Una bona manera d’acabar l’any!

[Un dos i seguit, 20-12-24]

Moltes vegades, s’ha pogut observar un menyspreu més o menys explícit per a la sardana i la cobla procedent d’altres sectors de la música i la dansa tradicionals. No és un fenomen general, ni molt menys, però sí significatiu perquè acostuma a sorgir d’alguns personatges amb certa influència en aquest àmbit. Llegint segons quins llibres o articles es va veient aquesta postura absurda però real que, en ocasions, discuteix l’autenticitat tant de la sardana com de la cobla. A vegades, sembla que algú tingui l’obsessió per confrontar, per exemple, la sardana amb la jota, quan no són pocs els pobles on s’han compaginat admirablement els dos balls i, fins i tot, en alguns els promotors són els mateixos. I això ho hem vist fa anys, abans que alguns sembla que hagin descobert la jota i entenguin la suposada «recuperació» amb allò tan clàssic de fer fora un per posar-hi l’altre.

Jo sempre ho he vist com una actitud que no beneficia absolutament a ningú, com a aquells que també han volgut confrontar castells amb sardanes, sent com són dues coses tan diferents. I encara sort que tampoc falten uns altres a qui agrada més sumar que restar. Penso, per exemple, amb personatges com Marcel Casellas, sempre a punt per fer coses noves amb la música pròpia com a base i, gairebé sempre, amb el so de la cobla o algun dels seus instruments. Per cert, un dels habituals col·laboradors d’en Casellas, el Joan Moliner, sempre ho ha practicat això de treballar la cobla i la sardana sense cap problema per intervenir també en grups i experiències de tota mena. Ara, per exemple, en Moliner fins i tot ha engrescat (o s’han engrescat mútuament, no ho sé) a escriure per a cobla amb un gran de la música popular de qui no en coneixíem res, fins ara: Conrad Setó. Una bona manera d’acabar l’any!

Per fi, el nou web

[Un dos i seguit, 13-12-24]

Per fi, aquesta setmana s’ha presentat el nou web de SomSardana, la Confederació Sardanista de Catalunya, després de molt temps des de que l’anterior desaparegués d’un dia per l’altre. De fet, no s’ha acabat d’explicar què va passar exactament, si va patir un atac informàtic intencionat, si va ser víctima d’algun virus o què. El cert és que es van perdre els continguts i ha costat molt recuperar un espai a Internet digne per al sardanisme. Durant aquests llargs mesos hi ha hagut una mena de substitut temporal que mai ha acabat de funcionar del tot i constantment s’ha anat anunciant l’arribada de la solució definitiva.

Sembla, doncs, que per fi ja tenim aquí el web amb majúscules i cal suposar que realitzat amb totes les precaucions possibles. Ja ho anirem veient, com també caldrà analitzar-lo detingudament, però a primera vista sembla prou atractiu, fàcil d’usar, presentat de manera clara i entenedora i amb l’anunci de progressives ampliacions d’un contingut que ja es veu que encara és lluny del que hauria de ser. En quantitat, em refereixo.

Entre les novetats que ja estan a l’abast de tothom, cal remarcar la possibilitat d’obtenir una aplicació per a mòbil, indispensable, sobretot, quan allò que volem consultar és l’agenda. Una agenda que s’anuncia com a molt millorada, encara que no acabo d’estar segur que sigui millor visualment. Ja ho anirem veient amb la pràctica.

Un web, doncs, que ja trigava, però que no hauria de treure que seguís a ple rendiment la plataforma independent S21.cat, Sardanisme per al segle 21, que des del primer moment he entès com una eina magnífica per al debat i les propostes en benefici del sardanisme. De manera inexplicable, no s’hi observa el dinamisme que caldria per a un sector cultural tan important com el que ens ocupa. I m’afanyo a dir que no és per culpa d’aquesta eina ni dels que la promouen. No entenc, la veritat, perquè no l’aprofitem més tots plegats. Esperem no haver de concloure que tenim els problemes que ens mereixem, els sardanistes.

El selvatà Miquel Massana, nou director de la cobla Sant Jordi

[Un dos i seguit, 7-12-24]

Les comarques de Tarragona han aportat alguns noms importants a la música catalana i, fins i tot, universal, com és el cas dels germans Pau i Enric Casals o Robert Gerhard, per dir-ne només els més coneguts. Aquests i molts altres han tingut, en major o menor mesura, alguna relació amb la sardana i la cobla, però ja és més estrany trobar noms destacats preferentment en el món de la cobla.  Potser el primer exemple que ens vindrà al cap serà Tomàs Gil; i ja per als més entesos, autors com Agustí Causí, Josep Gols, Agustí Cohí Grau... Entre els contemporanis, és evident que cal citar l’Alfred i l’Anna Abad, presents a la majoria de programacions de plaça els últims anys, i potser també el prioratí Amadeu Escoda.

Ja costarà més trobar algun intèrpret o algun director de cobla que s’hagi significat, més enllà dels noms que he esmentat, entre els quals hi ha hagut instrumentistes i directors. Per això crec que és molt bona notícia la que ja avançàvem la setmana passada que ens deia que el músic de la Selva del Camp Miquel Massana és el flamant nou director de, ni més ni menys, la cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, considerada (sent prudents) una de les millors formacions actuals.

Nascut el 1991, el Miquel va començar, pel que fa la cobla, com a intèrpret de tible a La Principal de Tarragona, però el cert és que amb pocs anys ha desenvolupat una carrera impressionant. Ell es defineix com a pianista i director que treballa en el món simfònic, líric i de cobla, destacant, també, per la seva profunda vocació pedagògica i de divulgació musical. És director de la Jove Orquestra de Ponent i de l'Orquestra Simfònica de la Universitat Rovira i Virgili. Ha estat convidat per l'Orquestra Simfònica del Vallès, l'Orquestra Camerata XXI, l'Orquestra de Cambra de l'Illa de Menorca o la Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana, així com per les cobles Marinada i Maricel. És, també, director musical del Cor d'Òpera de Tarragona dels Amics del Teatre Líric de Tarragona.

Un jove més que emergent, doncs, amb una trajectòria enlluernadora i amb moltes possibilitats més, encara, però que situa, explícitament, la cobla entre els seus interessos. Perfecte!.

Punt lliures i televisius

[Un dos i seguit, 29-11-24]

Dissabte passat vaig tornar de Manresa amb la satisfacció d’haver viscut un d’aquells moments importants del sardanisme. S’hi havia celebrat el concurs de punts lliures i les valoracions que se’n podien fer eren molt positives des de diversos punts de vista: el bon resultat general de les colles tarragonines, especialment la veterana Toc de Dansa, que va guanyar en la seva categoria, l’espectacle que es va oferir als molts assistents i, atenció!, a tothom que ho va seguir en directe per televisió -circumstància que per ella mateixa ja és tot un esdeveniment, per l’organització de l’acte... 

Naturalment, hi ha coses criticables, cosa que ja farem en el seu moment del programa, però voldria remarcar que s’ha demostrat que el sardanisme també pot oferir espectacle per televisió si tot plegat es fa com cal. I amb això vull dir que són imprescindibles alguns dels ingredients que ja esmentat, com la vistositat dels punts lliures o la seriositat de l’organització de l’acte. També és essencial que aquells que realitzen la retransmissió sàpiguen què es porten entre mans, cosa que es va demostrar plenament. I no parlo només dels comentaristes, que sabien de què parlaven, sinó que es va evidenciar que la tria d’imatges s’havia fet amb cura i coneixement de causa. 

Recordo com va costar que la televisió del país, TV3, es decidís, fa anys, a retransmetre les grans actuacions castelleres, singularment el concurs, quan ja era un espectacle de masses. No acabaven d’entendre, els responsables televisius del moment, que allò també podia ser atractiu a les pantalles, però finalment es va aconseguir i ja sabeu que, amb els anys, hem arribat a un punt de presència del fet casteller a televisió ben exagerat. No crec que interessi gaire aspirar a això per al sardanisme, però sí que encara resta molt camí per recórrer fins arribar a un punt just. El dels punts lliures és un primer pas, però segur que també hauria estat una bona retransmissió la final de La Sardana de l’Any, per exemple; o els concerts del festival Amb So de Cobla, per exemple.

Com les grans competicions esportives

[Un dos i seguit, 22-11-24]

La competició entre colles més o menys organitzades de balladors de sardanes és força antiga. A Tarragona, per exemple, el primer concurs documentat és del 1907, tot i que, com podem suposar, les característiques de la manera de ballar i de tota la competició eren ben diferents als actuals. Des d’aquell moment, hi ha hagut colles i concursos fora dels parèntesis de força major, que s’han anat adaptant a les circumstàncies i, en realitat, han estat agents actius i protagonistes de l’evolució del fenomen.

Una evolució que ha fet que la sardana de concurs esdevingués esportiva, amb característiques que, efectivament, fan que es pugui considerar un autèntic esport: per l’exigència física, la necessitat d’assajos (els entrenaments, en definitiva), disposar d’un assajador (un entrenador, de fet), l’establiment de normes, jurats, lligues... i conflictes!

D’altra banda, sabem que la sardana diguem-ne «normativa» ha conviscut, des de sempre, amb alternatives com allò que es coneix com a punts lliures, encara que aquests sempre han tingut que superar els impediments d’algun sector del sardanisme amb una actitud fonamentalista. No són poques les colles de competició que sempre han fet punts lliures i, fins i tot, en determinats concursos era un element més -generalment opcional- de la festa. I d’això no fa quatre dies, precisament.

Més recentment, existeix una competició oficial, concentrada en una sessió amb només punts lliures, que cerca la màxima espectacularitat, ja que es porta a terme en un espai cobert, generalment un pavelló, on l’assistència de públic és obligada. En aquest cas, aquelles característiques esportives que deia, es multipliquen, ja que les colles preparen molts més passos originals i, sovint, ben agosarats.

Aquests dissabte al vespre, ho podrem comprovar a Manresa en una cita molt recomanable que, a més, es podrà seguir en directe per la Xarxa i posteriorment hi haurà la possibilitat de recuperar-ho i tornar-ho a veure. Com a les típiques grans competicions esportives, vaja!

