La música enllaunada, a casa

[Un dos i seguit, 24-8-12]

 

És perfectament comprensible que hi hagi qui es neguitegi per trobar sortides davant les dificultats econòmiques que fan que hagin minvat les actuacions de les cobles, però no sembla que algunes de les opcions que a vegades podem veure al carrer siguin gaire encertades. Darrerament, a les xarxes socials, als fòrums dedicats a la sardana estan força animats amb debats al voltant de les ballades amb música enregistrada, la qualitat d’algunes cobles o, fins i tot, el fet que algunes actuïn amb menys músics dels habituals.

A més dels casos d’algunes cobles –generalment cobles-orquestres- que no tenen gaire cura de la seva vesant sardanista i actuen amb plantilles incompletes o amb músics que “aguanten” l’instrument, tampoc no sembla una bona solució crear precedents de formacions diferents a la cobla estàndard, sigui més petita o amb variants que no tinguin com a objectiu provar experiències noves. Una cosa són les fusions que enriqueixen el conjunt de l'oferta musical vinculada a la cobla i una altra que s’implantin succedanis descafeïnats per a les ballades, tal i com algú ha proposat. Em sembla que bona part de l'èxit i la pervivència durant tants anys de la sardana i de la cobla ha estat l'assoliment, en el seu moment, d'una formació prou equilibrada, original i plena de possibilitats com és la cobla.

I no cal parlar, naturalment, de l’opció que sembla que han triat més d’un poble o agrupació: ballades amb música enllaunada. Pensem-hi, perquè correm el perill que passi com en el món dels esbarts, on pocs actuen amb música en directe, en sessions d’un artifici molt trist; i quan hi ha músics, sovint aquests es presenten en formacions molt allunyades d’aquella riquesa que aportava la cobla. A vegades ha estat per raons econòmiques, però altres per voler comptar amb músiques que, per diverses raons, resulten pràcticament impossibles de tenir en directe. Entenc la bona intenció dels que ho promouen, però, insisteixo, la música enregistrada sempre resulta pobre i trista, encara que hi posis una simfònica, però enllaunada.

Una cosa ben nostra

[Un dos i seguit, 17-8-12]

Resulta curiós observar com determinats elements de les festes de Tarragona, en relativament poc temps, han arribat a assolir un estatus i un reconeixement popular de cosa tradicional i fins i tot indispensable a les programacions. Em refereixo a actes com les Contalles de Sant Magí o el Retaule de Santa Tecla. D’aquest darrer, enguany s’assoliran les 25 representacions, una xifra important, però que queda en un segon terme rere aquella sensació que sempre hi ha estat, d’aquell aire de fenomen ancestral i alhora plenament viu.

La veritat és que l’ànima dels dos –Contalles i Retaule-, el recentment desaparegut Jaume Guasch, va saber trobar els col·laboradors més adients i, sobretot, combinar magistralment ingredients realment extrets de les arrels de la ciutat i de la festa, amb altres de contemporanis. Això i la coincidència temporal amb la dinàmica de recuperació i potenciació de les festes que Tarragona ha viscut durant uns anys han completat el fenomen. Avui, quan anem a veure les Contalles –o al setembre, al Retaule-, assistirem a un acte i una història coneguts, però on l’important és que ho sentirem com una cosa nostra, un relat antic però mostrat de manera actual.

I el que també és important: el Jaume malauradament ja no hi és, però hi ha continuadors de la seva tasca. Un equip que està preparant, per a les festes de Santa Tecla, el que serà Memorial Jaume Guasch, al Teatre Metropol, amb tot l’aire de voler-se institucionalitzar com una gran vetllada de dansa catalana amb el bo i millor dels esbarts. Enguany hi seran, junts, ni més ni menys que el Ciutat Comtal i el Sant Martí, de Barcelona, l’Esbart Manresà, i l’Esbart Sant Julià, de l’Arboç, a més, és clar, del Santa Tecla, de Tarragona. Promet.

La música, també, en perill

[Un dos i seguit, 10-8-12]

Aquest mes d’agost han coincidit dos actes d’homenatge, cada un a un músic diferent i sorgits d’iniciatives també distintes, però amb el punt en comú que els protagonistes van ser companys durant força anys en una de les millors plantilles de cobla que hi ha hagut mai: la que encapçalaven, precisament, el tenora Josep Gispert i el tible Joan Parés. Els dos han estat considerats entre els millors de tota la història de la música per a cobla i, possiblement, encara que a ells no els agradés gaire aquest qualificatiu i estic segur que no buscaven aquesta mena de rellevància, els últims grans “divos” del gènere.

