Amb la mel als llavis

[Un dos i seguit, 22-7-22]

Aquesta setmana hi insisteixo. Em faig més pesat i també parlaré de fusió, d’experimentació i de nous camins per a la cobla que surten de les vies diguem-ne tradicionals. Ben mirat, no podia ser d’altra manera si tenim en compte que aquesta setmana s’ha presentat oficialment el programa de la sisena edició del festival «Amb so de cobla, que tindrà lloc a primers d’agost a Palamós. Una proposta atractiva, realment engrescadora, variada i, atès tot allò que s’ha vist fins ara pel que fa a contingut i organització, seriosa i professional. Jo només criticaria la tardança en fer aquesta presentació, sobretot quan es comprova que la majoria de festivals de tot tipus de música que proliferen arreu del país, ja fa temps que han publicitat abastament els respectius cartells.

A banda d’aquest detall, cal remarcar les maneres que han exhibit els organitzadors i que, malauradament, no sovintegen en aquest món nostre on predomina el voluntarisme més precari, que per més benintencionat que sigui, no pot pretendre jugar a la màxima categoria on actua la resta d’oferta cultural i festiva. Doncs això, celebrem que s’hagi convocat una roda de premsa amb tots els ets i uts,  aportant tot allò que toca: en horari normal per als periodistes, el pertinent dossier, notes de premsa, streaming per a qui no hi hagi pogut assistir, etc.

La sort d’aquest festival és comptar amb el suport institucional a diversos nivells, així com tenir al capdavant algú entès i jove com el músic Adrià Bauzó. Potser el repte sigui aconseguir que aquest magnífic aparador i, alhora, generador d’iniciatives, pugui transcendir més enllà d’unes dates i un àmbit geogràfic. Durant la presentació es va deixar caure, sense concretar res, que hi havia disposició per potenciar el festival, fer-lo més gran, encara. És una molt bona notícia i encara ho seria més si aquest creixement impliqués altres poblacions, preferentment allunyades de Palamós. La paternitat de la idea original mai es discutirà al sardanisme palamosí, però el caràcter nacional que el paper que hi fa la Generalitat l’hi atorga crec que ho exigeix de manera clara. 

Per cert, enguany, hi haurà presencia tarragonina de luxe: la cantant Anna d’Ivori, que presentarà sencer l’espectacle que ja ens va deixar tastar a la final de La Sardana de l’Any. I, és clar, ens va deixar amb la mel als llavis...

La banda i la cobla, agermanades

[Un dos i seguit, 15-7-22]

Algú pot pensar que peco de reiteratiu a l’hora de parlar de certes qüestions, però cal reconèixer que n’hi ha algunes de prou importants i que es mereixen que hi insistim, que hi tornem sovint per parlar-ne, per criticar-les o, com és el cas d’avui, per remarcar el mèrit o l’interès que tenen. Em refereixo als molts camins que pot seguir -i, de fet, segueix en la major part dels casos- la música per a cobla a l’hora de fusionar-se, d’agermanar-se o, senzillament, experimentar, amb altres formacions musicals.

En parlo sovint, perquè sóc dels que pensen, primer, que aquestes experiències no destorben el més mínim allò que tothom entén que fa una cobla: interpretar sardanes, ballets i música lliure per a la formació tradicional d’onze músics. I en segon lloc, sabent que de proves, poc o molt, sempre se n’han fet, s’ha pogut comprovar que es poden obtenir resultats magnífics.

Dic tot això perquè allò que ens proposen divendres vinent la Banda Unió Musical de Tarragona i la cobla Reus Jove al Camp de Mart no és inèdit, precisament, però segur que és un maridatge musical molt atractiu i amb resultats magnífics ja demostrats. La Banda Municipal de Barcelona ja fa molts anys que disposa d’instrumentistes de tible, tenora i flabiol en plantilla per interpretar determinats repertoris, però és fàcil entendre que si a una banda en disposició simfònica se l’hi afegeix una cobla sencera i uns arranjaments prou hàbils, el resultat no pot ser altra que un conjunt de peces amb una sonoritat potent, sense renunciar al timbre característic de la cobla.

