Virtuals campions

[Un dos i seguit, 15-10-11]

La notícia de la setmana per al sardanisme tarragoní és d’aquelles que dóna gust d’esbombar: una colla de la ciutat, a falta encara de l’últim concurs del campionat, ja es pot considerar matemàticament campiona de Catalunya. Es tracta de la colla de veterans “Toc de Dansa”, la qual ja havia aconseguit aquesta fita en dues ocasions anteriors: ara fa tres anys i també la temporada passada.

Per als que coneguin el funcionament d’aquesta competició sabran que és força exigent, almenys per a les colles capdavanteres; i els que estiguin al dia de la categoria de veterans poden donar fe que aquesta és ben diferent a la de fa anys. Tradicionalment, el gruix de les colles eren de les que ara anomenem grans, mentre que en moments de puixança també hi havia força anelles juvenils i, menys, infantils i alevines. Les veteranes, fins a dates relativament recents ni tan sols disposaven de categoria pròpia i acostumaven a estar formades per persones grans, les quals només pretenien passar-s’ho bé ballant sardanes d’una manera diguem-ne seriosa. En tot cas, l’aspecte competitiu no era, precisament el més important. Colles d’aquestes encara n’hi ha i això és molt bo i admirable, però el que ha canviat és que han sorgit unes quantes colles integrades, bàsicament, per exballadors de colles amb una gran experiència en competició, amb certa edat però amb un estat físic encara acceptable i amb responsables bregats en els campionats i, per tant, amb capacitat, tots plegats, d’exigir-se un nivell força alt, impensable no fa pas gaire en aquesta categoria. Naturalment, són lluny de les possibilitats de colles  formades per nois i noies de vint o trenta anys, però la realitat del campionat demostra que s’hi ha apropat força. 

Ara, també els divendres

[Un dos i seguit, 8-10-11]

A partir d’aquesta setmana, el programa Un dos i seguit, quan arriba a l’edició 770 (la 1.270 si comptem l’espai que el va precedir amb el mateix tipus de contingut igualment a Tarragona Ràdio), passa a emetre’s, també, els divendres al vespre. Fins ara, i des del primer dia, sempre ho havia fet en dissabte, una cita aquesta que, per cert, no desapareix, ja que a la repetició habitual dels diumenges s’hi afegeix aquesta altra. Així, el setmanal repàs a l’actualitat i tot allò que afecta la sardana, els esbarts i la música per a cobla a Tarragona Ràdio s’ofereix els divendres, en directe, a dos quarts de nou del vespre; en diferit, els mateixos divendres a dos quarts de dotze de la nit, els dissabtes a les 12 del migdia i els diumenges a les 10 del matí; sense oblidar que també el podeu trobar per la TDT i, sempre que es vulgui, per Internet.

Allò que no canvia és la filosofia bàsica del programa: parlar de sardanes, de cobla i d’esbarts per tal d’estar al corrent de les activitats, de les problemàtiques específiques o de les més generals que els afecten i per divulgar aquesta música tan singular i característica del nostre país. Ja ho sabeu i, sobretot, allò que sempre voldríem dir però no sempre hi pensem: que restem oberts a les vostres aportacions, en forma de comentari, d’informació, de queixa, d’opinió, de suggeriment... Gràcies per endavant.

Separar el gra de la palla

[Un dos i seguit, 1-10-11]

La setmana passada feia referència a l’esclat de les anomenades xarxes socials produït els últims anys, fenomen al qual no ha estat aliè el món de la sardana i de la cobla. I no ho ha estat, tal i com deia, sobretot les últimes setmanes, amb una autèntica allau de missatges, de debats, de rèpliques, fins i tot d’excessos, malentesos i sortides de to...

Tot plegat, recordem-ho, incitat per algú que es mantenia en l’anonimat, rere el pseudònim de Pere Puigdeltaulat, qui va exposar un munt d’opinions agosarades sobre la vesant musical de la sardana, sobretot compositors i cobles. I ho diem en passat ja que sembla que s’ha retirat (no sabem si temporalment o de manera definitiva), potser participant-hi rere un altre pseudònim o la seva identitat real, vés a saber! El cas és que s’han encetat públicament debats molt interessants que fins ara s’havien mantingut en privat, sobre qüestions com les condicions laborals dels músics, les programacions i la qualitat de les cobles, les relacions entre músics, públic i organitzadors, etc.

