Alta cuina

[Un dos i seguit, 22-2-13]

Alguna cosa realment important i transcendent es cou a les cuines d’entitats com la Federació Sardanista de Catalunya i la Unió de Colles Sardanistes. Un xup xup que ja fa temps que es pot sentir i, més darrerament, una oloreta que promet es pot ensumar per poc que estiguem a prop d’aquells fogons i dels cuiners que hi treballen. Fa pocs dies, es donava a conèixer el primer plat del menú, que, com tot allò nou, caldrà tastar per comprovar si realment els ingredients són bons i els correctes, alhora que podrem certificar si la menja és al punt. Em refereixo a la Capital de la Sardana, allò que ha de substituir les velles Ciutats Pubilles, la primera de les quals serà, ben aviat, Arenys de Munt, mentre que per al 2014, amb tota la intenció, es reserva per a Barcelona, per allò de la commemoració del 1714 i la conveniència de vincular-ho amb  quelcom més actual i, sobretot, de futur.

Però aquelles cuines que esmentava tenen feina en un altra afer que, encara ha de ser més important: serà el plat principal, aquell que, de fet, ha de condicionar com serà el sardanisme a partir d’ara. El cas és que ja fa temps que les dues principals entitats sardanistes del país, la Federació Sardanista de Catalunya i la Unió de Colles Sardanistes de Catalunya, que apleguen més de 500 entitats d’arreu del país, han decidit fusionar-se per donar pas a un nou ens que englobi tot el moviment sardanista. L’objectiu és fer més eficaç la seva tasca de representació i coordinació, però, sobretot, presentar una sola cara, amb tot el seu potencial, a organismes i entitats.

Una aposta que no deixa de comportar un risc, però que, ben mirat, la situació actual del sardanisme –tant des del punt de vista positiu com del negatiu- i el de l’entorn, possiblement hi obliguen. Veurem com es desenvolupa tot plegat, com es cuina aquest plat tant compromès. En principi, sembla que molts dels cuiners implicats són dignes d’un Bulli sardanista, com a mínim.

Un vot de confiança

[Un dos i seguit, 15-2-13]

Ahir dijous es va presentar oficialment la Capital de la Sardana 2013, Arenys de Munt, és a dir, el projecte conjunt de la Federació Sardanista de Catalunya, la Unió de Colles Sardanistes i l’Obra del Ballet Popular, que ha de substituir les obsoletes Ciutats Pubilla. Aquestes, durant més de 50 anys, van complir una funció realment extraordinària, sobretot durant la primera meitat del període, però els temps han canviat i calia eliminar-les o plantejar quelcom nou i diferent.

S’ha optat per aprofitar la idea bàsica d’una població centre i eix del sardanisme, amb alguns elements que semblen immutables, com els guardons a persones i entitats, o el Missatge al Món Sardanista, però s’insisteix en la intenció d’aportar-hi coses noves i, sobretot, procurar que s’incideixi en el conjunt de la societat, més enllà dels convençuts. Una tasca certament difícil en els temps que corren i les mentalitats que predominen en segons quins sectors, però cal reconèixer que la idea és bona.

Si ens hem de refiar de l’esquema de programa anunciat, sembla que hi ha ingredients que poden ajudar força a anar en la direcció correcta, que no és altra que procurar abastar des de les essències fins a les propostes més noves i agosarades. El dubte és veure amb quines complicitats es compta, si hi ha pressupost suficient!!!!, si hi ha prou base humana per treballar-ho, i es preveu una tasca de difusió prou ambiciosa, etc. De moment, insisteixo, hi ha algunes coses que pinten bé. Els promotors mereixen, segur, un vot de confiança.

Aniversari fructífer

[Un dos i seguit, 8-2-13]

 

Dissabte passat, es va poder viure un concert realment extraordinari al Teatre Bartrina de Reus. Era l’acte central de la celebració del 15è aniversari de la cobla Reus Jove, encara que ells mateixos asseguren que al llarg d’aquest 2013 encara pensen preparar altres activitats. L’entrada era gratuïta i això facilita molt les coses, però l’èxit de la convocatòria anava més enllà del fet que el teatre era ple de gom a gom, ja que entre els presents hi vam poder veure gent coneguda dins el món de la sardana i el món de la cobla fins i tot de la Catalunya Nord i de Madrid, entre altres procedències.

