limita a interpretar el mateix programa que hauria fet en una ballada, però amb menys tirades; i aquelles altres on es procura preparar un bon concert, amb una selecció pensada més per escoltar i, possiblement, amb obres de qualitat que no acostumen a estar presents a les places. Un bon exemple seria el concert de les festes de Sant Magí, a Tarragona i algun altre que ja s’ha fet o que es preveu per als propers dies. En parlarem, sens dubte, encara que ja hem assumit que sempre hi haurà aquella incertesa maleïda, amenaçant.

Concert cent per cent tarragoní el dia de Sant Magí

[Un dos i seguit, 31-7-29]

Poques vegades s’ha vist tant trasbalsat com ara el món cultural, abocat a l’activitat reduïda a aquelles manifestacions de caire privat, individual, o, en tot cas, amb succedanis facilitats per les noves tecnologies, però que no serveixen per fer bullir l’olla dels professionals del sector. Mancats de força -o d’ànim- coercitiu d’altres sectors, han acabat passant pel mateix adreçador que les activitats de risc màxim, situació que només ha començat a canviar, tímidament, aquests dies.

Ho hem estat constatant pel que fa les activitats sardanistes i els esbarts: s’han començat a fer concerts, generalment substituts d’aplecs, ballades i, fins i tot, concursos de colles, alhora que s’ha pogut ballar, en alguns llocs, de manera diguem-ne pintoresca. El panorama, de fet, és caòtic, amb actes ajornats, altres reconvertits i un gran nombre directament suspesos, talment com si alguns ajuntaments portessin anys esperant l’excusa per fer-ho. Sortosament, també hi ha aquells que permeten actes realitzats amb tots els ets i uts de seguretat recomanades pels entesos.

A Tarragona, sembla que el que resta de temporada tindrem l’oportunitat de gaudir d’un gran nombre de concerts que, en part, compensaran la manca de ballades, aplecs i concursos de colles. És a dir, sembla que aquí s’ha optat per la via de l’adaptació més que a la rendició total i absoluta que hem vist a molts altres llocs. Al capdavall, malgrat l’absència que sembla que tindrem d’oportunitats de poder ballar al carrer, no ens faltaran aquestes altres de gaudir de la música còmodament asseguts, encara que de la immensa majoria encara no sabem si es tractarà de  concerts autèntics o els repertoris de qualsevol ballada.

Sí que podem assegurar que, si res no es torça (toquem fusta), el dia de Sant Magí tindrem l’oportunitat de gaudir d’un excel·lent concert al Camp de Mart amb la cobla Reus Jove, en comptes de la tradicional ballada a la Rambla. Serà amb un programa cent per cent tarragoní i força interessant, amb obres recuperades d’un oblit injust, altres d’estrena absoluta; amb autors que cal divulgar més i altres d’actuals que val la pena impulsar. En definitiva, malgrat el desgavell causat per la pandèmia, estarà bé aprofitar l’oportunitat per gaudir de les cobles en aquesta vesant concertística i, si pot ser, explorant el repertori tarragoní, ja sigui d’autors d’aquí o d’altres que hi han dedicat les seves obres. El cert és que de material interessant n’hi ha per a moltes més sessions de les que ara es puguin arribar a realitzar.

Reivindicant compositors d'aquí

[Un dos i seguit, 24-7-20]

Divendres passat, després de l'última edició de l’Un dos i seguit, vaig tenir l’oportunitat d’assistir al concert que la cobla Reus Jove va oferir als Pallaresos, enmig d’un munt de mesures de seguretat, tal i com toca a la situació actual. Malgrat la fredor d’un acte fet a l’aire lliure, en una pista enorme, amb el públic separat entre ell i els músics, el programa valia la pena. Bàsicament, es tractava d’homenatjar la figura de Josep Gols, un músic nascut als Pallaresos, encara que la major part de la seva carrera musical la va desenvolupar a Tarragona i la va cloure a la Canonja. Poca broma: entre moltes altres coses, fundador i director de l’Orfeó Tarragoní, institució importantíssima a la Tarragona d’abans de la Guerra Civil, que va viatjar per l’Estat i a l’estranger, però que ara només recorden quatre lletraferits. També va fundar la primera cobla de la ciutat, la Tarragonina, i sembla que fou el primer autor de sardanes d’aquestes terres.

