Panorama complicat, encara...

[Un dos i seguit, 23-4-21] 

Segueix la pugna, la batalla constant entre els organitzadors d’activitats i col·lectius com colles sardanistes i esbarts, per una banda, i la dura realitat que imposa la pandèmia per l’altra. Ha calgut adaptar-se a una situació canviant, amb alts i baixos, amb les mesures de seguretat corresponents, però no sempre clares; la necessitat dels professionals, com ara els músics, d’exercir la seva professió; la també necessària pràctica o gaudi de la gent d’unes activitats, potser no essencials en un primer moment, però sí bàsiques per a la salut emocional i mental, sens dubte...

Ara, quan sembla que es comença a obrir la porta novament i amb l’esperança posada en les vacunes, s’evidencia encara més aquell estira i arronsa per veure què es pot fer i com. Malauradament encara hi ha pors i prevencions amb efectes que ens fan ballar el cap a l’hora de confeccionar l’agenda. Veiem com les colles sardanistes i els esbarts comencen a assajar amb la vista posada en els primers concursos i les primeres actuacions. I és aquí, en la concreció de les activitats  on arriba la disbauxa. 

Parlant de concursos, per exemple, mentre en algunes poblacions es fan mans i mànigues per tal que es puguin celebrar, amb tot de mesures de prevenció, canvis de dates i el que convingui, en altres no sembla que hagin dubtat gaire en suspendre’ls. Així, entre els casos més immediats, mentre aquest diumenge la vila de Cabrils enceta de manera efectiva el calendari competitiu, ja s’ha assegurat que no es faran els concursos de Reus i de Lleida, que estaven programats en dates coincidents o properes als de Constantí o Sabadell, que aquests sí que es preveu fer-los.

No es tracta de criticar ningú per una cosa o l’altra –Déu me’n guardi!-, però sí de constatar aquest panorama complicat en el qual ens hem de moure.

Més reflexió

[Un dos i seguit, 16-4-21]

El món de les colles sardanistes de competició, potser perquè des de feia anys era un dels més vitals que aplegaven més joves de tot el sardanisme, no s’havia preocupat gaire, fora d’alguna acció puntual o d’alguna colla concreta, de debatre, d’analitzar les seves circumstàncies. Concentrats en tot el que implica una participació plena en els concursos i els campionats corresponents, semblava que tant cada una de les anelles com la Unió de Colles ja tenien prou feina. No dic que mai no s’hagi fet res, ni que no s’hagi participat en congressos o altres organitzacions similars d’abast més ampli, però la complexitat del fet competitiu i associatiu de les colles potser hauria merescut una major reflexió.

Ha estat ara, arran de l’aturada bestial que ha comportat la pandèmia, quan s’ha aprofitat l’allunyament del frenesí dels assajos i els concursos per plantejar alguna cosa seriosa i d’abast general de les colles. Ha estat una oportunitat per replantejar i rejovenir la revista de la UCS, per exemple, o per iniciar un cicle de conferències virtuals sobre diversos aspectes que haurien d’interessar tothom qui està involucrat amb aquest sector de la sardana i, crec jo, fins i tot, per a tots els altres.

La primera sessió va tenir lloc aquest passat dimecres i va anar a càrrec del tarragoní Alfred Abad, qui va tractar la qüestió de la interpretació de les sardanes en els concursos, és a dir, com tradueixen els balladors les variacions de la música en la dansa, un aspecte que és molt més complex i difícil del que pot semblar des de fora. L’Alfred, bregat en molts aspectes de la sardana i, particularment en aquest n’és un especialista, ho va tractar de manera valenta, clara i entenedora. Valdrà la pena que els interessats que no van poder seguir la xerrada en directe, accedeixin al canal de You Tube de la Unió de Colles on ja hi està penjat el vídeo. 

Dimecres s’hi van connectar 43 dispositius (ho dic així perquè en no pocs casos ho van seguir diverses persones des de cada un), però crec que el volum de gent que mouen les colles em fa pensar que haurien pogut ser molts més. A veure si corre la veu i les altres tres cites previstes apleguen més gent, no només preocupada per ballar, sinó per entendre una mica més allò que fan i per on es mouen. 

El gran dubte

[Un dos i seguit, 9-4-21]

El gran dubte que tenen plantejat el sardanisme i els esbarts, igual que els altres sectors de la cultura popular i tradicional, és fins a quin punt els afectarà l’actual crisi provocada per la pandèmia. No em refereixo, és clar, al moment actual, ja que és evident que la situació és terrible, amb la major part de l’activitat suspesa. El temor, a banda d’això, és si es podrà recuperar certa normalitat un cop tot hagi passat, que se suposa que tard o d’hora s’aconseguirà aquell estat que ara ens sembla llunyà o, directament, utòpic.

Perquè ens hem d’anar fent a la idea que no n’hi haurà prou amb que algú amb autoritat ens pugui dir que ja està, que està tot controlat i es pot fer de tot, cosa que ves a saber si es produirà. En aquest temps excepcional, s’han perdut persones, s’han eixugat pressupostos, s’han dinamitat esperances i il·lusions, s’han perdut continuïtats i inèrcies... Algú potser haurà portat el seu camí professional o personal cap a altres terrenys... Potser no es gosa expressar-ho, però tothom té por de si podrà comptar amb tota la junta, amb la plantilla de la cobla, amb tots els balladors de la colla de concurs. I, els que hi siguin, caldrà veure en quines condicions tornaran a l’activitat.