I és que el programa era realment engrescador, amb peces de qualitat clàssiques, altres de més recents i, sobretot, les estrenes promeses. Unes novetats que no van decebre: la força, l’empenta i el domini de la peça de lluïment de trompeta adaptada i magistralment interpretada per Carles Herruz; la il·lusionada i il·lusionant interpretació de la Història sense paraules, per a cobla i piano de l’Anna Abad; la sardana amb aires jazzístics de l’Isabel Medina; i la també sardana de Francesc Rius, amb títol enigmàtic (o no tant segons per a qui) -El sol entremig de nuvolades-, que segurament mereix més d’una audició per apreciar-la com cal.

El millor de tot, però, és que la Reus Jove, que també va comptar amb el suport en forma d’actuació excepcional de l’Àguila de Reus, per allò dels protocols de la festa major, amb qui mantenen complicitats festives per Sant Pere i Misericòrdia, doncs  segueix, malgrat hagi de dir adéu a alguns músics, però sembla que compten amb relleus adients. I, per acabar-ho d’arrodonir, va pujar a l’escenari l’alcalde ganxet anunciant per sorpresa que tenia intenció de proposar la cobla per rebre la Menció Honorífica Municipal. Doncs felicitats!

“Déu meu, com passa el temps!”

[Un dos i seguit, 1-2-13]

 

Aquesta exclamació la fem sovint, quan ens adonem que ja torna el Carnaval, quan no fa “ni dos dies” que menjàvem torrons; o quan veiem aquell nebodet després d’un temps i ja ens passa un pam, com a mínim. Jo, ho vaig tornar a dir, per enèsima vegada, quan em vaig assabentar que la gent de la cobla Reus Jove es disposaven a celebrar el quinzè aniversari de la creació d’aquesta formació musical que es dedica a dignificar la nostra música arreu del país. Una tasca que desenvolupen tot aportant-hi, efectivament, qualitat interpretativa, però també neguit per treballar autors de prestigi i oferir coses noves.

Ho fan, siguem sincers, en un context àrid i ingrat, on la majoria no sap ni vol saber què hi ha de bo en aquesta sonoritat tant peculiar que és la cobla. Però també és cert que han trobat el suport i el reconeixement d’aquella minoria sensible que sempre hi ha a tot arreu i que sí, que els valora i els segueix sempre que pot. Per a ells i per a tothom qui vulgui saber el que és bo en la música per a cobla, cada any preparen amb cura –i amb amor, gosaria dir- un concert que ofereixen de la manera més desinteressada possible al Bartrina de Reus. Allí ens interpreten sardanes i música per a cobla de la bona, sovint d’una dificultat que no sempre és evident.

En aquests casos, gaudint a base de bé amb la seva música, recordo aquell concert de presentació d’ara fa quinze anys on una colla de nois i noies –nens i nenes pràcticament- gosaven oferir-nos coses grosses com la Tarragona, d'Enric Casals, i, és clar, al cap hi tinc aquell “com passa el temps!”. Enguany, segur que ho tornaré a pensar, estremint-me quan la tarragonina Anna Abad, amb només 20 anys, estrenarà amb els de la Reus Jove una obra per a cobla i piano, amb ella com a solista. Una obra que, abans de sentir-la, ja estic segur que és magnífica. Sort que, a vegades, el temps passa a fi de bé!

L’efímera glòria d’aquest món

[Un dos i seguit, 25-1-13]

 

Les xarxes socials segueixen donant-nos sorpreses. La última és el fenomen Informer, una de les novetats de Facebook, que no fa gaire més d’una setmana que és a la xarxa i ja ha impactat força, sobretot entre els joves. Primer, ho va fer a nivell universitari, però en pocs dies ha anat més enllà i a cada moment sorgeixen més i més pàgines o comunitats, com també se les anomena.

Que com funciona? Doncs només es tracta que si volem publicar una queixa, declarar-nos a algú altre o, senzillament, fer córrer una xafarderia sense que aparegui el nostre nom enlloc, tan sols cal que entrem en un col·lectiu Informer del Facebook, fem arribar un missatge privat a l’administrador de la pàgina amb el text que volem que es publiqui i aquest administrador és qui penja el comentari al mur corresponent.

L’origen dels Informer és el que van crear quatre estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona i que ja té més de 12.000 seguidors en només una setmana.  El cas és que el fenomen creix i, naturalment, no podia faltar “L’informer de les colles sardanistes”, creat ben aviat: el passat diumenge dia 20 i que ja té gairebé 200 adherits i un bon grapat de missatges amb el to desenfadat que sembla que caracteritzarà aquest mitjà.

A algú el sorprendrà que hagi aparegut un Informer tan pioner en l’àmbit sardanista i que aviat hi tingui força caliu, sobretot si pensem en les lamentacions habituals sobre la manca d’afecció dels joves per la sardana. Si llegim uns quants dels missatges no ens estranyarà tant: aviat comprovarem que sí, que són gent jove, però gairebé tots vinculats a colles de competició, un àmbit on, malgrat tot, n’hi ha de joves i molts d’ells en edat universitària. I que duri!