Una altra final d'infart

[Un dos i seguit, 15-11-24]

Finalment, allò que dèiem mig en broma a les xafarderies ha tornat a passar: a la final del Campionat de Catalunya de les colles sardanistes veteranes de diumenge, per tercer any consecutiu el títol s’ha decidit a ultimíssim moment, havent de ballar una sardana extra de desempat, amb una puntuació mínima i amb les dues mateixes colles protagonistes: la tarragonina Toc de Dansa i la Sabadell. La diferència d’enguany és que, aquesta vegada, la balança s’ha decantat pel costat sabadellenc.  

D’aquesta manera, culminava una temporada intensa i ho feia de la millor manera possible: amb aquest frec a frec entre dues anelles que han treballat de valent, amb molts assajos i havent de vèncer, a més dels obstacles que té tothom, els propis d’uns balladors que ja tenen certa edat. 

Per cert, aquella sardana extra de desempat comporta el retrobament amb l’emoció de les sardanes de concurs que no se saben fins l’últim moment i, per tant, no es poden preparar, circumstància que havia estat la norma habitual fins no fa gaires anys. No entraré ara en aquest debat, però sí en l’altre gran atractiu d’aquesta sardana: que la ballen només les dues colles que es juguen el campionat, mentre la resta de la plaça roman expectant a les seves evolucions, possibles errades o diferències d’interpretació. Un autèntic espectacle!

En aquest sentit, estic del tot d’acord amb l’amic Manel Andreu, qui en el seu bloc, just abans del concurs de Balaguer, reclamava això, precisament: que les colles que es juguen el Campionat siguin més rellevants, almenys en aquests concursos decisius. A aquella immensa plaça, amb més de 40 colles ballant alhora, era impossible poder admirar aquestes colles, «perdudes» en un mar de dansaires. Imagino que el jurat, situat al seu costat, sí que les podia analitzar, però per al públic, que lògicament no pot passejar entre les anelles, veure-les correctament era missió impossible. Fer-hi tandes, encara que l’espai no sigui un problema, seria una possible solució.

Ah! i una de freda i una de calenta per a TV3. Molt bé que en parlessin al telenotícies, fins i tot en portada, però els va sortir la vena carrinclona amb el tòpic aquell de «la dansa més bella», etc. etc. i que la crònica no deixés clar que s’hi havia disputat una final del Campionat de Catalunya.

El misteri de la candidatura de la sardana a patrimoni immaterial

[Un dos i seguit, 8-11-24]

Aquesta setmana ha tingut lloc una primera trobada entre els màxims directius de SomSardana -la Confederació Sardanista de Catalunya, per entendre’ns- i la nova consellera de Cultura de la Generalitat i altres càrrecs del Departament. Una reunió lògica i habitual quan es comença una nova etapa política, però que s’ha presentat com una oportunitat per reivindicar, davant els governants, un major suport al sardanisme. Sembla que així s’ha entès i no han faltat les bones paraules i els propòsits encaminats a incrementar, efectivament, l’aposta per aquesta part important de la cultura tradicional del país. De moment, no podem fer altra cosa que reconèixer un marge de confiança i esperar que en els propers mesos hi hagi gestos en la bona direcció.

També es va plantejar la candidatura de la sardana com a patrimoni immaterial de la UNESCO, una qüestió que ja fa temps -massa temps!- que s’arrossega, en la qual sembla que des del sardanisme ja s’han fet els deures, que un nombre important d’ajuntaments i altres institucions han expressat el seu suport, que la Generalitat sembla que també ha complert la seva part... però què passa? Perquè no se’n sap res més?. Segons es dedueix de la nota que SomSardana ha divulgat, es reclama que la Generalitat faci pressió en el Consell del Patrimoni Històric espanyol, que és qui ha de fer el pas decisiu i seria on el tràmit estaria encallat. També s’havia dit que s’estaven fent gestions a Andorra i la Catalunya Nord, territoris on hi ha activitat sardanista, per tal que els estats respectius treballin cadascú per la seva banda. Tres estats demanant-ho es presenta com un argument de pes, però sembla que no acaba de fructificar. Què falla? Quin misteri! O no... 

La colla Gatzara, primera campiona de la nova categoria Sènior+60

[Un dos i seguit, 25-10-24]

El Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes 2024 ja ha començat a produir colles campiones. Al concurs de diumenge passat a Banyoles es proclamava guanyadora de la primera edició de la nova categoria Sènior+60 l’anella tarragonina Gatzara, pertanyent a l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa. Un resultat previsible, atès que aquesta colla havia anat guanyant totes i cadascuna de les sardanes ballades aquesta temporada d’estrena i, a més, compta amb el bagatge d’uns dansaires no només experimentats pel fet de ser la categoria dels més grans de tots, sinó perquè molts d’ells ja jo han estat de campions amb la veterana Toc de Dansa.

Ara, el proper repte de les colles és la final de Girona del proper dissabte 1 de novembre per a la categoria gran, la que més d’un anomena absoluta. Les previsions parlen del triomf de la colla Mare Nostrum i, des de la perspectiva tarragonina, de la possibilitat de fer podi de la Tarragona Dansa, una anella molt jove si mirem la mitjana d’edat de les seves competidores, però que ho fan molt bé i hi estan treballant de valent. Realment, es mereixen un bon resultat que, sent realistes, seria la tercera posició.

Dos dies després, el diumenge 3 de novembre, l’habitual cita de Valls per a les colles més joves: des d’alevins a juvenils, passant per infantils. Al local d’assaig de l’avinguda d’Andorra somnien amb tres primers llocs, però el cert és que on hi ha més possibilitats és en la categoria juvenil, mentre que en les altres dues hi ha colles que els ho posaran molt difícil, especialment per part de les anelles locals.

I, finalment, els veterans acabaran de decidir qui guanya aquesta categoria, que darrerament és la que aporta més emoció, a Balaguer la setmana següent, el diumenge 10 de novembre. La cosa segueix depenent de les colles Sabadell i Toc de Dansa i més d’un ja es veu a venir que, per tercer any consecutiu, caldrà ballar una sardana de desempat. Ja estaria bé, per allò que deia de fer patir a la concurrència, sobretot si la guanyadora també és la colla tarragonina.

Ah! i no oblidem que el 23 de novembre hi ha el campionat a concurs únic de punts lliures, a Manresa, l’actual Capital de la Sardana. Però ja és tota una altra qüestió, encara que incrementa el frenesí de les colles que participen als dos campionats, ja que han de compaginar assajos d’una cosa i l’altra. Mentrestant, dels campionats territorials se’n parla ben poc!

I encara hi ha qui no ho sap veure...

[Un dos i seguit, 18-10-24]

Quan es parla de si algunes cobles porten a terme, amb més o menys encert i amb més o menys ressò, projectes en els quals es transcendeix la seva funció diguem-ne canònica (ballades de sardanes, d’esbarts o concerts) a mi m’agrada puntualitzar que això no és pas nou, que poc o molt sempre hi ha hagut experiències d’aquesta mena. Una altra cosa és que hagin pogut rebre el reconeixement suficient o que aquest hagi perdurat en el temps. 

Això sí, és cert que des de fa uns anys aquestes pràctiques s’han multiplicat i pocs gèneres deuen quedar per experimentar. I això no vol dir que no hi hagi immenses possibilitats de seguir treballant-hi, fins i tot explorant amb les mateixes eines, com bé estan demostrant el cantautor Roger Mas i la cobla Sant Jordi. Després d’un primer disc i infinitat d’actuacions d’una gira que ha calgut cloure perquè venia el segon enregistrament, podem constatar que no es tracta d’oferir més del mateix, sinó que ara se’ns permet gaudir d’un repertori més ric, més treballat encara, amb un Roger Mas més madur i una cobla que sona més plena, més a prop de la perfecció.

Però si la Sant Jordi ja ens té acostumats a aquestes delícies acompanyats de qui sigui (des de grups com Coses a guitarristes flamencs amarats de jazz, passant per l’autenticitat del Kepa Junkera o un grup de dansa urbana), no són ells sols, precisament. Sense anar gaire lluny, a la darrera edició de la Fira Mediterrània la cobla Marinada era còmplice del cantant Guillem Roma amb aires llatinoamericans, mentre manté vigent un altre espectacle amb el cantaor Pere Martínez. Però també podríem parlar de la Simfònica de Cobla i Corda, del sempre sorprenent Arnau Tordera o les propostes de la cobla Maricel, l'última de les quals aviat podrem veure a Tarragona, i tants altres que s’entesten a treballar amb aquesta formació singular i -insisteixo- sobreeixint de possibilitats. I encara hi ha qui no ho sap veure...

Torna el debat de la reducció de tirades

[Un dos i seguit, 11-10-24]

Una de les eternes discussions en el món de la sardana ha estat la del nombre de tirades que han de tenir les composicions que s’interpreten per a ballar. L’esquema diguem-ne tradicional havia estat el de deu tirades, és a dir, quatre de curts i sis de llargs. Les hemeroteques ens mostren debats força vius i apassionats pràcticament des de sempre entre els que defensen el manteniment d’aquesta fórmula i els que en propugnen d’altres, generalment basades en l’escurçament de repeticions. 

La que ha tingut més defensors i que sembla que, finalment, s’ha imposat, és la de set tirades (dos curts, dos llargs, un curt, un llarg i una altra de llargs amb contrapunt entremig. És l’anomenat sistema manresà, perquè des d’allí s’hi va lluitar molt en aquest sentit, però ara ja només es parla de set o deu tirades.  De fet, les deu es mantenen, sobretot, a determinades poblacions gironines.

Però havia de ser la cobla Contemporània, sempre decidida a anar més enllà, qui ara impulsés una altra modalitat: les cinc tirades. Ho defensen com la proposta més recent per dinamitzar les places i són dues tirades de curts enllaçades, dues tirades de llargs enllaçades, i una darrera tirada final de llargs. Segons ells, ja ho han provat amb èxit en poblacions com Santa Eulàlia de Ronçana, Canet de Mar i Molins de Rei. En aquesta casos, s’interpreten 12 sardanes de cinc tirades, amb una evident major varietat de repertori.