Veure’ls actuar ja era tot un espectacle, no només perquè s’enfrontaven a sardanes obligades gairebé impossibles, sinó perquè també resolien de manera admirable partitures realment compromeses des dels punts de vista tècnic, de sensibilitat i de bon gust. Eren “divos” perquè destacaven per aquestes qualitats excepcionals, però també perquè el nivell general de qualitat de les cobles –no el de la que ells formaven par, precisamentt- no era pas el d’èpoques anteriors o el que coneixem ara. Ja vaig comentar no fa pas gaire que és curiós observar com actualment gaudim d’un gran nombre de cobles amb gent jove i molt preparada, però on no acostumen a despuntar noms d’individus concrets, no com ho feien abans, almenys.

I també m’agradaria insistir en una explicació a tot això: la generalització dels ensenyaments musicals desenvolupada arran de la democratització sorgida de la Transició. La proliferació d’escoles de música havia de donar fruits: molts més músics i, entre aquests, molts més de ben preparats. I el que també és important: diluint fronteres estilístiques i els prejudicis, que han fet que sigui ben normal que un músic de cobla compagini aquesta activitat amb altres de gèneres ben diferents. El resultat de tot plegat ha estat no només més quantitat i qualitat, sinó la pràctica d’experiències noves força suggerents. Un panorama encoratjador que, malauradament, perilla per la senzilla raó que aquella socialització dels ensenyaments musicals, com tantes altres coses a hores d’ara, sembla que no encaixa amb la dinàmica de la societat on estem immersos.

La feina ben feta

[Un dos i seguit, 3-8-12]

L’Obra del Ballet Popular va crear, fa anys, els Premis del Dia de la Sardana, una llarga llista anual de reconeixements a persones, entitats i organismes que han realitzat una tasca important per a la sardana o la dansa tradicional catalana en general. Recentment n’ha agafat el relleu la Federació Sardanista i sembla que amb la intenció que tinguin llarga vida, malgrat els canvis que s’estan gestant en els vells pubillatges, que és on es donaven a conèixer els guardons.

Entre els que s’han concedit enguany hi ha el d’un tarragoní encara jove però amb una trajectòria que l’ha fet digne mereixedor del premi: l’Alfred Abad, president de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa i, recentment, també apreciat compositor de sardanes.

El lliurament no es farà efectiu fins a la tardor, però molt abans, divendres passat, ja va ser el destinatari d’una mostra d’afecte dels sardanistes més propers, a partir d’una iniciativa dels companys de la colla que dirigeix, la “Toc de Dansa”. Valdrà la pena que estigueu atents a les Xafarderies del programa d’avui, perquè la qüestió s’ho mereix. Ara, amb un aire més formal, només diré que els que coneixem una mica l’Alfred sabem que es mereix del tot aquests premis. Sabem que la seva actitud en totes les coses que emprèn en la vida, des de les de caire professional fins a les de més pur plaer o lleure, sempre hi aplica criteris de seriositat i rigor. Una exigència que s’imposa ell mateix en primer lloc, però que sap encomanar als seus col·laboradors. Un líder nat, en definitiva.

Ens cal més gent com aquesta: que facin molt, sense voler lluir gaire i que ho facin bé.

Una diada inoblidable

[Un dos i seguit, 27-7-12]

Si hi ha alguna cosa que aquests dies els mitjans de comunicació ens estan recordant a cada moment fins gairebé l’avorriment –amb permís de la situació econòmica i els incendis-, és l’aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona de l’any 1992. Nosaltres també hem tingut aquesta debilitat, ja que la setmana passada ens vam ocupar de les sardanes vinculades amb aquell esdeveniment i avui recordarem, encara que sigui breument, com tot plegat va ser una bona manera de donar a conèixer la sardana arreu del món. Una imatge possiblement molt fotogràfica, molt breu, però segur que important.

Començant pels actes previs, fins i tot amb un simposi que va tenir lloc a Banyoles, com a subseu olímpica, sobre “La cobla i la música”. No van faltar concerts i moltes ballades de sardanes, algunes multitudinàries, com la que es va anomenar la sardana més gran de la història, convocada simultàniament a un bon grapat de poblacions del país, l’assistència a les quals va superar, de llarg, les previsions inicials.

Però segur que el moment culminant i més emblemàtic fou la cerimònia inaugural. A més de la participació d’una fanfàrria formada, en gran part, per instruments de cobla, que va anar marcant els diferents moments de l’acte, van ser els més de 600 dansaires de colles de tot el país els que van acaparar l’atenció dels milions de persones que seguien l’espectacle arreu del món. Van formar cinc rotllanes que simulaven les anelles olímpiques, mentre l’Orquestra Ciutat de Barcelona i la cobla La Principal de la Bisbal interpretaven la sardana Sigueu benvinguts, cantada per Montserrat Caballé i Josep Carreras, acompanyats per un cor de més de cent cantaires de les corals Càrmina, Sant Jordi i l’Orfeó Català. Després, les cinc anelles enllaçades es van transformar per acabar formant un cor. Tot plegat va representar una de les imatges més belles d’aquella diada inoblidable i potser el moment de màxima difusió de la sardana en tota la seva història.