PD:  Fins aquí el comentari que havia redactat per al programa “Un dos i seguit” d’aquesta setmana i que, de fet, vaig llegir i es pot escoltar per Internet. Poques hores després llegeixo un missatge del responsable de “L’Informer de les colles sardanistes” on diu que “d'aqui a unes hores trobareu que la pàgina ja no existirà, em veig obligat a tancar-la per motius personals”. Com deia aquell: “Com n’és d’efímera la glòria d’aquest món!”.

Alguna cosa falla

[Un dos i seguit, 18-1-13]

 

La Unió de Colles Sardanistes de Catalunya ha donat a conèixer les classificacions oficials del Campionat de Catalunya 2012, unes dades que ja eren conegudes de manera informal, ja que només calia fer quatre números per calcular els resultats que, d’altra banda, també s’anunciaven a cada últim concurs de les diferents categories.

Es confirma, doncs, que la colla “Mare Nostrum” és la campiona a la categoria absoluta, després d’una temporada emocionant fins al darrer moment entre les colles capdavanteres i on la “Tarragona Dansa” ha estat a tocar de fer podi, un resultat que de cap manera cal considerar decebedor, més aviat engrescador de cara a seguir treballant amb el rigor que ho han fet fins ara.

I, ja que parlem de colles de Tarragona, sensació agredolça, perquè si per una banda s’han aconseguit resultats extraordinaris, amb dues colles campiones de Catalunya a les respectives categories -la veterana “Toc de Dansa” i la infantil “Petits Tarragona Dansa”-, també és trist comprovar el quasi nul ressò que això ha tingut a la ciutat. Sens dubte, aquesta buidor mediàtica mereix que algú s’aturi a reflexionar-hi: institucions, mitjans i, és clar, la mateixa entitat. No pot ser que una associació que porta a terme moltíssimes activitats internes, que acaba d’estrenar un magnífic local –amb un lloguer pagat amb els seus fons, no pas cedit per ningú-, però també organitza ballades, ofereix cursets, participa al Carnaval amb unes de les comparses més veteranes i constants, manté colles a totes les categories en un nivell a vegades situat al capdamunt, no pot ser, reitero, que no sigui més coneguda pel conjunt dels ciutadans. Alguna cosa falla.

És clar que seria molt pitjor a l’inrevés: que una entitat amb només façana, amb poca base d’associats i activitats minses, encara que molt vistoses, sortís dia si dia també als mitjans de comunicació. Alguna n’hi ha d’aquestes, però, francament, prefereixo la feina ben feta, constant i efectiva de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, encara que –llàstima!- discreta, massa discreta.

Cal espavilar-se

[Un dos i seguit, 11-1-13]

 

Nou any i, encara que lluitant contra tota mena d’elements que obstaculitzen el camí, l’activitat sardanista segueix endavant. Segur que algun aplec haurà desaparegut respecte a l’any passat a la guia que ben aviat es presentarà, o que caldrà reduir ballades, de la mateixa manera que s’ha hagut de fer aquest 2012 que hem deixat enrere. Es tornaran a plantejar polèmiques com la que ha envoltat les ballades sense cobla, és a dir, amb música enregistrada, però, tot i això, d’activitat n’hi haurà. De fet, al programa d’avui ja podrem anunciar coses ben interessants.

El cas és que els organitzadors que no hagin desistit, aquells que encara tenen ànims, han d’espavilar-se cercant alternatives: variant plantejaments en allò que preparin i, sobretot, trobant altres vies de finançament més enllà de les que havien predominat darrerament.

I una d’aquestes possibilitats sembla que les estan explotant força les cobles. Em refereixo al micromecenatge, tal i com ja han fet formacions com la Sant Jordi, la Sabadell i altres, la darrera de les quals és la Maricel, a l’hora de publicar discos. Es tracta, a grans trets, que qui hi estigui interessat, aporti diners abans de que es faci el disc i, d’aquesta manera, assegurar la jugada del finançament i de la venda. No és quelcom nou, ja que als anys 70 l’Obra del Ballet Popular ja va promoure la col·lecció “Clàssics de la Sardana” per mitjà de subscriptors. Ara, però, aquests subscriptors poden triar diversos nivells de mecenatge, amb els corresponents graus d’aportació econòmica i, també, de compensació, que pot anar des del disc i res més fins a un concert particular de la cobla, fins i tot. Un sistema que ja està convenientment regulat i organitzat, de manera que permet fer un seguiment del projecte per Internet.

Res, el que dèiem: cal espavilar-se!