D’entrada, una proposat així sobta, perquè davant del gairebé triomf de les set tirades semblava que s’havia acabat el problema, com a mínim a la majoria del país. No sé si la proposta tindrà molt més recorregut, però si recordem com van trigar a imposar- se les set tirades la cosa podria anar per llarg, però també semblava una utopia en el seu moment. 

La gent de la Contemporània, però, han volgut copsar l’opinió de més públic i han muntat una enquesta dins la plataforma S21.cat per tal de decidir si el seu proper disc de sardanes per a ballar que publicaran ha de ser de cinc tirades, de set o mixt. Evidentment, ja descarten totalment les de 10.

La carn és dèbil

[Un dos i seguit, 4-10-24]

Ja ho sé que en tenim moltes de qüestions per les quals convé que posem el crit al cel, però la carn és dèbil i no em puc estar de destacar algunes coses positives que aquests dies m’he trobat remenant per les xarxes i pels papers de cara a preparar el programa d’avui. M’ha alegrat molt, per exemple, saber que la colla sardanista juvenil Nova Tarragona Dansa diumenge passat va guanyar de manera clara i contundent el concurs de Sitges. Això vol dir que si les coses no es torcen, el proper 3 de novembre, a Valls, es proclamaran campions de Catalunya. Realment fa goig veure aquest grupet de nois i noies ballant com ballen i estaria bé que en aquella final tinguessin l’escalf de més gent a més de la resta de components de l’Agrupació Tarragona Dansa. Una entitat que, ja que somniar no costa gaire, podria afegir alguna altra campiona aquesta temporada. Ja ho veurem.

També m’ha sorprès veure la gran quantitat de propostes vinculades als esbarts i la cobla que s’han anunciat en l’edició d’enguany de la Fira Mediterrània, de Manresa, on feia temps que semblava que els programadors tinguessin alguna mena d’al·lèrgia a aquesta part gens menyspreable de la nostra cultura. Hi haurà estrenes i presentacions de discos, com Déu mana en aquest tipus de llocs. Només faltarà que aquesta sembra tingui fruits i comporti el trencament d’aquella muralla no volguda però sí imposada per determinades mentalitats i que sembla que impedeix que es pugui anar a actuar més enllà dels quatre o cinc llocs de sempre.

Nova convocatòria de la Beca Josep Maria Bernat

[Un dos i seguit, 27-9-24]

L’entitat Músics per la Cobla i l’Ajuntament de Bellpuig han convocat la 30a edició de la Beca Josep M. Bernat per a joves instrumentistes de cobla. És una d’aquelles iniciatives fetes realitat gràcies a l’empenta i la constància d’unes quantes persones, conscients de la conveniència d’allò que promouen i que és poc probable que rebin cap mena de reconeixement (o la simple demostració de que allò que fan val la pena), però que any rere any hi tornen de manera persistent i comptant amb poc suport institucional. En aquest cas, la atípica aposta, des del primer dia, de l’ajuntament de Bellpuig.

Suposo que no cal justificar la necessitat de fer mans i mànigues per facilitar les coses als joves que han decidit aprendre i perfeccionar un dels instruments que formen la cobla. Al cap de trenta convocatòries la llista de becats és considerable i encara que a alguns noms els hem perdut la pista, la majoria actualment estan plenament actius en cobles d’arreu del país, incloses formacions tan rellevants com La Principal de la Bisbal, posem per cas.

No sé fins a quin punt la beca haurà estat decisiva en la carrera d’aquests músics joves (i alguns, ja no tant joves, que el temps passa inexorable per a tothom), però no hi fa res. En tot cas, segur que els ha ajudat, fins i tot moralment, i potser més aviat s’hauria de considerar, d’una vegada, un suport més generós gràcies a les aportacions de qui pugui fer-les i que, per lògica, hauria de fer-les.

Torna l'emoció al Campionat Veterà

[Un dos i seuit, 21-9-24]

Els dos últims campionats de Catalunya de colles veteranes s’han caracteritzat, entre altres coses, per l’emoció que s’ha mantingut fins a l’últim moment a l’hora de decidir la colla campiona. No és un fet nou, però no és tan habitual que les dues colles favorites siguin les mateixes, que calgui ballar una sardana extra de desempat i que la guanyadora final sigui la mateixa, és a dir, la tarragonina Toc de Dansa, enfront de la potent Sabadell. 

I enguany, sembla que segueix la mateixa tònica, sobretot després del concurs de dissabte passat al Serrallo, on la vigent campiona va adjudicar-se les dues sardanes ballades. Així, doncs, tot es decidirà el proper 10 de novembre a la final de Balaguer. Valdrà la pena no perdre-s’ho.

I tampoc valia la pena perdre’s el concurs de dissabte a la pèrgola del Serrallo. Malgrat el dens programa d’opcions que tenia a la ciutat tothom que no volia quedar-se a casa i l’allunyament de la cita respecte el nucli festiu, tot i això, deunidó el púbic que s’hi va aplegar, a banda de balladors i acompanyants, és clar. Cal remarcar, també, i a banda del que comentarem després, el suport a la festa de l’Autoritat Portuària, ben natural i fins i tot obvia, però amb una dinàmica no sempre igual de clara més amunt del pont de la Petxina.

Idees joves

[Un dos i seguit, 13-9-24]

És evident que la sardana, com qualsevol activitat humana, cal que tingui prou capacitat d’adaptació a la societat canviant en la qual es mou. Ha de fer com, poc o molt, ha fet sempre: evolucionar. Això darrer pot sorprendre a molts, potser massa condicionats per discursos immobilistes per una banda i els pessimistes per l’altra. Perquè d’evolucionar ha evolucionat, encara que els costi de creure; una altra cosa és que sempre hagi fet aquest canvis en la mesura que caldria i en tot moment.

Hem d’entendre que el sardanisme no és igual ara que fa cinquanta anys, posem per cas. I no diguem si parem atenció en dates més reculades. Per veure-ho, però, cal perspectiva històrica, aspecte aquest que potser no s’ha tractat com caldria. Ja hem comentat més d’un cop que, a més, sempre hi ha hagut una lluita, més o menys soterrada, entre una manera de veure i practicar el sardanisme més oberta i desenfadada i una altra obsessionada en la puresa, en les normes, en un cànon inalterable. 

I, a banda de la mirada històrica, convé una de global del moment actual. Les xarxes ens hi ajuden una mica, encara que poden ser traïdores, com comentàvem la setmana passada. Però si sabem mirar, de la mateixa manera que podem veure que aquest estiu hi ha hagut moltíssimes actuacions de les cobles i, en general, força participació, potser també ens adonarem que hi ha, al llarg de l’any, bastant més que les ballades, els aplecs i els concursos tradicionals. Apareixen, ara aquí, ara allà, amb una freqüència i una força que voldríem més gran, és clar, propostes noves, vitals, amb un aire nou.  

Coses a vegades senzilles o discutides per més d’un, però són brots verds que indiquen que sí, que la sardana és viva malgrat els enterradors que mai no falten. Programes de ràdio com, per posar un cas, l’original Sardazero, que fan possible un equip de gent jove i per a joves d’Olesa Sardanista; la plataforma S21puntcat, els Jovessardanistesdelagrupa, de Molins de Rei, que aposten pel que ells anomenen sardanes satàniques i ho promouen i expliquen amb mitjans i maneres d’ara.

Ja ho veieu: mitjans de comunicació, xarxes, la dansa a la plaça... D’idees i ganes no en falten, potser caldria un major coneixement, més suport... i una crítica fonamentada.

Un miratge?

[Un dos i seguit, 6-9-24]

Tornem de vacances i, com sempre, ho fem amb ganes, empenta renovada i unes sensacions especials pel que fa a una de les qüestions que tractem habitualment en aquest programa. Em refereixo a la sardana com a dansa, sobretot en aplecs i ballades. Evidentment, no he fet cap estudi i només em refio de la meva percepció en viu i en directe, però sobretot per tot allò que he anat observant per les xarxes. 

La veritat és que tinc la sensació que aquest estiu ha estat bo per a la sardana-dansa. Res de l’altre món, però sembla que hi ha hagut més feina per a les cobles i, en general -ja sé que hi ha de tot i zones més vitals que altres-, els actes s’han vist més concorreguts. A l’estiu molta gent que és de vacances s’anima a ballar en una festa major o un dels molts cicles de ballades que s’organitzen, mentre que la resta de l’any ni l’hi passa pel cap anar-hi expressament. Però també és cert que això ha passat sempre, no és pas nou d’ara. 

Potser sí que alguna cosa hi ha tingut a veure el suposat «efecte The Tyets», com asseguren alguns organitzadors de cursets que, aquests sí, han vist incrementar-se la demanda. Sincerament, dubto que sigui massa gran aquesta influència i, en tot cas, caldrà analitzar-ho de manera més diguem-ne «científica» que la visió d’un grapat de vídeos mentre naveguem amb el mòbil.

No sé si només és un miratge, que a vegades veiem allò que volem veure. Potser sí, però alguna cosa hi deu haver i estaria bé que els més apassionats seguidors de ballades i aplecs hi diguessin la seva.

Torna el festival Amb so de cobla

[Un dos i seguit, 26-7-24)

Ja és un clàssic de cada estiu: els molts festivals musicals que s’escampen pel país i amb tota mena de formats, estils i volum. N’hi ha de força veterans, alguns multitudinaris, altres més reposats, no falten aquells amb cert aire elitista, ni els que més val anar-hi preparats per passar-hi dies, etc. L’oferta és tan important globalment parlant que fins i tot hi ha diaris i revistes que publiquen un bon tou de pàgines especials.

Doncs bé, enmig d’aquest bosc difícil d’abastar, també hi ha un festival dedicat a la cobla, un cartell que enguany ja serà el vuitè i que anirà del 6 al 10 d’agost a Palamós. No el veureu gaires vegades anunciat pels mitjans generalistes, com acostuma a passar en aquest gènere, sigui el que sigui allò que es faci. I això val la pena remarcar-ho, perquè Amb so de cobla. Festival de cobla de Catalunya, que és com s’anomena, té l’objectiu essencial de presentar les mil i una possibilitats que permet una cobla, però sense oblidar eel concert estàndard amb el repertori més selecte de sardanes i música per a cobla. Si visiteu el web del festival podreu veure, a més de la informació pertinent del programa d’aquest any, un recull dels cartells anteriors, una bona manera de comprovar la gran quantitat d’experiències diferents -diferents de veritat!- que s’han fet realitat els últims anys i en les quals, d’una manera o altra, hi és present una cobla sencera, augmentada o només una part, però sempre en col·laboració amb artistes que poden anar del jazz al funk, passant per cantautors o la rumba, per dir només uns quants exemples. 