Malgrat les pocasoltades d’algun dels participants i els abusos verbals d’altres, en conjunt el seguiment ha estat enriquidor i encara ho pot seguir essent, perquè les opinions, tot i que amb una notable minva en la freqüència, segueixen. Potser no es pot pretendre que a Facebook s’arregli res concret, però si es parla de coses importants que restaven ocultes, ja serà tot un èxit. Les conclusions fermes, si és que són possibles, és probable que s’hauran d’assolir en altres llocs, però segur que hauran de comptar amb allò que es pugui extreure de bo després de triar pacientment el gra de la palla.

Donar la cara

[Un dos i seguit, 24-9-11]

L’aparició de les anomenades xarxes socials gràcies al suport d’Internet és, sens dubte, un dels fenòmens més remarcables dels últims anys pel que fa les relacions humanes. Més enllà del simple entreteniment o la pràctica xafardera que sempre s’ha fet d’una manera o altra, els més desperts ja fa temps que han endevinat les enormes possibilitats d’allò que hi ha al darrere de noms com Facebook, Twitter o Linkedin, per dir-ne només alguns dels més importants.

A escala, això també passa en l’àmbit sardanista. Una prova de les possibilitats –i dels perills, també- de tot això  s’està manifestant aquests dies via Facebook. No és que fins ara no s’hagin produït debats i els més diversos intercanvis d’informació o de parers; el que ha passat és que algú ha sabut engrescar diversos debats paral·lels summament interessants. Aquell algú es manté en l’anonimat, rere el pseudònim de Pere Puigdeltaulat, i el que ha fet és exposar un munt d’opinions agosarades sobre la vesant musical de la sardana, sobretot compositors i cobles. Ha dit, sense la més mínima mania (i, per tant,  lluny de qualsevol correcció política) grans veritats d’aquelles que tothom ha dit alguna vegada en privat o fins i tot que ha tingut el cap i no ha gosat confiar a ningú.

A partir d’aquí, s’hi han afegit altres veus valentes, aquestes amb noms propis prou coneguts la majoria dins el món de la cobla i algun de l’àmbit organitzatiu o simple dansaire. La part positiva de tot això és que hi ha diàleg, que es parla sobre coses que massa vegades es deixen passar per mandra, per inèrcia, per por o per vergonya. És el que té escriure des d’un ordinador des de la comoditat de la llar: que ens deixem anar molt més. I aquest és, també, el problema: tant es deixen anar alguns, que s’arriba a exagerar la nota més d’un cop, s’abusa de les generalitzacions i fins i tot es voreja (o s’hi cau de quatre potes) en el parany de l’insult personal i la difamació. En el cas dels que donen la cara, això és una debilitat comprensible, encara que no sempre justificable, però en el cas de l’incitador, qui ha reconegut la premeditació de tot plegat, protegit per l’anonimat, potser siguin uns altres el qualificatius que mereixi.

Desempallegar-se de prejudicis

[Un dos i seguit, 17-9-11]

Potser no hauria de ser necessari dir-ho, però la cobla Reus Jove no només és la de més qualitat de les comarques tarragonines, sinó que això mateix ho podem dir de tota la història de les cobles en aquest àmbit, i, a més, la podem situar entre les que més be sonen arreu del país. No en va darrerament han pogut actuar en aplecs importants del rovell d’ou de la sardana, com ara el de Peralada, per posar només un exemple. I si no hi van més cap aquelles terres segurament és per la distància geogràfica.

Efectivament, són un magnífic conjunt de gent jove, bons músics, amb ganes de fer bona música i, a més, neguit per provar coses noves. Ja comentàvem la setmana passada l’esplèndid concert del passat dia 8 a les Borges del Camp fent d’autèntica big band a la catalana i avui tornarem a escoltar-ne alguna peça. Però això només és una petita mostra del que estan disposats i preparats per oferir-nos. Han preparat un tríptic promocional que m’ha fet venir salivera: a més de molt ben presentat, el contingut és d’allò més suggerent, també: una sèrie de propostes de concerts de jazz (com el de les Borges), junt al pianista Albert Guinovart, la coral Sant Jordi o altres músics d’alt nivell. Són programes realment agosarats i que poques cobles gosarien afrontar ara mateix amb un mínim de garanties.

