Per acabar l'any amb bon gust de boca

[Un dos i seguit, 22-12-23]

Els vídeos de promoció que havia divulgat els últims dies la Confederació Sardanista per les xarxes ja permetien intuir que s’estava preparant alguna cosa diferent en aquesta entitat. Diversos personatges més o menys coneguts, de dins i de fora del sardanisme, ens anaven insistint en que estiguéssim a l’aguait d’allò que passaria dijous a les deu del matí, i sota l’advertència que «s’acosten canvis».

Ja sabíem que després del daltabaix del web de la Confederació (sembla que hackejat) s’estava treballant en un nou portal, que estava trigant i, per tant, que el resultat havia de ser necessàriament molt treballat. I, efectivament, dijous es va anunciar amb tota la pompa pròpia dels temps actuals, és a dir, per les xarxes, amb un disseny nou i altres tècniques diguem-ne «modernes», es va donar a conèixer, dic, un responsable de comunicació amb aire professional, nous correus i la previsió de la disponibilitat, d’aquí a pocs dies, del nou web i una agenda virtual que substituirà la vella Guia Sardanista.

Encara és aviat per fer-ne valoracions, més que res perquè encara falten aquests dos elements que he dit, i també ho haurem de pair, tot plegat. D’entrada, però, sembla que pinta bé, que és aquest aire fresc, actual i, alhora, professional, allò que convé per encarar el futur de la sardana i, ben mirat, ja ho és per al moment actual. Per cert, sembla que a partir d’ara a la Confederació Sardanista l’haurem d’anomenar «Som Sardana» i que es compta amb un nou logotip, minimalista, però ben d’acord amb les tendències actuals, on no hi falta, ben explícita, la rotllana.

A mí, aquest anunci, m’ha semblat una manera d’acabar amb bon gust de boca l’any sardanista. En tot cas, amics oïdors, que visqueu unes molt bones festes!

Obrir la ment

[Un dos i seguit, 15-12-23]

Darrerament, he tingut ocasió de coincidir, virtualment, amb un bon grup de persones fortament interessades amb el fet sardanista i la seva problemàtica, tots ells vinculats en un grau diferent i on hi ha de tot: músics, periodistes, organitzadors, monitors, balladors, etc. Molts d’ells, implicats en diversos d’aquests àmbits. Són gent amb un alt coneixement d’allò que tracten i estan organitzats tot seguint unes pautes molt serioses i caldrà veure, amb el temps, si tot plegat dóna algun fruit. 

Atesos els ingredients que he apuntat, algú pot pensar que m’he quedat curt, que segur que n’hi haurà de resultats positius. Ja ho veurem, perquè un primer fet que s’ha constatat -la cosa està en els seus inicis, això sí- és que avui dia tots aquells que tenim alguna mena de neguit per alguna cosa que vagi més enllà d’allò bàsic de la vida (treballar, menjar, etc.) anem més que justos de temps. Ben mirat, això que ja patim els que hem començat a debatre, passa a tothom que es mou en el nostre objecte d’estudi: organitzadors, músics, capdansers... Així s’explica que, per exemple, que es puguin percebre moltes iniciatives originals, sovint molt engrescadores, que superen la dinàmica rutinària i conservadora predominant i que aquest obstacle tots el veiem com el principal problema a resoldre. I un dels objectius a tractar segurament serà discernir allò que és vàlid, positiu i que mereix ser escampat arreu, per, posteriorment, poder-ho aplicar mirant de superar les distàncies i ignoràncies mútues. Perquè, és clar, tothom en té de feina i costa obrir la ment, compartir, veure què hi ha més enllà i funciona realment. Fins i tot els que volen fer-hi alguna cosa, tenen aquests problemes de temps. Això sí, com a mínim, sembla que allò d’obrir la ment ja ho tenen bastant superat, que ja és molt! 

Les discussions (assenyades) que enyoro

[Un dos i seguit, 1-12-23]

El passat 28 d’abril vaig fer un comentari inicial del programa Un dos i seguit que vaig titular «Entre l'apassionament i l'atonia, trobem el terme mig?». Començava dient que «Fa anys, bastants anys, vaig tenir l’oportunitat d’assistir, com a informador sardanista, a una reunió de la Unió de Colles Sardanistes. Fa tant de temps que no recordo què s’hi va tractar ni si era una assemblea, una reunió de treball o què. Sí que puc assegurar que en vaig sortir impressionat per la intensitat de les discussions, fins i tot vaig arribar a sentir vergonya aliena per l’apassionament desmesurat que hi van exhibir els representants de les colles d’aleshores. És clar que eren altres temps en tots els sentits, ja que era una època en la que determinats concursos podien aplegar un centenar d’anelles com la cosa més normal del món». 