I això s’ha fet amb noms sovint ben coneguts, com Kepa Junkera, Roger Mas, Cris Juanico, Llibert Fortuny, Albert Guinovart o la Dharma. Que ningú pensi que aquest festival és una gran dosi de cobla «pura» i pateixi per tenir-ne una sobredosi. Res d’això! És un aplec de propostes diverses, a vegades agosarades, altres sorprenents i sempre tenint present, això sí, la tímbrica d’uns instruments propis d’aquest país que mereixen ser tinguts en compte més enllà dels convençuts de sempre. 

Ineludible

[Un dos i seguit, 19-7-24]

Aquest cap de setmana hi ha una d’aquelles cites ineludibles per als sardanistes que vulguin  conèixer ambients diversos i de qualitat a l’hora d’anar a ballar. Es tracta de la Festa de la Sardana de Ceret, a la Catalunya Nord, que enguany arriba a la 66a edició, de manera que ja és una cita prou veterana per tal que els més apassionats la coneguin abastament. I segur que la majoria de balladors de colla de competició hi han estat com a mínim alguna vegada per participar en el seu concurs.

Però Ceret és molt més que l’emblemàtic concurs, ja que durant tres dies hi ha ballades, ballades dobles i concerts viscuts de manera intensa i amb cobles de gran qualitat. És una oportunitat per conèixer un indret diferent, amb les seves particularitats, però que ben bé es pot situar en una hipotètica ruta sardanista bàsica que també inclouria moments obligats com Banyoles, Calella i segurament molts altres depenent dels gustos de cadascú. 

Durant 66 edicions, però, la festa de Ceret també s’ha hagut d’adaptar als temps canviants. Primer era una oportunitat de sortir de l’estat un cap de setmana amb la colla (encara que ben a prop i dins terres catalanes) i respirar un aire més pur en sentit literal i també el metafòric. Més endavant, els costums van obligar els organitzadors a deixar el mes d’agost i situar-se al juliol, per allò de les vacances i el parèntesi estiuenc que va obligar a fer un parèntesi en el Campionat. 

Finalment, per tal d’atraure les colles en temps de davallada demogràfica d’aquestes agrupacions, el concurs ha deixat de ser només per a colles lliures i ha adoptat el format de Copa Catalunya, un dels darrers intents de la Unió de Colles d’engrescar el món competitiu i que sembla que funciona. Però recordeu: Ceret és més que això, com a poble i sardanísticament parlant. 

Us caurà la bava

[Un dos i seguit, 12-7-24]

El món de les colles sardanistes de competició ha passat, en uns quants anys, de ser un dels més potents a experimentar una davallada important en el nombre de grups en actiu. Darrerament, tot i l’aturada anunciada per la veterana i prestigiosa colla Violetes del Bosc, sembla que hi ha certa estabilització i, fins i tot, han sorgit algunes colles de les categories més complicades, que són les de balladors més joves. Ho són, de difícils, perquè requereixen una atenció continuada i amb altes dosis de saber fer i diplomàcia, fins i tot. Es tracta de comptar amb responsables a qui agradi i puguin dedicar-se a aquesta tasca, en la qual han de seduir els nois i noies, però també els pares. I dic que ha de ser una labor persistent ja que aquests balladors aviat han de pujar de categoria i nodrir les infantils, juvenils, etc. Ells, els més petits, sempre han de ser nous, per entendre’ns.

És per això que mai es reconeixerà prou la feina feta per aquests abnegats monitors, alguns amb molts anys d’experiència. En bona part, deuen gaudir de la satisfacció de veure com els que havien estat alumnes seus, ara ja volant lliures, obtenen resultats ben encoratjadors, com els de la colla Tarragona Dansa dissabte passat al mític concurs de Vic, on van guanyar tres dels quatre enfrontaments en joc. A més, ho van aconseguir amb una anella molt jove, plena de ganes i vitalitat. Ho podeu comprovar amb els vídeos que circulen per les xarxes, us caurà la bava.

Sardanes "satàniques"?

[Un dos i seguit, 5-7-24]

Fa gairebé un mes just, comentava aquí mateix la meva percepció -que em consta que comparteixo amb força gent- que, des de sempre (és a dir, des de que en tenim constància documental) hi ha hagut una manera d’entendre la sardana més reglamentada, amb tot un seguit de normes que cal seguir per al bon ballar i una altra més desimbolta, imaginativa i, per tant, divertida. I no em refereixo als passos curts i llargs, al fet de formar rotllanes donant-se les mans o a la necessitat de repartir-les. Més aviat parlo de punts lliures, de ballar rodant, «fer la persiana» o passar de respectar les parelles home-dona de manera estricta i invariable. 

Són moltes més les coses que diferencien aquestes dues postures, algunes de les quals el temps ha fet convergir seguint la santa raó que una cosa no ha de treure l’altra, que poden conviure, en definitiva. I això malgrat les discrepàncies que darrerament han reviscolat arran de l’aposta decidida i valenta d’un engrescador grup de gent jove de Molins de Rei pel que ells anomenen «Sardanes satàniques», de les quals fins i tot han organitzat un curset per aprendre’n. 

Ara, la polèmica més aviat ha vingut perquè algú ha interpretat que ho han presentat com una cosa nova i aviat han sortit els cunyats de torn assegurant que això s’ha fet tota la vida. I, efectivament, com dic, sempre s’ha vist i per poc que haguem voltat pels aplecs ho haurem comprovat. Allò de nou que ofereixen a Molins de Rei és justament el fet de presentar-ho com una cosa bona, divertida i de la que ningú s’ha d’avergonyir, precisament; i, sobretot, que pot ser una manera d’atraure gent nova. 

Només hi voldria fer una observació: és possible que passi com amb el jazz, que per interpretar-lo bé primer cal dominar la música diguem-ne acadèmica, clàssica. Per ballar i gaudir de les «Sardanes satàniques», cal tenir clara la manera estàndard. Que ningú s’enganyi.

Somniar no costa gaire...

[Un dos i seguit, 28-6-24]

Durant l’estiu, és tradicional que a molts pobles i ciutats es facin cicles de ballades de sardanes en unes hores i llocs que les fan més agradables. Malauradament, a les comarques tarragonines molts d’aquests cicles han desaparegut o han acabat, després de les maleïdes retallades, a la mínima expressió, com és el cas de Tarragona. Segueixen ben ferms, això sí, els del Vendrell i Calafell, i molt perjudicat el de Salou.

Parant atenció en la ciutat de Tarragona, on de ballades d’estiu, a banda de les de festa major i la Diada, n’hi haurà tres, no podem evitar recordar aquell temps en el qual el cicle era setmanal, començant per Sant Joan i acabant just abans de començar els actes de Santa Tecla. Es feien a la Rambla com ara, però els dijous a dos quarts d’onze de la nit. I eren tot un èxit, no espaterrant, però sí que l’ambient feia goig. La clau estava en que no només s’hi aplegaven els sardanistes més entusiastes de la ciutat i dels voltants, sinó que era una excusa perfecta per gaudir de la poca fresca que hi podia haver en ple estiu, saludar molta gent, fer-la petar i, potser, ballar alguna sardana. El cert és que molts no ballaven pas, com he dit era una excusa per gaudir de la nit estiuenca, socialitzant, anant a tocar ferro i prendre alguna cosa al Moto, a la Italiana o alguna altra terrassa del passeig.

Els temps han canviat, les famílies ja no fan, en general, aquesta passejos nocturns, prefereixen gaudir de l’aire condicionat i Netflix o viatjar. I les sardanes s’han anat adaptant, per força, canviant dies, hores o seguint estratègies de promoció més o menys encertades. El cert és que a la primera ballada de dilluns passat la Rambla feia goig i no podem evitar preguntar-nos si l’Ajuntament tornés a apostar per un cicle amb uns mínims la cosa funcionaria. Somniar no costa gaire...

Per molts anys, Toc de Dansa!

[Un dos i seguit, 21-6-24]

La ballada de sardanes que tindrà lloc dilluns al vespre, dia de Sant Joan, a Tarragona, no només encetarà el mini cicle d’estiu en què s’ha acabat convertint el que havia estat una llarga tanda que abans enllaçava amb Santa Tecla, sinó que també servirà per celebrar els primers 25 anys de la colla sardanista Toc de Dansa, del grup Tarragona Dansa. Cal remarcar que és la vigent campiona de Catalunya de la categoria de Veterans i que sigui quin sigui el resultat que obtingui enguany, és més que probable que sigui de les dues primeres. 

I és que la Toc de Dansa és un dels millors exemples d’un fenomen que hem comentat més d’una vegada aquí mateix: el moment brillant que viu aquesta categoria, amb un nivell en bona part de les anelles realment excepcional. Resumint molt, ho hem explicat dient que molts són balladors fruit d’una altra època d’or, però de les colles grans, quan es va generalitzar un ballar més vistós, arriscat i exigent. Aquella gent, que ara s’han fet grans i no tenen els condicionants de la joventut (feina, festejos, etc) gaudeixen d’una experiència enorme i un estat físic que no té res a veure amb el que tenien les colles veteranes de fa trenta o quaranta anys. Naturalment, no tots els balladora són d’aquesta mena, perquè molts s’hi han incorporat ja grans, però aquí s’han manifestat uns factors també importants: uns dirigents sòlids i igualment amb un bagatge enorme, així com una dinàmica de grup que encomana a tothom.

Dic que la Toc de Dansa és un bon exemple i ho puc assegurar perquè n’he format part força temps. He vist que va començar com un repte que es van imposar uns quants pares de balladors joves i com, poc a poc, el projecte va anar adquirint una solidesa  que s’ha fet respectar arreu del país. N’hi ha altres de colles amb unes característiques similars, és clar, però precisament això aporta aquest atractiu immens de la competitivitat ben entesa.