Haurem d’aprofitar l’oportunitat que ens ofereix el Festival d’Estiu de Tarragona després que la ciutat ja ha deixat passar de llarg la major part de les aventures que fins ara s’han portat a terme arreu del país en l’àmbit del mestissatge musical amb la cobla. La cita, ineludible, divendres vinent al Camp de Mart, on, per cert, també hi actuaran colles de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa.

Coincidències felices

[Un dos i seguit, 8-7-22]

Les circumstàncies han fet que en aquest programa no haguem pogut tenir tants convidats com hauríem volgut. Entenguem-nos: no em refereixo a tot els que, evidentment, esteu convidats a escoltar-nos, sinó a aquelles persones o grups de persones que rebem en aquest estudi per parlar amb ells, perquè creiem que tenen coses interessants a dir-nos, a l’equip del programa però, sobretot, als oïdors que ens seguiu. Malgrat els impediments, d’entrevistes n’hem tingut, i tant! 

Totes ens han permès conèixer més unes persones sempre amables amb nosaltres i tothom qui escolta el programa, però algunes, a més, ens han descobert aspectes i vivències singulars, recordant-nos allò de que no ens hem de conformar amb una mirada superficial, externa, d’un individu. Serien uns magnífics exemples els dos programes que vam dedicar a parlar amb músics joves plens de talent i un futur que promet ser fructífer, com l’Anna Abad i el Magí Capdevila.

Però avui he recordat especialment les diverses converses que hem tingut amb el músic Joan Moliner, actualment flabiolaire de la cobla Maricel, entre altres dedicacions musicals. Un home molt discret a primer cop d’ull, però amb una vitalitat envejable no només en el món de la cobla sinó més enllà, participant en projectes com la Cobla Catalana dels Sons Essencials, sota el comandament de Marcel Casellas, per exemple. El Joan ens va voler dedicar una sardana, obsequi que ens va fer molta il·lusió, entre altres coses, perquè l’havia fet pensant en el fet que aleshores vam assolir el número mil de l’Un dos i seguit. L’atzar ha volgut que aquest divendres faci sis anys de l’estrena, amb la feliç coincidència que va ser en una ballada del cicle d’estiu tarragoní, com la d’avui, però també en un divendres i dia 8 de juliol.

Ara, no parlem d’un número rodó, però tot sembla indicar que es tracta d’un bon auguri, per les coincidències de cara al futur de les sardanes a Tarragona Ràdio. Per si de cas, hem tornat a programar aquella sardana a l’Un dos i seguit. Gràcies, Joan, un cop més, i a tots els que ens escolteu!

Ja en tenen prou

[Un dos i seguit, 1-7-22]

Aquells que ens hem responsabilitzat d’un programa sardanista com aquest, tenim una feina força agraïda si ens agrada la ràdio, les sardanes i recopilar tota la informació que requereix un espai d’aquesta mena. A vegades, però, aquesta tasca té un punt menys plaent que és quan procurem que l’agenda d’activitats sigui com més exhaustiva millor, ja que aquells que organitzen ballades o qualsevol altre acte similar poden ser ajuntaments, entitats molt diverses o, fins i tot, individus particulars, és a dir, una gran varietat de persones i organitzacions. El més normal seria que aquests  procuressin fer arribar les dades pertinents als informadors amb prou antelació, però sembla que és una feina que costa molt d’entendre o de practicar.

Ja fa força anys que, assumint aquesta realitat, el recordat Antoni Anguela va crear, dins l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona, una mena d’agència de notícies sardanista al servei de tots els informadors. Periòdicament, feia arribar un imprès a les cobles que aquestes omplien amb la seva agenda i el retornaven a l’emissor, qui elaborava un butlletí setmanal que trametia als realitzadors de programes de ràdio i seccions a la premsa. Tot això fet a l’antiga: per correu tradicional i amb ciclostil, encara que, amb el temps es va anar adaptant a les innovacions tecnològiques, naturalment. Fins i tot en els moments més diguem-ne primitius era força eficient i puntual!

Paradoxalment, ara, quan disposem de mitjans molt més ràpids, és quan costa que aquest servei sigui prou complet. Sembla que moltes cobles no entenen que un simple missatge tramès a la Confederació Sardanista després repercuteix a tot el país  i, de fet, arreu del món, ja que tothom pot accedir a aquell butlletí gràcies a Internet. Moltes entitats també es conformen amb les dades que ofereix la Guia Sardanista, massa centrada en els aplecs i els concursos i impossible d’actualitzar en la versió de paper i també en la digital si no es comuniquen els canvis i novetats amb un mínim de previsió. 