Vam poder escoltar algunes sardanes d’en Gols, d’una qualitat gens menyspreable i amb un estil molt propi de l’època, a inicis del segle XX, així com la única del seu fill, Xavier Gols, mort prematurament, però que ens va deixar una composició extraordinària, que si algú l’hagués estrenat ara tots els entesos dirien que és innovadora i un munt d’elogis més sempre d'aquest caire.

El trist del cas, és que a banda del fet que avui dia pocs recorden aquests músics, per poder interpretar les obres que es van poder escoltar als Pallaresos per la cobla Reus Jove, el seu contrabaixista, l’amic Eduard Sendra, ha hagut de fer una ingent tasca de recerca per poder localitzar les particel·les. En alguns casos, les ha trobat a Girona, a Mataró o a Sabadell, per exemple. Una situació molt semblant a la que afecta altres autors vinculats amb la ciutat i les seves respectives composicions, moltes perdudes definitivament o que ningú sap on paren. 

És el resultat de les moltes vicissituds viscudes al país i el pas del temps, però també el producte de dècades de deixadesa, despreocupació i ignorància d’entitats, institucions i, fins i tot, de «músics» (entre cometes). La mateixa cobla Reus Jove ha confeccionat diverses propostes de concert similars a la dels Pallaresos que pretenen treure a la llum algunes d’aquestes petites joies musicals que s’han pogut salvar, de moment, de la desaparició física.

Sabem que amb material tarragoní se’n podrien fer un bon nombre de concerts similars i, de fet, la mateixa Reus Jove en té algun a punt. Ara, el problema, més que econòmic o de pandèmies, és de manca de consciència del sardanisme, per una banda, i el menyspreu absolut i ignorant d’aquells que habitualment treballen en el terreny de la música diguem-ne culta, que mantenen una actitud esnob que els impedeix apreciar les possibilitats d’aquesta formació singular, rica però incompresa que és la cobla, així com el llegat dels músics que han viscut a Tarragona i els que avui dia segueixen creant obres, com a mínim, interessants.

Gent prudent

[Un dos i seguit, 17-7-20]

Seguim immersos en aquest malson llarg i de final incert que és el Covid 19 i que ha resultat d’abast universal, és a dir, que, poc o molt, s’ha escampat per tot el mon i pot afectar tothom. I en aquest tothom, evidentment, també hi hem d’incloure els sardanistes, els músics i aquells que es mouen en el món dels esbarts, els protagonistes habituals del nostre programa.

Actualment, més o menys com en qualsevol d’activitat cultural, s’està intentant realitzar algunes activitats que, ara per ara, s’han de limitar, bàsicament, a concerts, amb tota mena de mesures de protecció, encara que també s’ha fet alguna ballada amb encara moltes més restriccions i controls. Igualment, hi ha algun concert a l’aire lliure que ha previst espais per a poder ballar, sempre amb tots aquells condicionants que, la veritat, no conviden gaire a ballar per moltes ganes que en tinguis.

Tot plegat és ben lògic, vista la situació, i ens cal lluitar amb aquest natural desig d’anar cap aquella ja mítica normalitat que cada cop anhelem més, però que segueix esmunyint-se. Tot sembla indicar, a la vista del panorama que tenim al davant, que els organitzadors, els músics i els aficionats hauran de seguir convivint amb un dilema permanent, una lluita entre allò que ens demana el cos i allò que el seny ens adverteix. 

De moment, aquesta setmana s’ha acordat desconvocar el Campionat de Punts Lliures, la única competició oficial de les colles que, fins ara, s’havia salvat de la dràstica suspensió que va acordar la Unió de Colles en el seu moment. Un acte previst per al mes de novembre i que era el que més possibilitats tenia de superar les pors: la disciplina innata de les colles semblava garantir el compliment de les mesures previstes, l’escenari habitual (un pavelló esportiu) facilitava el distanciament entre balladors i públic i a aquest se li podien marcar més fàcilment les normes pertinents...  

Malgrat això, però, els organitzadors del Campionat, que han preferit pecar de prudents abans que assumir determinants riscos, cosa que jo no goso discutir-los-hi, naturalment. A més, han indicat altres raons que han tingut pes a l’hora de suspendre  els punts lliures com que les colles possiblement no estarien prou en forma. Això sí, sembla que per a la tardor hi podria haver alguns concursos lliures, per mirar de no acabar de perdre el ritme, suposo.