A més, el bon moment dels Tocs no és només de resultats, ja que la família ha anat augmentant, renovant balladors quan ha calgut i, fins i tot, creant una nova anella amb els més granadets per a l’acabada d’estrenar categoria Sènior + 60. Per molts anys!

Una Rosa d’Or més que merescuda

[Un dos i seguit, 14-6-24]

Aquest diumenge 16 de juny, dia Universal de la Sardana, en el marc de l’Aplec de la Sardana d’Anglès es lliurarà, com cada any, el premi Floricel Rosa d’Or 2024, que atorga l'entitat sardanista i cultural Floricel d'Anglès. Es tracta d’un reconeixement que es va instituir el ja llunyà 1967 per a persones que hagin treballat de valent per la sardana. La llista que s’ha vingut formant any rere any és impressionant, tant per la quantitat com per la qualitat dels noms que hi podem veure. Tot plegat, ha fet que des de fa força temps sigui una convocatòria amb un prestigi innegable dins el món de la sardana.

Així, veient que qui rebrà la Rosa d’Or aquest diumenge serà la Teresa Vives i Mariné no pugui fer altra cosa que aplaudir-ho i, és clar, felicitar-la. He coincidit amb ella en tota mena d’actes sardanistes, sobretot a la zona de Tarragona, i fins i tot a la colla veterana Toc de Dansa. Aviat comproves que és una persona vital, afable i que es fa amb tothom. La candidatura per al premi la va fer la Federació d’Aplecs Sardanistes de les Comarques Meridionals, però podia haver estat qualsevol entitat, colla o sardanista que l’hagi tractat.

Porta més de 30 anys ensenyant sardanes en diferents municipis del Baix Camp i el 2018 fou impulsora de la recuperació de l’Aplec de Riudoms, així com d’una activitat continuada a la vila. L’any 2001 va ser una de les promotores de la colla sardanista Roses de Tardor, també de Riudoms, entitat que presideix des de 2015. A més, tenim el goig de constatar que és companya nostra en la tasca de pasrlar de sardanes a la ràdio, ja que des del 2009, els dissabtes al matí condueix el programa ‘Rotllana màgica’ a LANOVA Ràdio de Reus. Anteriorment també havia estat conductora d’un espai sobre sardanes a l’antiga 'TV Reus' que, l’any 2000, li va valdre el Premi a la Difusió de l’Obra del Ballet Popular.

Una Rosa d’Or, insisteixo, més que merescuda. Moltíssimes felicitats, Teresa!

Són joves...

[Un dos i seguit, 7-6-24]

Tinc la teoria, que crec que alguna vegada ja l’he citat aquí, però no em sembla sobrer insistir-hi, basada en la idea que des de sempre -vull dir des de que hi ha literatura o algun esment sobre la sardana-, en tot moment hi ha hagut una mena de lluita o competència entre dues maneres d’entendre aquesta dansa. Una és aquella que diu que hi ha d’haver unes normes, un estàndard del fet sardanista, que cal defensar. I a fe que ho han fet sempre, de manera que en tots els mètodes o obres de divulgació calia que hi haguessin aquestes directrius que han de regir el bon ballar. 

Es refereixen a una coreografia precisa i cap altra, la necessitat de mantenir les parelles home-dona, l’obligatorietat de mantenir una compostura molt determinada, que les composicions han de complir certes característiques i un nivell alt de qualitat musical i un llarg etcètera. De fet, en un moment donat, es va publicar una mena de decàleg en forma de rodolins sota el títol «Els cent consells del Consell del Foment», referint-se al Foment de la Sardana de Barcelona. Cent normes, cent!!

L’altra postura és l’original, aquella que va tractar de difondre un molt documentat assaig amb un títol prou significatiu: «Córrer la sardana: balls, joves i conflictes». Resumint molt i molt allò que vull dir: els uns defensen un ballar lliure, sense imposar res (mireu, per exemple, fotos antigues amb anelles  amb només homes), amb punts lliures, amb colles de concurs, sardanes transgressores en tiratge, estètica o barreges... Els altres, sempre han lluitat contra tot això i , sovint, s’han presentat com els defensors de la puresa i l’autenticitat davant pràctiques obsoletes i contaminants. Han arribat a guanyar el relat públic i la mentalitat de molta gent de bona fe; han guanyat batalles però no la «guerra». Si sabeu llegir entre línies tot allò que s’ha publicat, haureu observat que en tot moment hi ha hagut aquest estira i arronsa. De fet, hi ha indicis evidents amb la supervivència dels punts lliures, de les colles de competició, els sardaxous, etc. Si no fos així, no els hauria calgut insistir tant en la defensa d’aquelles normes, no creieu?

La lluita segueix, però. Només cal llegir algunes reaccions a les imatges que cada any circulen per les xarxes de les ballades de matinada a la Patum, a determinades mescles musicals o a la manera de ballar d’aquesta engrescadora colla de gent jove de Molins de Rei, posem per cas. Encoratja veure això, que són joves... 

Hi vull dir la meva

[Un dos i seguit, 31-5-24]

Dissabte passat va tenir lloc, al Palau de Congressos de Tarragona, la festa final del concurs La Sardana de l’Any, en l’edició corresponent al 2023. Naturalment, després en farem la crònica i, fins i tot, escoltarem algun moment del concert, però això és l’editorial del programa i aquí hi vull dir la meva.

I dic, per exemple, que em va agradar el lloc, un espai ampli, còmode, ben equipat, amb bona sonoritat... No em va agradar, en canvi, que no estigués ple, ni tan sols en tres quartes parts de la capacitat, mentre algun any ha calgut fer dues sessions per acollir el públic. Aquests dies s’han expressat diverses opinions al respecte, segurament totes amb raonaments vàlids. Jo ho sintetitzo en aquests punts:

1) No hi ha la mateixa distància de Tarragona a Barcelona (o de Tarragona a Girona, etc.) que a la inversa. Vist i demostrat múltiples vegades. Això pel que fa al món sardanista, una altra cosa és que hom vagi a fer el turista al Delta, a la mateixa Tarragona romana, etc. No són pocs els tarragonins que han anat sovint a Calella, Banyoles, les Roquetes, Palamós, etc, però a la inversa ja costa més.

2) La propaganda s’havia confiat només a les xarxes i als programes especialitzats. A la ciutat de Tarragona ningú fora dels que estan més al dia de l’actualitat sardanista sabia que es va fer aquest acte i la majoria segueixen sense saber que s’ha fet. Fins i tot públic potencial que podem considerar sardanista. Les xarxes són indispensables, però no suficients, i, a més, cal utilitzar-les com cal. Sembla que algú va proposar fer una roda de premsa, idea que no va prosperar. Perquè?

3) Aquests dies Tarragona és un bullidor d’activitats, amb l’oferta més alta de l’any: el festival Tàrraco Viva, amb un programa molt dens i publicitat fins a la sacietat; el concert de The Tyets el mateix dia; concert de corals gairebé a la mateixa hora….

4) Hi ha concerts de cobla que omplen auditoris a Tarragona… però són gratuïts, o gairebé. Més d’un i de dos van anar a les ballades del migdia i de la tarda i després van escampar la boira.

Em van agradar moltes de les sardanes finalistes, tenint en compte que es tracta d’un concurs popular, però no tant les que no aporten res, són repetitives, amb poca substància i, per arrodonir-ho, no han instrumentades per l’autor.

Em va entusiasmar l’experiència de l’Arnau Tordera i la cobla Sant Jordi, amb tres maneres ben diferents de treballar amb la cobla. Menys bonica va ser la irresistible necessitat de part del públic de fer saber a tothom que la peça d’estrena no els havia agradat.

També va ser magnífic veure que hi havia càmeres de televisió i que s’hagi anunciat la propera emissió del concert per la Xarxa la plataforma de les televisions locals, espero que sencer. Els hem de felicitar, com també per l’estrena, avui mateix, del vídeo «Paretdelgada: un fil d'esperança». La llàstima és que això no sigui habitual a TV3.

La Sardana de l'Any

[Un dos i seguit, 24-5-24]

Per fi ha arribat el gran moment de la final del concurs La Sardana de l’Any. Enguany, a més, torna a Tarragona, on ja serà la tercera vegada que s’hi celebra, amb el fet curiós que cada una ha tingut una ubicació diferent: al Metropol, el ja llunyà 1976; al Teatre Tarragona poc després de ser reconstruït; i ara al Palau de Congressos. 

Jo sóc dels que sempre han defensat la idea d’aquest concurs malgrat els molts detractors que en tot moment ha tingut. Naturalment, hi ha moltes coses que caldria millorar, però em quedo amb el balanç positiu basat en la gran campanya de divulgació que es fa de les noves composicions, més enllà fins i tot de si guanya una o l’altra. També crec que massa sovint arriben a la final -i, fins i tot guanyen!- sardanes oblidables, segurament perquè pot més el vot fidel a un autor, a una dedicatòria o a un concepte de sardana del qual vull fugir com de la pesta. Però, és clar, són les meves opinions i els meus gustos i com aquests n’hi ha tants com persones.

Insisteixo, però, afirmant que tot plegat val la pena si se’n parla, si la gent debat sobre la qüestió i si aquestes obres noves sonen més enllà del dia de l’estrena. Això no ha d’impedir que sí, que calgui repensar molts aspectes, com ara el fet que la decisió final recaigui, només, en el públic assistent a la final i potser caldria plantejar tornar a afegir-hi els vots de les emissores, de manera semblant (semblant, només, eh!) a com es fa a Eurovisión. I segur que hi ha altres aspectes que es podrien retocar.

En tot cas, si encara dubteu en assistir-hi, penseu que també es lliuren dos premis més, aquests decidits per un jurat, a autors joves i a una sardana de rellevància musical. I no ens oblidem de la segona part del concert, sempre interessant i aquesta vegada amb estrenes i noves experiències amb l’Arnau Tordera, la seva guitarra i la cobla Sant Jordi.

Esbarts o companyies de dansa?