Potser encara serà que, abans, les cartes que s’enviaven a les cobles, feien la funció de recordatori i això és el que falta actualment. S’ha de dir, però, que aquell desinterès o abúlia que deia no és total, sortosament, ja que cobles com la Reus Jove, per dir-ne una i de ben propera, no només proporcionen informació al butlletí sinó que inunden tothom que té alguna cosa a veure amb la sardana amb temps i amb tota mena de detalls. Dissortadament, la majoria creuen que ja n’hi ha prou dient per les xarxes que avui actuaran a tal lloc (quan ja ningú té temps d’anar-hi i, molt menys, nosaltres d’anunciar-ho) i, sobretot, a posteriori s’esplaien dient que han fet sardanes a tal lloc i potser fins i tot han publicat fotografies per fer-nos saber què ens hem perdut per no haver endevinat allò que s’havia d’esdevenir. 

Potser si que si avui es fan sardanes en un poblet del Priorat, posem per cas, això només interessa als veïns d’aquesta localitat. Potser sí que algunes cobles ja en tenen prou amb cobrar després de l’actuació sigui com sigui com hagi anat la festa... Potser ningú té en compte programes de ràdio com aquest per anar a ballar sardanes... Ves a saber!

Enhorabona, Jaume!

[Un dos i seguit, 25-6-22]

Ja fa un grapat d’anys que en aquest programa tenim el costum d’encetar-lo amb un comentari inicial, un petit article d’opinió personal d’un servidor, és clar, encara que el programa resta sempre obert a totes les col·laboracions en aquest sentit que algú cregui convenient expressar. Com que fa tant de temps que en parlo de sardanes, esbarts i cobles, segur que hi ha hagut molts errors, però d’això ja en parlarem després, d’un de concret per ser més precís. 

El que també hi ha hagut és reiteracions en segons quines qüestions, en moltes perquè realment s’ho mereixen que s’hi insisteixi. És el cas dels reconeixements a gent que treballa en aquest àmbit de la cultura, sobre els quals sempre dic que, any rere any, són una mena de mostrari de luxe sobre aquest potencial humà que treballa per la dansa i la música del país, sobretot els llargs premis que atorga la Confederació. Però n’hi ha d’altres i, alguns amb un prestigi molt important, com els Floricel Rosa d’Or, que atorguen els sardanistes d’Anglès.

Aquest any, per exemple, l’han atorgat a Jaume Nonell i Juncosa, qui el va rebre durant el 68è Aplec de la Sardana d’Anglès del passat diumenge 19 de juny. Nonell ha treballat en diversos camps de la sardana, dirigint colles sardanistes i promovent iniciatives diverses, però crec que allò que cal remarcar d’ell és la seva llarga, fructífera i rigorosa tasca d’estudi i investigació del fet sardanista. Ho ha fet en articles de revistes i programes d’aplec i una important llista de llibres, signats per ell sol o al costat d'altres autors que sempre s’han significat per la seriositat i el rigor, per un treball científicament impecable i una mentalitat oberta i inquieta. Això té encara més mèrit si tenim en compte que, malauradament, en la bibliografia sardanista hi ha hagut massa visions romàntiques i benintencionades, però no sempre basades en una feina d’investigació de caire professional. 

Sortosament, els darrers temps comença a haver-hi altres estudiosos d’aquesta mena, però és evident que en Jaume Nonell ha destacat per precedir-los, pel volum de la seva aportació i perquè sempre ha estat obert a col·laborar amb tothom. Enhorabona, Jaume!

Una "lluita" soterrada

[Un dos i seguit, 17-6-22]

Més d’una vegada, aquells que, poc o molt, ens movem en l’activitat sardanista, hem hagut de sentir que el sardanisme és quelcom antic, amb olor de resclosit i mancat de força i atractiu pel jovent. Al marge de la falsedat d’això, cosa que molts ja saben i tothom que segueix aquest programa ja haurà intuït, també és cert que hi va haver un moment que determinats sectors amb una visió molt particular del país, de la seva cultura i de què era i havia de ser la sardana, se la van apropiar. Així, directament. 

