Desconcert general

[Un dos i seguit, 10-9-21]

Quan parlem del que es pot i del que no es pot fer en aquest temps de pandèmia, correm el risc d’assegurar fermament -i, fins i tot, creure’ns-ho- que allò nostre és imprescindible, que és inconcebible que no es permeti, que la suspensió causa danys irreparables i, sobretot, que és la cosa més segura del món.  

Com sempre, el que cal és fer l’esforç d’adoptar una perspectiva equànime i analitzar-ho tot amb la fredor necessària, pròpia d’aquell cirurgià que necessita serenor i del cap clar en comptes de dedicar-se a maleir la malaltia que ha de tractar. És complicat, certament, i jo no voldria estar en la pell dels que han de dissenyar les mesures, però sí que gosaria reclamar, de la manera més humil possible, que, almenys en l’àmbit festiu i tradicional, concretessin amb major detall les seves decisions. 

Perquè -i amb això insisteixo en una qüestió que he comentat més d’un cop- em sembla aberrant el que passa setmana rere setmana arreu del país: que moltes activitats depenguin d’una lectura de la normativa que ha de fer cada ajuntament. L’aprovació o no, no s’acostuma a decidir (o, com a mínim, es comunica) fins a darrer moment, amb el trasbals que això comporta per a tots els implicats.

Que hi ha una manca de claredat i que cal una major difusió de les possibilitats, recursos i necessitats de cada possible activitat és més que evident. Potser s’hi hauria d’esforçar més la Confederació Sardanista, en aquest sentit, i cal fer veure i entendre que, per exemple, si en un lloc es fan ballades, no és pas per irresponsabilitat, sinó perquè s’han preparat amb unes condicions determinades, atenent la seguretat dels assistents. A l’hora de la veritat, hi ha un desconcert general en veure que en un lloc es pot ballar, al poble del costat no i s’ha de fer un concert, mentre que la de més enllà ni una cosa ni l’altra.

 

Ballant sardanes en temps difícils

[Un dos i seguit, 3-9-21]

Que la situació actual, enmig d’una pandèmia històrica, és, com a mínim, complicada per a tothom, no cal insistir-hi gaire, perquè és prou evident. Una altra cosa és que qui més qui menys es queixi de la seva problemàtica particular, cosa que, evidentment, cal fer sempre que ens sentim perjudicats per algú o per un context determinat. Com acostuma a passar, n’hi ha que criden més que altres o qui sap entomar les patacades amb major o menor habilitat. 

Centrant-nos en el món sardanista, això també passa, és clar, i podem observar una varietat enorme de situacions curioses i no sempre explicables amb facilitat. El context va variant -oscil•lant, a vegades- i una agenda d’activitats d’una sola setmana constitueix un mostrari prou representatiu d’això que dic. Avui, per exemple, podrem anunciar aplecs i ballades on es podrà ballar, d’altres que s’han suspès o ajornat, segons alguns es van suspendre en el seu moment i es faran ara, en certs casos es transformen en concert... I tot això ve determinat per diverses variables: les normes generals (que permeten ballar segons en quines condicions), la interpretació que en fan tant els mateixos promotors com el respectiu ajuntament i, sovint, la darrera paraula la té un tècnic de cultura o la guàrdia urbana de torn.

A Tarragona ciutat s’ha demostrat que es poden ballar sardanes (amb molts condicionants, però es poden ballar), cosa que hem pogut comprovar en les ballades que s’han fet al parc de Saavedra amb un èxit total. Però, en canvi, enguany sembla que ens quedarem sense el concurs de colles (un dels més antics del país) i ballades com les de l’onze de setembre o el dia de la Mercè, mentre que sí que n’hi haurà per Santa Tecla. Inexplicable.

Experimentant, jugant, Amb so de cobla

[Un dos i seguit, 30-7-21]

Una de les cites importants del món de la cobla és de les poques del món de la cultura que hauran sortit força airoses de la pandèmia. No n’ha estat immune, és clar, però l’edició de l’any passat i, segurament, la que ha de tenir lloc la setmana vinent, s’hauran pogut celebrar amb força normalitat. Em refereixo al Festival Amb so de cobla, de Palamós, que si bé és força jove -aquesta serà la cinquena edició-, estic convençut que el podem considerar prou arrelat i, en tot cas, és necessari, és a dir, a la cobla li cal que hi hagi un lloc que mostri i promocioni aquesta formació musical tan peculiar i totes les experiències que amb ella s’hi poden fer.

Efectivament, el festival ha vingut programant des de concerts diguem-ne clàssics de cobla, fins a les més insospitades combinacions, agermanaments i experiments, totes amb el comú denominador que, poc o molt, sempre hi intervingui una cobla o alguns dels seus instruments característics. Els responsables han demostrat tenir sobrat coneixement d’allò que es porten entre mans, tant de l’àmbit estricte de la cobla com d’altres àmbits musicals i així saber detectar els que són susceptibles de treballar amb la cobla.