[Un dos i seguit, 17-5-24]

Des d’aquest programa sempre hem defensat l’obertura de ment que significa no només acceptar sinó engrescar-se i, si es pot, estimular les noves propostes en el món de la cultura popular. I més si són innovadores i airegen un sector on tothora plana la fama -i, a vegades, la realitat- del resclosit. Sempre m’agrada puntualitzar, però, que això no vol dir que ho accepti tot només pel fet de ser nou o «diferent», ni que calgui arraconar allò tradicional.

M’hi ha fet pensar un cop més en això un article que l’estudiós de la dansa Pompili Massa ha publicat al web dels esbarts. Fa referència al recent lliurament dels Premis Morratxa, acte del qual ja ens en vam fer ressò. Però ell hi era i el que hi va veure l’ha obligat a adreçar-se a tothom per dir-hi la seva. Recomano que el llegiu. No és curt, precisament, però val la pena per a, com a mínim, reflexionar sobre una qüestió que no és nova del tot, encara que potser ara és més vigent que mai. Us llegeixo només un parell de paràgrafs per tal que us feu una idea de quina és la qüestió:

«D'aquestes intervencions en podríem dir museïtzacions, folkloritzacions, adaptacions... Però una altra cosa completament diferent és la producció coreogràfica pròpia d'una Companyia de Dansa on el seu responsable o director artístic s'esplaia creant produccions que són totalment alienes al folklore, fent produccions emanades de la seva imaginació i que en tot cas no representen el nostre poble, la seva manera de ser, sinó únicament la seva persona. Són una mostra de la seva creativitat. En cap cas són la mostra el geni del nostre poble».

Més endavant, insisteix:

«D'altra banda, i personalment, algunes d'aquestes Companyies de Ballet disfressades d'Esbart Dansaire em semblen emanades de la dèria d'un aprenent de coreògraf d'escassa volada que troben en els dansaires d'un esbart, un cos de dansa low cost, o més ben dit, de franc, el qual moltes vegades, no presenten ni les condicions físiques necessàries per a fer allò que el seu coreògraf es lliura a imaginar.»

I encara apunta una qüestió que donaria per a molt més debat:

«I, per cert, després de veure el paper de relegat i de segona que se li va fer fer a la cobla potser sortiria més a compte llogar una batucada que també és d'arrel tradicional i s'estaria més en la línia dels espectacles que es van oferir.»

Ara, a veure si hi ha reaccions a aquesta crítica. Estaria bé que fossin en plan debat, amb arguments i raonades, sisplau.

Joves músics a Tarragona

[Un dos i seguit, 10-5-24]

Aquest diumenge, amb el hàndicap (o potser no, vés a saber!) de coincidir amb la jornada electoral, Tarragona celebrarà un dels seus dos aplecs. L’altra és el del Serrallo, a la tardor, però ara, en plena primavera, és el torn del que s’anomena «Ciutat de Tarragona». Aquesta vegada, amb la peculiaritat d’arribar a la cinquantena edició, que aviat està dit!

Com els últims anys, es farà en sessions de matí i tarda al Parc de la Ciutat, un espai més cèntric, espaiós i amb més ombra que el Parc del Francolí, on havia tingut lloc darrerament. Allò que s’hi oferirà és semblant a les últimes edicions: tres cobles, un concurs de colles improvisades i espai per a qui vulgui quedar-se a dinar de carmanyola. Però hi ha un altre element que també s’ha instal·lat en el programa des de fa un temps i que crec interessant remarcar: l’actuació d’alumnes d’instruments tradicionals de l’Escola Municipal de Música de Tarragona, cosa que també fan a l’aplec del Serrallo. És un moment simpàtic per al públic assistent, però sospito que molt important per aquells joves que estudien gralla, sac de gemecs, tarota, tenora, tible o timbal i percussió tradicional, que són els que es poden aprendre en aquest centre. En alguns casos, a més, determinats alumnes tenen l’oportunitat d’actuar integrats amb la cobla Cossetània, cosa que imagino extraordinària per a ells, acostumats a fer-ho sols o amb altres aprenents. 

Igualment em sembla important tenir en compte aquell moment de l’aplec, perquè estic segur que molts no saben que a Tarragona hi ha la possibilitat d’iniciar-se en instruments tant bonics i nostres com la tenora o el tible, però també endimoniadament difícils de dominar. Sortosament, el moment actual no té res a veure amb la situació de les nostres cobles fa vint o trenta anys i hi ha molt de talent jove fent-nos ballar o gaudir de la seva música, però cal no defallir en facilitar l’aprenentatge a noves generacions. I és evident que és bo que, com a mínim en els primers estadis de la carrera, puguin fer-ho aquí, a Tarragona. Què tal si diumenge, a més d’anar a ballar a l’aplec, hi aneu a aplaudir aquests nois i noies?

Quanta precarietat!

[Un dos i seguit, 3-5-24]

La setmana passada insistia, en aquest comentari inicial, en la meva percepció, que crec ben ajustada a la realitat, sobre com ha canviat la manera d’expressar les queixes o, senzillament, de discutir els mil i un aspectes que comporta la competició entre les colles sardanistes. Recordava que s’havia passat dels debats singularment encesos a fer-ho de manera privada, en cercles reduïts i sense aprofitar els pocs però valuosos i útils mitjans que avui dia tenim a l’abast. O de no aprofitar-los prou, que alguna cosa es comenta en el blog «Sardana no resolta», mentre que pel S21.cat encara sembla desconegut per la gent de colla.

I si ara hi torno és perquè el concurs de diumenge passat a Cabrils, per a les colles Grans del Campionat, donaria per a batalles dialèctiques memorables. No hi vaig ser, per la qual cosa no puc opinar amb profunditat, però allò que m’ha arribat de fonts fiables és prou important per fer-nos pensar. Primer, que davant l’amenaça de mal temps s’optés per un lloc alternatiu era lògic i normal, però que aquest espai no tingués les condicions mínimes exigibles ja és una altra cosa. Es van haver de repetir les sardanes perquè no podien ballar totes les colles alhora -i encara gràcies que amb el sistema actual les colles s’enfronten de dues en dues- i el públic (inclosos els balladors que descansaven) no veien res dels que ballaven. La cobla havia d’actuar amb estretors i poca llum, s’havia anunciat que no hi hauria revessa, galop ni germanor i, finalment, sí que n’hi va haver de revessa, però ningú la va resoldre i sembla que ha estat impugnada entre queixes per la interpretació... Un capítol a part mereixerien els vestidors, un mal endèmic a la majoria de concursos per molt importants que siguin.

Davant d’això i de tot allò que segurament em deixo perquè, com dic, jo no hi era, la pregunta és obvia: perquè la gent de colles ho permet tot això? Com podem demanar que mitjans, institucions o empreses tinguin en compte aquesta activitat davant de tanta precarietat? 

Ai, els ajuts!

[Un dos i seguit, 26-4-24]

Ja està en marxa el Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes pel que fa les categories Gran, Veterana i la nova Sènior + 60, mentre que ben aviat, la setmana vinent, s’hi afegiran els Juvenils. La dinàmica d’assajos i preparacions diverses ja fa temps que s’estan desenvolupant i ara cal comptar-hi els viatges a cada cita prevista, els resultats, les alegries, les decepcions, les especulacions dels entesos, etc. No fa gaire, ja vaig esmentar que queden lluny aquells temps de polèmiques intenses entre colles i entre aquestes i la Unió de Colles sobre les més diverses qüestions. De fet, res que no sigui consubstancial amb el món de la competició esportiva, tal i com es tendeix a qualificar ara la de les colles sardanistes.

Actualment, amb la dràstica minva de colles viscuda les últimes dècades, també s’ha esvaït força  la part més virulenta de la polèmica, però també és cert que d’haver-ne n’hi ha, encara que sovint queda circumscrita a un àmbit més, diguem-ne, domèstic. El cert és que de mitjans d’expressió en podem trobar, com el S21.cat, que tantes vegades hem anomenat darrerament, on encara no ha arribat aquest àmbit de discussió. Sí que hem vist alguna cosa al blog del tarragoní Manel Andreu -el Sardana no resolta-, també recomanat aquí mateix i que mereixeria molta més participació. 

Una de les opinions més recents, signada pel veterà i prou coneixedor d’aquest mon Ricard Lloret, exposa una qüestió incòmoda que, com ell mateix diu, en altres temps va ser un d’aquells motius d’encendre molts ànims: els ajuts que les colles poden utilitzar en forma de balladors d’edats diferents a les de la categoria corresponent. Una opció perfectament legal i vull creure que pensada per salvar situacions puntuals d’emergència. El problema arriba quan d’aquest recurs se n’abusa i és utilitzat sistemàticament durant tota una temporada, posem per cas, i quan la colla en qüestió sí que té prou balladors, però, sembla, no amb el nivell suficient. En ocasions, explica el Ricard, «és com si ara els Lamine o Cubarsí de torn anessin a reforçar el juvenil o el B del Barça en alguna competició que els interessés». Legal potser sí que ho seria, però també estrany i segur que gens agradable per als altres equips. 

No tanquem portes

[Un dos i seguit, 19-4-24]

El dels músics, sempre ha sigut un sector del sardanisme més descregut que el dels balladors. És a dir, que han pensat que les normes, els cànons, està bé que hi siguin com a referència, però que també va bé i, a més, és convenient, trencar-los de tant en tant. Darrerament, les propostes singulars han proliferat i avui mateix en tindrem un magnífic exemple en el programa i, a més, de qualitat.

Seria injust dir, però, que en la dansa no hi ha hagut, també, esperit renovador. De fet, des del primer dia, des dels inicis de la sardana moderna, ha existit una guerra soterrada entre puristes i «rebels». El problema és que els primers han acaparat la imatge, han tingut l’habilitat o el poder d’imposar una manera d’entendre això de ballar sardanes ben diferent a allò que era durant l’esclat del segle XIX. En ocasions, no se n’han sortit del tot, sobretot quan es van manifestar contraris a les colles de competició; o van aconseguir només en part i momentàniament pel que fa als punts lliures. És ben il·lustratiu llegir entre línies o de manera més explícita tot allò que s’ha anat publicant al llarg dels anys.