I, després, venia a dir que, efectivament, les coses han canviat molt i aquella intensitat ha esdevingut calma, si més no de cara enfora. I ho exemplificava amb el blog «Sardana no resolta», del tarragoní Manel Andreu, on parla de colles i de concursos amb força coneixement de causa i on no s’hi està d’exposar-hi tota mena d’opinions. Davant d’això hi trobava a faltar més debat, evidentment no com aquella batalla campal (només dialèctica, això sí) però sí creia i continuo creient que s’ha de debatre més, molt més. I no dins de l’àmbit reduït de cadascú, on no se solucionen gaires coses d’interès general, sinó en fòrums com el que ens ofereix aquest blog.

El cas és que el darrer article publicat després del concurs de punts lliures de diumenge i algun comentari que algú hi ha aportat han generat no una allau d’opinions però sí diverses d’interessants i algunes amb aquell punt d’apassionament -molt moderat, això sí-, però prou simptomàtic de com deuen anar els debats a porta tancada, diguem-ne.

El cert és que aquell concurs ha proporcionat «tema», tant l’estrictament noticiable com aquell que alimentaria les discussions que enyoro (les assenyades, vull dir) i, fins i tot, xafarderies. En parlarem.

Punts lliures

[Un dos i seguit, 24-11-23]

Qui més qui menys, té una idea mínima de què són les sardanes: una dansa que es balla sobretot al carrer, en rodona, que tothom hi pot entrar quan vulgui i que això es fa al so d’una petita orquestra molt peculiar anomenada cobla. Potser molts sabran que hi ha dos tipus de passos, els curts i els llargs, que es van repetint en una falsa monotonia. Quan algú hi aprofundeix una mica, només una mica, ja va descobrint més coses, l’hi va trobant el gust i potser esdevindrà un ballador més o menys habitual.

Una de les coses que segurament podrà observar quan hi porti un temps és que a més d’aquells dos tipus de passos, que són els que desenvolupa tothom, n’hi poden haver molts més, moltíssims més, però que requereixen una preparació i una experiència notables: els punts lliures. Allò que curiosament ni molts sardanistes habituals saben és que de punts lliures n’hi ha hagut sempre i no només practicats per les colles de competició. El problema és que els sempre presents defensors de les essències els han combatut en tot moment, de la mateixa manera que ho han fet amb determinades manifestacions musicals de la cobla o, fins i tot, en certes èpoques, les colles de concurs.

Darrerament, sembla que els fonamentalistes de la sardana han afluixat força la seva pressió, potser perquè no n’hi ha tants o perquè han desistir de blasmar la mateixa existència d’un campionat de ballar sardanes i que fins i tot hi hagi un concurs de punts lliures. Potser encara sentim a dir, de tant en tant, aquella frase que diu que «això no són sardanes», però predomina l’actitud positiva davant l’espectacle ple de vida i imaginació que es podrà veure, per exemple, aquest diumenge a Sant Cugat amb el concurs on 21 colles de totes les categories -incloses diverses de Tarragona-, mostraran les seves coreografies, sovint agosarades, però sempre seguint el patró de la sardana de sempre i, sobretot, molt espectaculars. Una festa del tot recomanable i que bé mereixeria un resum com cal a la televisió del país. No ho sé, dic jo...

Del Campionat de Campions de Balaguer

[Un dos i seguit, 17-11-23]

Feia força anys que el concurs de colles sardanistes de Balaguer era un dels més importants de la temporada. El fet que acollís la final d’alguna o més d’una de les categories «grans» del Campionat de Catalunya i l’evidència que es porta a terme en una plaça extraordinàriament espaiosa, enmig d’una festa major molt viscuda i amb una organització eficient, eren raons de pes per justificar-ho. Per les raons que sigui, enguany Balaguer es va quedar sense finals i, per tant, amb l’amenaça de tenir un concurs deslluït per l’absència no només de colles, sinó de l’emoció de veure com es decideixen classificacions.