Una altra transició?

[Un dos i seguit, 20-7-12]

Quan es parla de la història de la sardana i de la cobla dels darrers vint o trenta anys hi ha una qüestió de la que és obligat parlar-ne: en un moment donat, sonen totes les alarmes davant la inexorable decadència de les cobles. Un procés que implicava no només la desaparició de formacions senceres, sinó l’envelliment generalitzat de les plantilles i la minva generalitzada del nivell de qualitat.

És prou sabut i evident, d’altra banda, que, després, es produeix una mena de miracle: s’atura aquella mena de malaltia degenerativa, es rejoveneixen cobles antigues i apareixen agrupacions musicals noves, plenes de nois i noies (això de les noies és un tret també nou) engrescats amb uns instruments i unes músiques que fins no feia gaire semblaven condemnats a l’extinció. És un fenomen que algú ha analitzat en part, però falten treballs més aprofundits que expliquin el paper que hi han fet les escoles de cobla que diverses persones i entitats van promoure; però també hi ha altres raons, algunes externes al món sardanista, que també hi han fet la seva funció, gens negligible, em sembla.

Qui el faci, aquest estudi, caldrà que tingui en compte, entre altres casos i aspectes, el de personatges com l’Esteve Molero, periodista, músic amb una sòlida i rica formació jazzística, però amb arrels familiars vinculades amb la cobla, que des de fa uns anys aporta el seu saber fer a la direcció de cobles, la realització de projectes nous i engrescadors com, per exemple, la revisió de la música de Vicenç Bou. El seu i altres casos expliquen, en bona part, la quantitat, la qualitat i la varietat (la vitalitat, en definitiva) que mostra a hores d’ara el món de la cobla. Ahir dijous, en el concert que va dirigir i presentar a l’Auditori Pau Casals del Vendrell, ens va donar diverses pistes en aquest sentit, mentre comentava les peces que s’interpretaven. Un d’aquests arguments  –dels més importants, sens dubte- eren les moltes escoles municipals de música que van proliferar arreu del país a partir de la Transició de la dictadura a la democràcia. Un model que ha fet que la música, en general, sigui més democràtica, precisament, i hi hagi més i més bons músics. I un model, també, que ara perilla, com altres tantes coses. És una mena d’al·legoria de la nova transició que estem vivint, però a l’inrevés de l’anterior?

Un argument necessari

[Un dos i seguit, 13-7-12]

La nova junta de la Federació Sardanista de Catalunya, que presideix Joaquim Rucabado, s’ha adreçat a totes les entitats vinculades amb la sardana per tal de demanar-los-hi que participin en una enquesta per tal de disposar –segons la carta de l’ens federatiu- d’un cens real de l’activitat i les dades de les entitats que treballen al voltant de la sardana i la música per a cobla.

És normal que qualsevol equip directiu vulgui saber amb el màxim detall possible amb què compta per treballar i, en aquest cas, les dades són més transcendents quan es tracta d’una organització com la que ens ocupa: una federació d’entitats que només les uneix que, en major o menor mesura, treballen per la sardana i la música per a cobla. A partir d’aquí, hi podem trobar des de seccions d’entitats més grans, a grans potències dins l’associacionisme del país o, senzillament, entitats que, a vegades, només són un nom i una sola persona molt inquieta i activa, això sí. El volum d’activitat també és molt variable, segons l’entitat de la qual parlem.

Entre els raonaments que trobem en el missatge que la Federació ha tramès a les entitats n’hi ha un que m’ha cridat l’atenció. És un que diu que es volen “presentar davant la societat (mitjans, administració, possibles empreses de mecenatge...) amb les xifres reals del moviment que representem”. La veritat és que sempre m’ha semblat que aquesta ha estat una vella assignatura pendent del sardanisme: fer valer el seu potencial, el seu pes real. Perquè la veritat és que malgrat la crisi generalitzada, les retallades i la forta competència d’altres activitats, l’activitat sardanista encara és molt important.

El problema rau en quantificar-ho de manera efectiva, ja que no podem només considerar sardanistes els socis de les entitats o les persones que assisteixen un dia determinat als actes sardanistes. Comptem, per exemple, en una ballada al carrer, els que ballen totes les sardanes, els que en fan tres, una, o cap i només escolten? Realment complicat! Una enquesta ben feta, com sembla que ho és la que ara s’ha posat en marxa, potser hi ajudi.