Això sí, s’ha de reconèixer que en bona part del sardanisme hi ha incrustada en la seva mentalitat aquella idea que només es pot ballar, per exemple, puntejant i creuant de determinada manera, per parelles mixtes, etc. No ens ha d’estranyar que a alguns els sobti que l’estimulant grup de gent jove de Molins de Rei que està començant a cridar l’atenció arreu del país proposi una manera de ballar que anomenen «sardanes satàniques» i que fins i tot mostren com s’ho fan per tik tok. 

La qüestió no és si això o el fenomen SardaCoti són fórmules màgiques o no. Segur que no, però també estic convençut que allò que cal evitar és tancar portes. Potser, segons com, això sigui comparable a la llengua: és possible que calgui que hi hagi un català estàndard, però segur que existeixen moltes variants dialectals, que parla realment la gent, totes autèntiques i que cal defensar.

Ningú creu en la necessitat d'una agenda?

[Un dos i seguit, 12-4-24]

Des del primer dia, aquest programa de Tarragona Ràdio dedicat al món sardanista i els esbarts, ha tingut entre els seus objectius principals oferir una agenda d’activitats com més completa millor: aplecs, ballades, concerts, concursos... Sempre hem volgut proporcionar una guia el més acurada possible per als aficionats que procuren trobar el millor lloc per ballar, així com aquells sardanistes ocasionals, però que també formen part del conjunt de l’afició. 

Per aconseguir-ho, des de fa molts anys hem comptat amb una eina excel·lent: un servei que recull aquestes dades i les proporciona a tots els informadors sardanistes. És una mena d’agència de notícies i activitats que va iniciar fa anys el recordat Antoni Anguela i que ara s’encarrega d’elaborar-ho la Confederació Sardanista. Naturalment, a banda d’això, també són molt útils les aportacions d’organitzadors i cobles. 

I és aquí on, darrerament, ha sorgit un problema important que ens fa qüestionar aquesta funció nostra, almenys a les comarques tarragonines. Abans, amb una elaboració totalment manual, analògica podríem qualificar-la, el butlletí que setmana rere setmana ens arribava era força complet. També teníem molt fàcil la recollida de dades mercès a correus postals, telefonades i contactes personals. Ara, en canvi, amb el poder immens d’Internet, les xarxes, els correus electrònics, els telèfons a la butxaca... sembla que estem més incomunicats que mai. O potser és que ningú hi creu en la necessitat d’una agenda, potser és això...

El cas és que la setmana passada -i només és un exemple-, no vam oferir cap ballada a la demarcació de Tarragona a la nostra agenda. Després, a pilota passada, hem pogut veure un grapat d’imatges deixant constància de nombroses actuacions de les cobles del territori. I aquí ens podem fer moltes preguntes: només interessa a la cobla Reus Jove divulgar prèviament les seves actuacions? Els organitzadors es conformen amb la gent del poble?  Als músics els és igual qui hi hagi mentre al final cobrin? Algú prefereix no fer gaire difusió per si es descobreix que no es compleixen els preceptes legals, amb Hisenda per exemple? O és, senzillament, deixadesa?

Si això s'encomanés!

[Un dos i seguit, 5-4-24]

En el llibret d’un dels nous discos que avui estrenarem en el programa, el sempre agut escriptor i prou coneixedor de la cobla i la sardana Jordi Lara, explica de manera magistral el paper que el tenora i compositor Jordi Molina ha fet i està fent en aquest terreny. Una feina essencial per tal, diu, «de renovar aquest ecosistema artístic prou viciat». Que ningú s’ho prengui malament, però té tota la raó: calia que ell i molts altres que l’altre dia exemplificàvem amb uns quants noms aportessin un aire nou, no tinguessin manies en utilitzar tècniques a vegades inèdites en la cobla. Actualment, potser no ho sembli, però durant massa temps s’anaven reproduint esquemes molt dignes però repetitius i hi havia una mena de prevenció no del tot definida sobre què i com s’havia de fer a l’hora d’escriure sardanes.

I el mateix podríem dir sobre la dansa i la gestió de les entitats. Hi ha molta feina a fer en aquest sentit de perdre la por a fer coses diferents, sempre i quan siguin realitzades amb prou coneixement, és clar. El cert, però, és que d’idees i de gent que ho practica n’hi ha, potser encara pocs, però reals i dignes de tenir seguidors, cadascú a la seva manera, com en el cas d’en Jordi Molina i els seus en la composició. Ja fa dies, posem per cas, que se sent parlar d’una colla de jovent de Molins de Rei que trenquen tòpics: són, efectivament, joves; ballen molt i d’una manera que potser a més d’un no agrada i que estaria a mig camí del ballar suposadament normatiu i dels punts lliures. La veritat és que és un ballar diferent i per al qual cal tenir molt clar, prèviament, el ballar de sempre. Ah, i el més important de tot, pel que es veu en els vídeos que corren per les xarxes, s’ho passen molt i molt bé. Allò més interessant és que no sembla una moda passatgera, tot i que no pertanyen a cap colla de competició: estan organitzats, s’expressen per Instagram i similars, fins i tot han endegat un projecte per mitjà dels pressupostos participatius del poble.

Què bonic seria si això s’encomanés!

Compositors joves

[Un dos i seguit, 22-3-24]

Els que ja comencem a tenir una certa edat, recordem que fa uns anys van aparèixer una sèrie de compositors de sardanes, aleshores força joves, que van aportar frescor, idees noves i, en molts casos, un domini de la cobla fins aleshores només a l’abast de noms molt concrets. Jo era dels que en bona part d’aquells autors que començaven a fer-se notar hi veien la continuïtat dels nostres ídols més enllà de les patums clàssiques: Puigferrer, Conrad Saló, Viladesau i, per als més introduïts, Mauné, Viader, Ferrer Amer i algun altre. Gent que ens feia gaudir escoltant, ballant a plaça i competint amb la colla.

Aviat vam fer-nos nostres els germans Molina, Paulí, Ortí, Beumala, Gasulla... Després en vindrien d’altres com Timón, Alcalà, Carballido i, sortosament, bastants més que han anat fent les seves aportacions. Però el temps passa i encara que la majoria d’aquests segueixen ben actius, els que som patidors de mena sempre ens preguntem a veure si seguirà havent-hi relleu. Crec que aquí ja hem comentat de manera puntual que enguany a La Sardana de l’Any hi veiem molts noms que -ho he de reconèixer- per a mi són nous. A més de joves més o menys consolidats, com la nostra Anna Abad, Xavier Ventosa o Marçal Ramon, entre altres, a les eliminatòries hem pogut escoltar sardanes signades per gent fins ara inèdita, almenys en aquest concurs, com Pau Coma, Felip Morales, Jofre Bardulet, Santi Martínez, Marc Magrí, Miquel Castro o Carles Riba. A més hi trobem casos de primeres sardanes i estils diversos, des d’aquelles que engresquen al més dropo fins a autèntiques peces de concert.

Mireu: tenim molts programes per endavant per tal de criticar i queixar-nos d’allò que calgui. Avui necessito acabar igual que la setmana passada: amb optimisme, què caram!

A vegades, podem ser optimistes

[Un dos i seguit, 15-3-24]

Ahir dijous es va celebrar la gala dels XXVI Premis Enderrock de la Música Catalana, on es van anunciar i lliurar deu guardons per votació popular. Tal i com, fins a cert punt, era previsible, el duet mataroní de música urbana The Tyets es van endur el premi al millor disc de música urbana per Èpic solete, millor cançó per la seva arxiconeguda sardana-reggaeton Coti x coti i el reconeixement com a millor artista de l’any en la votació popular. Durant la cerimònia, també es van lliurar els premis de la crítica –que ja es van fer públics a principi d’any amb la revista Enderrock–, que han coincidit amb el públic, situant The Tyets com l’artista de l’any.

Tot plegat, culmina un any d’èxit sorprenent d’un tema que, per a molts, va ser un descobriment justament a la gala de l’any passat, quan cantant aquesta cançó van aparèixer a la sala uns quants músics amb instruments de cobla i els cantants van animar al públic a ballar-ho com si fos una sardana, tot i que es trobaven en un teatre. Evidentment, tothom ho va fer veure que era una sardana i la majoria va fer el que va poder, com a molts llocs on ha sonat la cançó i on mai hauríem dit que el personal es lliurés als puntejos, més o menys aproximats a allò que es fa en una ballada estàndard. 

En general, les opinions favorables han apagat les sempre inevitables veus apocalíptiques o, senzillament, defensores de les suposades pureses ancestrals. El cas és que l’èxit ha estat rotund, se n’han fet adaptacions en forma de sardana de veritat i també l’hem escoltat i ballat fins a la sacietat. Molts, asseguren que ha crescut la demanda de cursets per aprendre a ballar i ara només faltaria que l’afluència a les ballades i aplecs, així com l’adhesió a alguna colla de competició també creixés.

Ah! I no oblidem que, enguany, els Premis Enderrock han tingut una gala específica dedicada a la música clàssica, jazz i músiques per a públic familiar, que va tenir lloc el passat dijous 7 de març a Girona on, entre altres, es va premiar Joan Magrané com a millor compositor música clàssica i un Premi d’Honor al director i compositor Antoni Ros Marbà. A vegades, podem ser optimistes, clar que sí!

Sang nova

[Un dos i seguit, 8-3-24]

Tenim una nova temporada de La Sardana de l’Any en marxa i, amb ella, moltes coses que acostumen a acompanyar aquest concurs, començant per l’oportunitat de conèixer moltes composicions noves que no sempre tindrien la divulgació mínima que mereixerien, més enllà del moment de l’estrena o de les possibles complicitats que un autor o els destinataris de la peça puguin tenir. No sempre és així, vull dir que a la majoria de sardanes, sobretot quan no són d’autors populars, que es puguin ballar o escoltar sovint costa. I això no sempre succeeix per les seves suposades virtuts o la manca d’aquestes.

Enguany, aquestes circumstàncies encara tenen més interès si parem atenció en els noms dels autors de les sardanes que participen en les eliminatòries, ja que hi podem tenir moltes sorpreses agradables. En primer lloc, perquè hi ha molts autors poc coneguts -als quals cal suposar-hi un mínim de qualitat, ja que els han seleccionat uns especialistes-, bona part dels quals són ben joves, és a dir, nous valors que s’afegeixen a la ja llarguíssima nòmina de creadors que han escrit, poc o molt, per a cobla. És evident que són els noms que més s’han de beneficiar d’aquest objectiu principal de La Sardana de l’Any que he esmentat: la màxima difusió de les sardanes noves. A més, d’aquests autors poc coneguts, cal remarcar-ne la mitjana d’edat ben baixa i, encara més, la notable qualitat i els llenguatges musicals amb ganes d’innovar que els entesos ja hi han detectat.

