El "Puja aquí dalt i balla", tot un èxit

El dia 18, “Puja aquí dalt i balla!”

[Un dos i seguit, 14-8-15]

A vegades, els que alguna vegada hem organitzat activitats culturals o festives caiem en el parany de creure que les nostres propostes, com que són tant interessants i estan preparades amb tanta il·lusió, segur que han d’interessar i, conseqüentment, atraure molta gent. Encara que això pugui ser cert -que ho siguin d’interessants, vull dir-, aquell emmirallament pot fer que baixem la guàrdia a l’hora de donar a conèixer allò que proposem, que no en fem la difusió necessària, en definitiva. Es dóna el cas, fins i tot, que no són pocs els assistents potencials que no ho són senzillament  perquè no se n’han assabentat.

En el terreny sardanista això es produeix i molt. Costa d’entendre -i d’assumir, que aquest segon pas també té el seu què- la necessitat de dedicar recursos i temps a la promoció de tot allò que fem. Això no passa a tothom, és clar, i encara n’hi ha molts que es veuen superats per una circumstància bàsica però terrible: aquí qui més qui menys treballa per amor a l’art i cadascú té les seves ocupacions i problemes personals.

La gent de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa ja fa temps que ho tenen present tot això i sempre que poden treballen aquest aspecte tan important. Ara, per exemple, s’han proposat fer més visible la seva entitat tot organitzant una activitat que, en principi, no té res a veure amb les sardanes, però que té l’objectiu de participar més en les festes de la ciutat i que la resta de tarragonins els coneguin una mica més. És el “Puja aquí dalt i balla”, el proper dia 18 al vespre, que arriba amb ganes d’esdevenir un acte imprescindible en les festes a partir d’ara.

Ajuts als organitzadors de concursos

[Un dos i seguit, 7-8-15]

Just abans del temps per excel·lència de les vacances, que atura o posposa moltes coses, es va celebrar una reunió a Barcelona convocada per la Unió de Colles Sardanista per tractar sobre la possibilitat que, de cara a l’any vinent, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya instauri uns ajuts específics per als organitzadors de concursos de colles. Una notícia certament positiva, ja que si alguna cosa troben a faltar els que assumeixen la complexitat de la preparació i desenvolupament d’un concurs és, precisament, més suport, i no només econòmic, per cert.

Estem parlant d’una competició que aplega un nombre considerable de grups i cal preveure un espai adient, un jurat, megafonia, premis i trofeus, música, etc. És molt més complicat que una ballada, un concert i, potser, un aplec. No sé quin serà l’abast d’aquests ajuts, encara que la situació econòmica de les institucions catalanes a hores d’ara no permeten gaires alegries, però, com a mínim, el gest ja implica un reconeixement que no sempre s’havia produït, fins ara. Veurem de quina manera es concreta tot plegat de cara a la propera temporada, sobretot tenint en compte la situació especial que viu el país i els canvis que s’auguren. Sigui quin sigui el resultat de les properes eleccions, el panorama que hi haurà d’aquí uns mesos segur que serà ben diferent.

Moments màgics

[Un dos i seguit, 31-7-15]

Ja és propi de la dinàmica habitual dels organitzadors de qualsevol activitat pública –i, naturalment, també de les sardanistes- que hagin de conviure amb una eterna sensació d’incertesa pel que fa a l’acollida per part del públic d’allò que han preparat amb tanta il·lusió. Segons com s’hagi aconseguit lligar tots els elements que calen per fer realitat un projecte, podem augurar amb força precisió l’èxit (o no) artístic i de, diguem-ne, gestió, però la resposta del públic ja és més incerta, sobretot quan es tracta d’activitats gratuïtes i fetes a l’aire lliure.

Centrant-nos en l’àmbit sardanista, l’experiència ens indica que allò que acostuma a funcionar més bé són, per una banda, les propostes amb un cartell de qualitat i amb bones dosis de novetat i, potser, espectacularitat; per l’altra, també podem trobar moments deliciosos en aquelles ballades potser senzilles però autèntiques situades en un moment determinat d’una festa major de poble. Potser no són multitudinàries, perquè aquí cal valorar les dimensions de cada vila, però ballar, posem per cas, alguna sardana a l’hora del vermut, a l’ombra i mentre ens esperen les olives i un refresc, no té preu. Es tracta de trobar el moment adient a cada poble: potser no cal arribar a l’extrem de la Patum de Berga, amb una ballada a la matinada amb centenars de balladors ocasionals, però segur que trobaríem altres exemples, a una escala pròpia, igualment atractius. Només cal voltar pel país i anar descobrint aquests moments màgics de les moltíssimes festes majors que aquests dies tenim a l’abast.

Música enllaunada

[Un dos i seguit, 24-7-15]

Segurament una de les principals glòries de la sardana és poder disposar d’un conjunt orquestral tant ric i ple de possibilitats com és la cobla. Això, però, també és un problema, ja que una cobla amb “cara i ulls”, per dir-ho de manera col·loquial, implica disposar d’un grup de músics mínimament preparats, és a dir, amb uns estudis i una experiència que els permeti oferir interpretacions de dignes cap a amunt.

El que cobren aquests músics ha estat un etern tema de polèmica que, sembla, amb el temps i a la pràctica, van guanyant els partidaris de la qualitat, és a dir, les cobles que ho fan acceptablement bé, com a mínim. Encara que mai desapareixeran del tot, cada vegada són menys les actuacions d’aquelles que per poca sensibilitat auditiva que tinguis t’agafen ganes de fugir.