Els estudis més recents i rigorosos venen a demostrar que quan es produeix la gran transformació de la sardana curta en l’actual, es tractava d’una dansa més aviat d’esquerres (en contraposició al conservador contrapàs), on els nois joves presumien davant les noies i on no faltaven moments conflictius, com mostra Víctor Català a «Solitud», per exemple. 

Amb el nou segle, molts agafarien la sardana com emblema, com a símbol de país, cosa que estava molt bé, però també van començar a establir-hi normes i regulacions en la dansa i van pretendre depurar el repertori segons determinats estàndards de qualitat. Fins a cert punt, se’n van sortir, a costa de perdre espontaneïtat, però una cosa és que aquesta visió arribés a ser dominant en la visió general que es tenia de la sardana, i una altra que arribés a triomfar del tot, ni molt menys.

De fet, si de manera persistent hi ha hagut qui s’ha cregut obligat a recordar normes i blasmar determinades pràctiques és perquè en tot moment ha seguit viva, encara que no sempre prou visible, una sardana autènticament popular i vital. Des del primer dia, molts han rebutjat els punts lliures perquè, de fet, sempre hi ha hagut practicants, a les ballades i als concursos. Unes competicions que sempre han estat maleïdes per segons qui, de la mateixa manera que els obsessionats per certa puresa de la música s’han escandalitzat per la popularitat d’autors com Vicenç Bou, per exemple. Més tard, els hereus dels guardians de les essències es van posar les mans al cap per la Sardanova i les moltes altres iniciatives que han tractat d’anar més enllà del cànon. 

Potser caldria que algú fes un estudi científicament rigorós d’aquesta lluita soterrada que sempre hi ha hagut al llarg dels anys: la dels que defensen aferrissadament uns determinats esquemes que creuen que són els autèntics i els que, potser sense fer gaires escarafalls, han anat fent la seva, prescindint de límits o tabús i, de fet, han mantingut la sardana com quelcom viu de veritat.

Merescut homenatge al mestre Jordi Núñez i Pallerola

[Un dos i seguit, 10-6-22]

Fa una mica més de cent anys van néixer els primers esbarts, és a dir, aquelles agrupacions que recullen i ballen allí on són demanades les més diverses danses tradicionals, sobretot del Principat, però també d’arreu dels Països Catalans. En el seu moment, com que es tractava de danses tant diferents i, per tant, amb un acompanyament musical potser encara més variat, es va optar per utilitzar, majoritàriament, la cobla com a intèrpret estàndard en tots els casos.

Això va generar la necessitat de comptar amb bons arranjadors i directors musicals, noms com Joaquim Serra, Manuel Oltra, Agustí Cohí Grau i d’altres més o menys coneguts. En alguns casos, van fer tant bona feina que més d’un i de dos d’aquests arranjaments han tingut vida pròpia com a peces de concert.

Ja fa uns anys, però, que la possibilitat de veure una actuació d’esbart amb un cobla en viu i en directe és més rara. Hi ha portat, suposo, la possibilitat de comptar amb músiques amb intèrprets molt variats o la temptació d’estalviar-se el cost dels músics i els problemes de sonorització... Em costa imaginar-me una actuació de qualsevol grup d’arreu del mon oferint les seves danses amb música enllaunada. Posats a fer, que en els festivals folklòrics els mostrin una actuació de l’esbart enregistrada i amb una pantalla gegant. L’estalvi també seria notable i l’actuació sempre perfecta, sense errades.

Aquest dissabte es farà un acte d’homenatge a un home a qui aquest panorama deu entristir molt: el mestre Jordi Núñez i Pallerola, a qui se li reconeix una llarga trajectòria  de més de 60 anys, seriosa i eficaç, dirigint cobles en enregistraments i infinitat d’actuacions, fent arranjaments i, fins i tot, component per a danses de nova creació però d’arrel tradicional. Hi haurà gairebé una vintena d’esbarts i, aquesta vegada sí, una cobla fent sonar aquella música que ell ha conduït amb mà ferma tantes vegades. Home afable en el tracte, també és absolutament rigorós en aquesta feina no sempre prou coneguda o entesa per tothom. Indiscutiblement, un homenatge del tot merescut i que ja trigava...