La part negativa de tot això és que després d’haver fet arribar aquestes propostes arreu el ressò ha estat gairebé nul. Hi ha hagut i hi ha al darrere un esforç molt gran com a músics, de gestió i promocional... però res. L’explicació? Segurament, en part, la feblesa general i el conservadurisme en una part del moviment sardanista; la crisi, que comporta retallades dràstiques a tot arreu; però també la ignorància supina en aquells que habitualment programen música, però només música. Perquè, al capdavall, allò que fa una bona cobla només és això, música, i haurien, crec jo, de desempallegar-se de prejudicis.

Diada Nacional de Catalunya

[Un dos i seguit, 10-9-11]

Demà, com és prou sabut, és la Diada Nacional de Catalunya. Una data en la qual s’hi porten a terme actes molt diversos, segons el grau de consciència nacional de cada consistori o de la capacitat dels sectors més desperts de la respectiva societat civil. De motius de queixa i de reivindicació no en falten, mentre que pocs són els pobles que no han programat algun tipus d’acte festiu.

I entre aquests darrers, les sardanes en són un dels ingredients, fins al punt que aquesta és una de les jornades amb més feina per a les cobles. De fet, la celebració de la Diada va més enllà del dia 11 i abasta notablement avui dissabte.

Fent un seguiment de les actuacions de les cobles trobem de tot: ballades que s’han fet des de fa molts anys, fins al punt que les cobles ja emparaulen la ballada d’un any per l’altre, encara que en alguns casos, com ara Tarragona, són ignorades per la programació oficial, fins al punt que es podria qualificar d’activitat alternativa. També veiem, però, ballades fets a correcuita, en horaris impossibles, perquè no hi havia cobla lliure o ves a saber perquè (i ja m’agradaria veure qui hi va a ballar); cobles que fan autèntiques maratons, on al final del dia ja no sonen com haurien de sonar o, com a mínim, com ho fan habitualment; cobles que tothom creia desaparegudes; o les sempre fredes ballades amb música enregistrada. I no parlem de programes on els ingredients s’hi encabeixen amb calçador: amb cobla, castells i gegants  actuant alhora al mateix lloc...

Curiosament, un dels dies amb més sardanes és quan menys se’n deuen ballar a gust. Això no vol dir que no n’hi hagi d’oportunitats si sabem triar. Aquí a Tarragona, per exemple, encara que coincideixin amb els castells és en punts diferents de la Rambla. Aprofiteu-ho.

Terra de vents

[Un dos i seguit, 3-9-11]

Aquests dies s’està celebrant a Tortosa el festival “Ebre, terra de vents”, tot un seguit d’actuacions amb el comú denominador de ser propostes de música de vent, per allò de la tradició de bandes de música característica d’aquelles comarques.

Enguany ha estat una excepció, però habitualment s’estableix un país o una cultura convidada, sense oblidar, és clar, la música autòctona. Precisament, en aquests moments es deu estar celebrant un d’aquests actes: l’actuació de la cobla Mirantfont, de la Fatarella. I això, que hauria de ser la cosa més normal del món, en realitat no ho és tant. De festivals d’aquesta mena n’hi ha molts, però són pocs en els quals hi podem trobar cobles, talment com si la que fan no es pogués considerar música tradicional, popular, ètnica, del món o qualsevol altre d’aquests qualificatius, a vegades força ambigus, amb els quals es pretén definir quina música s’hi pot trobar.

En el cas de Tortosa, a més, cal valorar el fet que s’hagi inclòs la cobla en el programa, tot obviant visions esbiaixades o, senzillament, curtes de mires, que massa sovint discuteixen la legitimitat d’aquestes formacions musicals  a les terres de l’Ebre.

Algú pot criticar, d’altra banda, que només es tracta d’una ballada de sardanes típica i tòpica i que es compta amb una cobla amb determinades limitacions. Però les moltes possibilitats que es podrien incloure en un festival d’aquests tipus no han de desmerèixer una ballada tradicional, alhora que hem d’entendre que s’ha comptat amb una formació de la terra.  Això no vol dir, naturalment, que no ho haguem de considerar un primer pas i que encoratgem els organitzadors a anar més enllà en futures edicions.