Darrerament, però, han proliferat alguns cicles de ballades amb música enregistrada. S’addueix la manca de pressupost i les ganes de ballar de la gent, utilitzant lemes com “sardanes a la fresca” i similars. N’hi ha a llocs com Mollerussa, Constantí o Riudoms, entre altres.

Voldria deixar clar el meu respecte pels organitzadors i els que participen en aquestes ballades, perquè estic segur que si poguessin, comptarien amb cobla en viu i en directe, però, què voleu que us digui, sempre ho he trobat molt fred això de la música enregistrada per ballar al carrer. M’ho ha semblat en el cas dels esbarts, on es poden comptar amb els dits d’una mà les actuacions amb cobla que s’hauran fet aquest estiu i també m’ho ha semblat aquesta opció en els concursos de punts lliures, on l’espectacularitat de les colles queda aigualida amb una sonorització excessiva i, un cop més, freda com un bloc de gel. 

Naturalment, que cadascú faci allò que vulgui. Només els demanaria que deixessin sempre clar si hi ha o no música en viu –cosa que alguns fan però altres no- i que es tingui en compte allò de si val més qualitat que quantitat.

Tot és bo o dolent segons l’ús que en fem

[Un dos i seguit, 17-7-15]

La implantació de les anomenades xarxes socials és un dels fenòmens més importants dels últims anys. Els avenços tecnològics són continus i això fa que l’ús que en fem també vagi evolucionant, amb un impacte sobre les relacions humanes enorme, sobretot si tenim en compte la rapidesa en la que això s’ha produït i el fet que, com diem, és quelcom obert, canviant dia rere dia.

Evidentment, això també ho observem en el món sardanista. Enmig de la selva de missatges de tota mena que es produeixen contínuament i als quals, en molts casos, tothom hi té accés, hi descobrim casos pràctics i positius. A vegades, per exemple, s’hi generen debats enriquidors, com el que hem pogut llegir al canal de Facebook titulat “Carrusel sardanista”. És clar que el fet que no sigui obert del tot ajuda a la discussió civilitzada i on s’hi aporta substància, lluny dels missatges banals i insubstancials que dominen el mitjà.

Des de fora estant pot semblar quelcom intranscendent, però el recent intercanvi d’opinions sobre si convé o no que les colles de competició coneguin prèviament les sardanes que s’han de ballar ha estat ben viu i s’hi ha dit coses interessants. Com a aspecte curiós, una qüestió secundària com és la proposta de repartir els aires a tota la sardana quan aquesta és coneguda i, per tant, es pot preparar, també ha comportat un bon intercanvi de parers. S’ha vist, entre altres coses, que no hi ha cap norma que ho impedeixi i, de fet, algú ha proposat que es porti a la pràctica immediatament. Algú ha dit que això representarà més exigència per a les colles, sobretot les més grans, però també que farà les sardanes més atractives per als espectadors i que proporcionarà al jurat més temps per valorar-les. En tot cas, queda demostrat que, com tot en aquest món, quan s’utilitzen amb seny, les xarxes socials són bona cosa.

En un país normal

[Un dos i seguit, 10-7-15]

Segurament no tant com els més inquiets voldrien, però el cert és que en qualsevol programa com aquest mateix que ara encetem, tindrem molts exemples de que en el món sardanista hi ha consciència, interès i, a vegades, resolució pràctica i efectiva que cal no limitar-se a fer sempre exactament el mateix –encara que, de moment, funcioni-, que no n’hi ha prou amb reproduir mimèticament velles fórmules i que, en definitiva, tot allò que és viu de veritat ho demostra evolucionant. Fent canvis generalment petits i, a vegades, més contundents, però mai adoptant posicions encarcarades.

Els últims temps ho demostren sovint, tal i com intentem reflectir-ho a l’“Un dos ni seguit”, els músics. No hi ha setmana en la que no podem fer referència a una o altra proposta de barreja, de fusió, però també en la que no es pugui constatar neguit, per exemple, per oferir programes variats i amb molts autors actuals i joves, un fet extraordinari fa uns anys.

Podem veure, també, com els organitzadors de ballades i altres actes, malgrat les limitacions pressupostàries, de mitjans i, moltes vegades, de comprensió per part dels responsables públics, els mitjans de comunicació i segons quin públic, malgrat això, s’esforcen per introduir petits o grans elements nous per dinamitzar allò que promouen o, directament, gosen fer realitat propostes autènticament noves. En el sector de les colles es debat constantment sobre tots els aspectes de la competició i, en alguns, els canvis han estat importants: només cal veure fotografies antigues i comparar-les amb les actuals.

Lluny de voler fer inventari, només com a exemples agafats a l’atzar del guió d’avui, trobem el “Sardabona” dels Dansaires del Penedès a les seves ballades, que són molt més dinàmiques; les ganes de fer-se visibles a la Festa Major de la gent de la Tarragona Dansa amb la caminada “Puja aquí dalt i balla”, per Sant Magí; l’estructuració del conjunt del sardanisme, lent però sembla que segur, en la nova Confederació; els discos que aporten molta substància musical....

Una situació que em fa pensar quelcom semblant a quan miro el meu país en general. Si malgrat tots els malgrats tenim una nació potent i vital, què no faríem si fos un país lliure a l’hora de gestionar-se? I pel que fa al sardanisme, si quan ja estem habituats a que molts li cantin les absoltes a cada moment, és capaç de fer realitat una quantitat ingent d’activitat setmana rere setmana i fins i tot generi coses noves constantment, què no faríem en un país normal?