Sens dubte, d’aquí uns anys potser podrem valorar encara millor la trajectòria i els efectes pràctics del festival. Podrem certificar allò que ara ja s’està veient: que ja no hi ha tabús entre els músics de cobla i, en bona part, tampoc entre els altres. Se’m dirà que, en bona part, això és perquè aquesta manca de prejudicis en treballar amb la cobla ja fa un temps que s’està manifestant, precisament perquè són molts els músics que avui dia ja el practiquen quotidianament el fet d’actuar en fronts molt diversos i, fins i tot, sovint barrejar-los. Això és ben cert, i evident, fins i tot, però precisament per aquesta raó ens convé que hi hagi un lloc, un canal per promoure i mostrar aquestes experiències.

Suposo que les coses no hauran estat fàcils, enguany, per als programadors, però  jo em permetria suggerir una major promoció del festival arreu del país fer-la abans. Ja fa setmanes que sabem que s’han de celebrar un bon grapat de festivals aquest estiu i fins i tot fa temps que els mitjans ens remarquen quins seran les principals estrelles de cada festival. Estaria bé que això també passés en el festival de la cobla. Que una manca d’inversió en propaganda i una anticipació molt limitada no malmetin l’evident qualitat i originalitat d’un conjunt d’espectacles molt remarcables.

De suspensions, ajornaments i adaptacions

[Un dos i seguit, 23-7-21]

Tot i tenir la sensació de ser molt reiteratiu, crec que s’ha de deixar constància de la realitat i fer referència al desgavell que viu el món festiu a causa de les múltiples interpretacions que es fan de la normativa de restriccions per la pandèmia. Ha anat passant fins ara, cíclicament, a mida que s’anaven succeint les onades i la resposta en forma de limitacions.

Pel que fa les sardanes, és a dir, ballades, concerts o concursos de colles, actualment es pot fer de tot, però amb les mesures de prevenció pertinents a cada cas, com és lògic. Sigui perquè no tothom ho ha entès així, perquè alguns volen ser més cauts que ningú, perquè els fa mandra, perquè no veuen rendible electoralment organitzar coses que no són multitudinàries o perquè no poden assumir les precaucions, sigui per la raó que sigui, a l’hora de la veritat hi ha de tot i encara sovintegen les suspensions. Es fan ballades i aplecs per a ballar (amb condicions, és clar), altres s’han adaptat passant a la fórmula del concert i, efectivament, molts han tirat pel dret, ajornant o suspenent actes.

La “culpa” varia segons el lloc: a vegades són les mateixes entitats sardanistes, altres són els responsables municipals (els que tenen la última paraula, en definitiva) i també hi ha casos d’informes negatius per part de la Guàrdia Urbana, com és el cas de Figueres, per exemple. També hi ha el cas contrari a la suspensió total, com és el cas del concurs de Ceret d’aquest dissabte, que es vol fer sí o sí, malgrat sembla poc recomanable si tenim en compte que la majoria de les colles, que hi van des del Principat, fins ara han limitat molt les seves sortides i per anar a concursar a l’altra banda de la frontera els cal complir uns requisits extres que no hi conviden gaire. El resultat? Només quatre colles inscrites, totes veteranes.

Bé, no es tracte de recriminar res a ningú; en tot cas, com altres vegades, aquells que no els costa gaire suspendre una ballada, sense ni haver plantejat fer un concert.

Alts i baixos

[Un dos i seguit, 16-7-21]

Ja hi tornem a ser! La situació creada per la pandèmia, sempre canviant, amb alts i baixos, ha tornat a obligar a endurir les mesures preventives i, és clar, una de les coses que sembla que cal fer primer és prohibir ballar, incloses les sardanes. I, per no sortir d’aquella dinàmica en la que ens havíem trobat fins ara, segueix la incertesa, primer per la manca de concreció (és igual un gran concert de rock amb milers de persones atapeïdes i impossibles de controlar, que una ballada amb accés controlat, inscripció prèvia, etc.?), però també es genera inseguretat davant el fet que la justícia  és qui té l'última paraula. En aquest sentit, la Confederació Sardanista s’ha curat en salut i ha emès un comunicat on vé a dir que «aquestes mesures encara s'han d'aprovar pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i seguidament publicar-se la resolució, per tant en aquest moment encara no són vigents».

A l’hora de la veritat, hi ha un campi qui pugui, cadascú interpretant allò que bonament entén, mantenint actes, suprimint-los, adaptant-los o ajornant-los. A l’Agenda d’avui tindrem de tot, en aquest sentit, amb l’agreujant que fins a darrer moment no podrem saber exactament què passarà amb cada acte.