Aquests fenomen gosaria afirmar que mai s’havia produït en La Sardana de l’Any fins ara en aquesta magnitud. Si repassem l’historial del certamen veurem que predominen noms ja consagrats, algun menys conegut però de certa edat i quan apareixia algun jove valor era un fet realment extraordinari. Tant de bo això no ho enfosqueixin les ja tradicionals polèmiques al voltant del certamen, com ara les campanyes de vots per algun títol, a vegades força descarades, o el suposat mal gust dels votants que, a vegades, elimina sardanes ben interessants i encimbella d’altres que no aporten res de nou. Res que no passi en qualsevol escenari competitiu, ja sigui amb jurat o amb votacions populars. Insisteixo: el més important és que tinguem oportunitat de conèixer aquestes obres noves, fruit d’un esforç, d’una il·lusió i, sovint, d’un talent.

Ho fem prou bé, tots plegats?

[Un dos i seguit, 1-3-24]

Ja han esdevingut habituals els debats, les queixes o els missatges més o menys apocalíptics sobre la influència suposadament excessiva de les noves tecnologies sobre les nostres vides. Darrerament, amb la qüestió de la intel·ligència artificial, l’alarma s’ha fet més gran, ja ho veiem com un perill real, que efectivament ens pot afectar i no en positiu, precisament.

No cal anar tant lluny, de fet. Només cal parar atenció en com fèiem les coses fa uns anys -els que tenim prou perspectiva cronològica, vull dir- i com les fem ara. De sobreviure sense mòbil a la dependència actual, o d’anar incorporant els ordinadors a l’hora de treballar o de fer qualsevol cosa, com redactar aquest mateix text, posem per cas. Jo no ho veig com una cosa negativa, tot el contrari, però no em puc estar de preguntar-me si és que ho fem prou bé, tots plegats. No acabo d’entendre com pot ser que el magnífic portal de la Confederació Sardanista pogués desaparèixer d’un dia per l’altre, sense deixar rastre (no hi havia còpies de seguretat, em pregunto des de la meva ignorància tècnica?), però encara costa d’assumir que sigui tant complicat de muntar l’actual, estancat en una mena de provisionalitat llarga, molt llarga.

I, posats a pensar, els veterans en la informació sardanista recordem aquell servei d’informació que comandava l’enyorat Antoni Anguela, basat en la recopilació d’informació d’entitats i cobles que ens servia en un butlletí ciclostilat que arribava sense faltar mai i a temps, cada setmana, per correu tradicional. Ara, aquest butlletí és electrònic i també l'envien cada setmana al correu electrònic... quan no falla, com aquesta setmana mateix. Té l’avantatge que pots fer allò del «copiar i enganxar» i adaptar el text a l’ordinador... quan no falla la connexió, el wifi, el repetidor del wifi... Res, batalletes de «boomer» aquesta setmana!

Les programacions de ballades i aplecs

[Un dos i seguit, 23-2-24]

Si voleu trobar un motiu de discussió apassionat entre sardanistes no us en faltaran, però n’hi ha un  que ha estat viu des de sempre, en determinats moments ha comportat lluites dialèctiques enfervorides i enemistats absurdes, però reals. Avui dia, aquesta intensitat s’ha moderat moltíssim, encara que segueix ben viu un debat que, a vegades, sembla que difícilment pugui portar a un acord.

Em refereixo als repertoris de les ballades i els aplecs, encara que en segons quins concerts també hi hauria alguna cosa a dir. Però allí on hi ha més discrepàncies és quines sardanes (o quin tipus de sardanes, més exactament) s’han de programar i en quina mesura. Hi ha des dels que propugnen un  criteri de qualitat rígid i exigent, fins als qui creuen que a plaça s’ha de saltar com més millor i les sardanes han de ser això: engrescadores a base de bé, o «airoses», com diuen alguns més tímids; i aquesta ha de ser, remarquen, la seva qualitat, no pas la diguem-ne tècnica. 

Naturalment, entre aquests extrems la gamma de grisos és molt gran i la qüestió és trobar-hi l’equilibri per tal de mirar de satisfer a tothom. Tothom menys aquells extrems que deia, que acostumen a ser força intransigents. Els uns diuen que totes les sardanes es poden ballar (és clar, sinó no serien sardanes!), mentre que els altres diuen coses com que si volem simfonies ja anirem a un concert. A més, hi ha un altre debat associat a aquest, que ho acaba de complicar encara més, tot plegat: si els programes els han de fer les cobles o els han d’imposar els organitzadors. I aquí, un cop més, hi trobarem posicions intermèdies, entre les quals un possible i desitjable consens entre les parts.

Si analitzem els programes de diferents actuacions, amb cobles i organitzadors diversos, veurem que sí és possible confeccionar una selecció de sardanes prou variada: composicions d’avui dia, clàssiques, més engrescadores, altres més elaborades... i sempre amb un mínim de qualitat, això sí. Però, és clar, aquesta no deixa de ser la meva percepció i, per tant, una de les moltes opinions possibles.

No hi ha fórmules màgiques

[Un dos i seguit, 16-2-24]

Ara que conflueixen diverses circumstàncies des de diferents procedències, com el fenomen CotixCoti, la nova proposta de l’Arnau Tordera -de la que avui en parlarem- o de la plataforma de debat sardanista S21.cat, crec que hi ha un aspecte que no es té prou en compte. Quan es discuteix sobre problemes i novetats com les que he esmentat o d’altres que apareixen de tant en tant, sempre hi ha qui les qüestiona, potser perquè les considera aberracions de la sardana i la cobla tradicionals o perquè dubta de la seva eficàcia de cara a aportar saba nova a aquest mon tan peculiar com és el de la sardana i la cobla. 

Ho van fer, per exemple, davant la Dharma i la cobla Mediterrània, o veient allò que oferien el Santi Arisa i els Montgrins. I, com dic, sempre hi ha algú o altre que o bé hi veu una mena de sacrilegi o mostra el seu escepticisme sobre el futur d’aquestes idees més o menys trencadores. Ho faran, segur, amb el que prepara l’Arnau Tordera, com també es manifesten així quan els més emprenedors diuen de plantejar l’ensenyament de manera diferent o pretenen trastocar el sistema competitiu de les colles, per posar alguns exemples.

La sentència que ells consideren definitiva i concloent és una frase terrible i que em fa molta ràbia: «això no salvarà la sardana, sinó que potser encara en farà perdre de balladors». I, és clar, ho volen demostrar dient que no hi ha pas més sardanistes a plaça després de l’experiència Sardanova, posem per cas. A banda que potser els podríem dir que potser sense aquestes iniciatives encara n’hi hauria menys, crec que la qüestió és que sí, evidentment no hi ha fórmules màgiques ni aquí ni enlloc, però que aquests individus que «perden el temps» elaborant espectacles o pràctiques diferents, allò que aporten, abans que res, és la seva ment oberta i que si alguna cosa ha de permetre progressar i, per tant, seguir fent viva la sardana, és evitar el tancament mental i de les accions que, com a conseqüència, es portin a terme.

Pareu atenció a allò que deia el Santi Arisa en plena ebullició de la seva proposta i que segur comparteixen aquests altres «il·luminats» (en el més bon sentit de la paraula): «la Sardanova no pretén substituir res, ha de conviure amb la sardana tradicional i s’han d’enriquir mútuament». Doncs això.

Avui hi torno

[Un dos i seguit, 9-2-24]

Avui hi torno, torno a parlar de la nova plataforma de debat sardanista S21.cat. I confio haver de seguir parlant-ne durant molt de temps. Ja era hora que sorgís i es materialitzés una iniciativa com aquesta, ben pensada, magníficament estructurada i oberta a tothom qui tingui alguna cosa a dir, de manera respectuosa, sobre la sardana, els seus problemes i les possibles maneres de potenciar-la.

El projecte cada vegada més es va fent realitat, és a dir, no només ja és accessible per a tothom, sinó que ja s’hi estan desenvolupant les primeres qüestions, en general molt interessants. Els que ja hi heu fet alguna mirada o potser hi heu participat plenament potser pensareu que caldria una major implicació de la molta gent que són potencials opinadors sobre la sardana i les seves circumstàncies. I això és cert, encara que crec que potser més val que tot plegat vagi agafant consistència de manera potser lenta però segura.

Allò que m’engresca més en aquesta finestra que ha obert el Joan Aranda -un dels més valuosos actius del sardanisme actual- és que les primeres vies de discussió que s’han encetat, tot i manifestar alguns tòpics inevitables, és que també mostren gent amb la ment oberta, amb consciència de les mancances i els obstacles que patim o que tenim al davant. La majoria són individus que ja fa temps que piquen pedra i tenen el coneixement del panorama i que cal fer coses. S’està tractant, per exemple, de problemes greus, com la renovació i la continuïtat de les entitats sardanistes, del jovent, o d’aspectes més puntuals però sempre importants, com La Sardana de l’Any, les programacions o les adaptacions de cançons pop a sardana, posem per cas.

Fins hi tot, s’hi ha donat a conèixer un grup anomenat Xarxa Sardana, que es defineix com «joves que ballem sardanes de competició i hem pensat en un nou projecte per impulsar el món de la sardana de competició, d’una manera moderna i periodística en format xarxa que fins ara no creiem que s’hagi realitzat en aquest ambient». Podem pensar que de propostes suggerents l’infern n’és ple, però el cas és que ho acompanyen amb una llarga exposició del seu projecte, redactat amb tots els ets i uts, amb un to que podríem qualificar de «professional» i que, com a mínim, mereix que tothom hi pari atenció. Si prospera i genera resultats positius ho sabrem amb el temps, però, d’entrada, com el mateix debat S21.cat ja mostren que sí, que hi ha vida i futur en la sardana. Però pensem que no depèn, només, d’ells. No ens conformem en contemplar-ho.