No sé si de manera intencionada ja des del principi o com una solució d’emergència, es va anunciar que Balaguer estrenaria una nova competició a celebrar en una única jornada: el Campionat de Campions, amb l’objectiu de confrontar, novament, les dues millors colles de cada categoria. A l’hora de la veritat, això no es va aconseguir, ja que no hi van ser la majoria de colles punteres, encara que sí que es va mantenir el poder d’atracció pel que fa al nombre d’anelles, a banda de les que competien per a la final territorial de Lleida. El motiu més probable de l’absència de segons quines anelles és la perspectiva del concurs de punts lliures de diumenge vinent, amb la corresponent necessitat d’assajos intensos un cop acabat el Campionat regular i l’exigència de les bases, per a les colles Grans, d’haver de presentar un vídeo amb la seva coreografia. Certament, almenys pel que fa la Tarragona Dansa, la jornada de diumenge la van dedicar a això (assaig i enregistrament, vull dir), tot i que -oh miracle!- la colla tarragonina també va ser present a Balaguer i, a més, va guanyar el concurs. Això, però, és una altra qüestió que ja tractarem a les xafarderies.

Això sí, sembla que hi va haver alguns desajustos entre els criteris dels organitzadors lleidatans i la Unió de Colles, a més de situacions estranyes pel que fa la revessa. Sens dubte, ara, a la UCS se l’hi gira feina per tal d’aclarir aquestes situacions i cercar una fórmula viable per al Campionat de Campions que el pugui situar en un calendari especialment atapeït per a les colles.

Adéu a Joan Domènech i Moner

[Un dos i seguit, 10-11-23]

No vaig tenir l’oportunitat de tractar personalment l’historiador, polític, gestor i no sé quantes coses més, Joan Domènech i Moner, que ens ha deixat aquesta setmana. Malgrat això, com a fidel seguidor de tot allò interessant que s’escriu sobre sardanes crec haver-me fet una idea força fidel a com era aquest personatge que m’ha semblat apreciat per tothom. Es tracta, per sintetitzar, d’una d’aquelles persones que no només treballen de valent per molt més que les obligacions, sinó que acostumen a estar presents en la major part d’iniciatives culturals que es porten a terme en una àrea determinada del país i hi aporten idees, energia i feina eficaç. 

En Joan Domènech, a més, va ser d’aquells polítics que incideixen de manera realment positiva en la seva comunitat, demostrant clarament que d’aquesta mena, encara que no sembli, n’hi han, realment. Una activitat política que l’hi va servir per incidir de manera important en el món sardanista, a més de la tasca que abans, durant i després va realitzar de manera altruista. Entre aquesta, m’agradaria destacar les diverses biografies que va escriure sobre grans músics del sardanisme, unes obres documentadíssimes i ben treballades. 

En aquests casos s’acostuma a utilitzar el tòpic de que és una gran pèrdua, però es tracta d’una  realitat incontestable i no dubto en utilitzar-la. Que descansi en pau!

Toc de Dansa, campiona de Catalunya en la categoria de Veterans

[Un dos i seguit, 3-11-23]

Finalment, ho han tornat a fer: la colla sardanista veterana Toc de Dansa, de Tarragona, es proclamava campiona de Catalunya en el concurs de dimecres passat a Girona. A més, ho ha fet per segon any consecutiu i amb unes característiques força semblants, ja que el que es va poder veure l’altre dia és un d’aquells concursos plens d’emoció fins al darrer moment, amb dues colles -els Tocs i la Sabadell- que ja arribaven empatades i que van haver de ballar una sardana extra de desempat i que es va resoldre per la mínima. És a dir, més tensió, impossible, tal i com va passar, exactament igual, l’any passat, amb els mateixos protagonistes, però a Balaguer. 

Cal remarcar allò que ja hem vingut dient des de fa temps: que el nivell en aquesta categoria és altíssim en general i que el grau d’implicació de les colles és extraordinari. S’imposen ells mateixos assajos intensos i nombrosos, naturalment, però que no servirien de gaire si no hi hagués molta experiència en els balladors i unes direccions tècniques intel·ligents i igualment amb la saviesa que aporten molts anys anant pel món dels concursos. Això és així en totes les colles que competeixen, però sobretot, és clar, en les capdavanteres, de les quals puc certificar-ho de primera mà de la tarragonina Toc de Dansa, però també puc assegurar-ho dels seus més directes rivals, la colla Sabadell.

Un panorama, aquest de les colles veteranes del Campionat, que era absolutament impensable fa uns anys, com ja hem apuntat alguna vegada. Les coses han canviat molt, no només en aquestes colles sinó en l’esperit i les condicions físiques generals de les persones d’aquestes edats i això s’evidencia de manera molt clara en la competició i tot allò que implica. La qüestió era saber combinar tots aquests elements i és evident que la Toc de Dansa ho han aconseguit amb escreix.

Felicitats, companys!