Naturalment, són molts els sectors perjudicats per aquestes i qualsevol de les mesures que les autoritats puguin adoptar. Jo sempre he blasmat els que es queixen sistemàticament o aquells que es pensen que són els únics afectats, o no volen veure que hi ha activitats o situacions potencialment perilloses per a molta altra gent. Però costa entendre que es consideri que hi ha el mateix o més risc en una ballada com la que el passat 3 de juliol es va fer al Parc de Saavedra -amb totes les mesures de prevenció que calia i més-, que en una terrassa qualsevol amb gent asseguda ben a prop l’un de l’altre sense mascareta i, en molts casos, exhalant fum de tabac i, possiblement, alguna cosa més; o en un concert amb un munt d’individus movent-se pràcticament enganxats l’un a l’altre.

La última normativa divulgada en el moment de redactar això sembla donar-me la raó, però no tinc clar que s’hagi interpretat d’aquesta manera davant l’allau de cancel·lacions d’aplecs i ballades que s’han produït aquests dies.

Música d'alt nivell

[Un dos i seguit, 9-7-21]

Aquest proper dilluns 12 de juliol, el Festival Internacional d'Estiu 2021, dins del Fresc Festival de Sabadell presenta a l'Amfiteatre de la Fundació Antiga Caixa Sabadell, un concert especial de la cobla Mediterrània amb peces d'autors de música clàssica i simfònica, principalment, sota la direcció de Bernat Castillejo. El programa inclou obres de Haendel, Mussorgski, Debussy, Stravinski i Ginastera, entre altres, transcrites per a cobla. Els arranjaments són obra de Josep Maria Serracant, o del propi Castillejo. 

Als que sabem apreciar la música de qualitat per a cobla se’ns fa la boca aigua, amb notícies com aquesta. S’ha demostrat abastament que amb aquesta formació peculiar que és la cobla es pot oferir música d’alt nivell, tant la que ha estat escrita expressament per a ella, com la que és fruit d’uns bons arranjadors. Tot això va ser plenament explorat,  sobretot als anys 30 del segle passat, amb la cobla Barcelona com a vaixell insígnia, tal i com ha estudiat recentment la tesi doctoral del músic Albert Fontelles-Ramonet i que resumeix esplèndidament ell mateix en el darrer número de la revista «440. Clàssica i jazz».

Actualment, tot i que encara s’està lluny d’una comprensió mínimament generalitzada del valor melòman de la cobla, encara que sigui entre sectors musicals, a poblacions com Barcelona o Sabadell, és possible gaudir habitualment de concerts dignes de qualsevol programació seriosa. Malauradament, a les comarques tarragonines el panorama és desolador, encara que de concerts se’n fan, però són més propers al concepte de concert vermut de festa major que el que comentava fa un moment. Uns concerts, val a dir, que en molts casos són ben interessants, però juguen en una altra lliga. Amb el que dic no pretenc criticar les entitats sardanistes, precisament, la raó de ser de les quals és promoure la sardana com a dansa i moltes demostren tenir preocupació per la qualitat dels programes. 

Cal tenir en compte que el concert que he comentat de Sabadell s'emmarca en el que ofereix cada any centrat en la cobla les Joventuts Musicals d’aquella ciutat gràcies a l'assessorament de l'entitat Músics per la Cobla. Imagino que als gestors d’aquí no els haurà passat mai pel cap programar un concert de cobla semblant. Qui més s’hi va apropar va ser, durant anys, el Festival Pau Casals del Vendrell, amb moltes i sempre interessantíssimes vetllades, però amb el darrer canvi de responsables aquest tipus de música va desaparèixer dels cartells.

Adéu al músic i estudiós Lluís Albert

[Un dos i seguit, 2-7-21]

La sardana és un fet plenament viu, amb tot el que això comporta. Entre altres coses, la vida va aparellada amb la mort, com un fet que cal acceptar i que, d’una manera o altra, sempre està present en la nostra experiència. Així, en un programa com aquest, que pretén fer el seguiment de la vitalitat del sardanisme, de vegades hem de fer referència a fets com el traspàs d’algú que hi estava implicat.

Aquesta vegada ha estat l’adéu a un personatge singular: el músic, compositor, musicòleg, director d’orquestra i de cobla Lluís Albert, mort el passat divendres a l’edat de 98 anys. Una llarga experiència, doncs, que comentarem avui mateix, però de la qual ara m’agradaria destacar la vesant d’estudiós de la sardana, sobretot pel que l’evolució fins la seva forma actual des d’una perspectiva musical. Ho va fer amb un rigor i un coneixement de causa poc habituals fins no fa gaire, treballant en arxius públics i privats, utilitzant una documentació i un mètode científic.

Lluís Albert va ser dels pocs que, en el seu moment, es van allunyar deliberadament de les visions romàntiques i idealitzants que proliferaren durant dècades, massa sovint plagiades sense gaire criteri, de manera que s’havien idealitzat en excés alguns fets o persones i altres aspectes quedaven foscos, sense que ningú els hagués tractat com cal.

Sortosament, n’hi ha hagut d’altres que han seguit aquesta via més seriosa, sobretot els últims anys, amb gent jove i sòlidament formada que analitza de manera professional aquest fenomen que és la cobla i la sardana.