La fragilitat de la majoria de les entitats, sobretot, és endèmica, de manera que tot plegat no ha fet altra cosa que agreujar allò que ja era poc robust. Això sí, no han estat pocs els que han procurat que aquest enorme i letal parèntesi no fos total, mantenint, com a mínim, el contacte virtual o exercint l’enginy per improvisar activitats  alternatives. El panorama, certament, és divers, de manera que detectem venerables entitats que ens consta que estan al límit de l’extinció, mentre altres organitzacions ja analitzen com es poden preparar per sortir del túnel. La Unió de Colles, posem per cas, ha preparat un cicle de conferències -virtuals, això sí- que ho tractaran des de diverses perspectives. Potser és això el que cal: optimisme, combinat amb feina rigorosa.

Noves experiències

[Un dos i seguit, 26-3-21]

La situació –vull creure que excepcional- que representa la pandèmia, ha evidenciat una actitud que ja venia de lluny per part de moltes cobles i que nosaltres hem comentat moltes vegades aquí mateix: la de no limitar-se a complir les funcions estàndard d’una formació d’aquest tipus, és a dir, ballades, aplecs, concerts, concursos de colles o acompanyament d’esbarts. Unes feines que, tot sigui dit, són prou importants i riques en possibilitats, que per elles soles ja fan que la cobla sigui un conjunt instrumental extraordinàriament ric i interessant. Però és evident que això no ha de ser un encotillament de cap mena, per molt ampli i valuós que sigui el contingut. Així, no són pocs els músics que han utilitzat la cobla (o part d’ella, com una eina d’experimentació o, senzillament, un instrument per desenvolupar camins musicals diferents.

Se n’han fet de tota mena de provatures més o menys reeixides, fruit d’aquest neguit dels compositors i intèrprets amb menys complexos i nets de prejudicis. Potser qui més ha treballat aquestes vies diferents ha estat la cobla Sant Jordi, però no hem d’oblidar moltes d’altres, com la valentia dels Montgrins, fa anys, amb la Sardanova, per exemple. Encara que les cobles joves potser siguin les més decidides, actualment tampoc s’han d’ignorar les propostes de formacions teòricament més convencionals, com la més que centenària Principal de la Bisbal i els diversos tipus de concert que ofereixen, com el que diumenge es podrà veure al Vendrell.

Aquí, a les comarques tarragonines, tampoc ens quedem enrere, amb iniciatives tant singulars com aquella Formiga & Cigale de La Principal de Tarragona, o els diferents i variats concerts que ha preparat la Reus Jove. Ara, només falta que allò que permetin les restriccions i el coratge dels nostres organitzadors facin que tot això es materialitzi i en podem gaudir.

El gran drama

[Un dos i seguit, 19-3-21]

El gran drama d’allò que tractem en aquest programa, és a dir, les sardanes, els esbarts i la música per a cobla, rau en que és vist, generalment, només com unes activitats purament lúdiques i res més. Totalment prescindibles, doncs, en aquests temps que vivim. Molts, resolen la qüestió afirmant que amb la pandèmia allò que cal és que qui ho practica se n’ha d’abstenir. I ja està. 

Aquests, no tenen en compte que de la mateixa manera que els botiguers, els restauradors i tants d’altres professionals han vist afectada la seva font d’ingressos, en el cas que ens ocupa no es tracta, només, d’una gent que balla, que veu ballar o que escolta música. Hi ha autèntics professionals –en el sentit més ampli i noble de l’expressió- que fan possible aquesta música. També ja fa un any que les cobles han vist reduïda la seva activitat a la mínima expressió, amb molt poques actuacions i, en alguns casos, zero.

Durant aquests mesos tan especials que hem viscut i, de moment, encara estem vivint, s’ha pogut comprovar el neguit de moltes entitats per mirar de fer alguna cosa, sempre seguint totes les mesures que ha calgut. A Tarragona, per exemple, ens hem hagut de conformar amb tres concerts (molt interessants, d’altra banda), però sense ballades, concursos ni assajos de les colles de competició. L’excepció més propera va ser el concurs del Vendrell, un dels pocs que es van poder celebrar arreu del país.

Ara, en consonància amb la lenta obertura que es preveu, s’intueix la possibilitat de fer algun concurs a l’abril. Les colles han començat a assajar i ja s’anuncia algun curset, mentre que la resta, ballades i aplecs, resten pendents fins l’últim moment i es van adoptant decisions segons la situació va evolucionant. En definitiva, el panorama segueix sent el mateix que ja hem viscut tantes vegades aquests llargs dotze mesos: incertesa i més incertesa.

Quin nivell!

[Un dos i seguit, 12-3-21] 

Tenim en marxa una nova temporada de La Sardana de l’Any en una edició singular en molts aspectes, en bona part a causa dels malabarismes que els cal fer a tots els organitzadors, del que sigui, en temps de pandèmia. A més de l’alteració en el calendari i la incertesa sobre si la final es podrà fer amb públic o, com l’any passat, retransmès per televisió i amb el vot virtual, aquesta vegada el que s’escollirà serà la SuperSardana de l’Any entre les 16 guanyadores de les altres tantes edicions de la segona etapa del concurs. De fet, això mateix ja es va realitzar en cloure la primera època, però no sé si ara ja hi havia la intenció de repetir l’experiència o ha estat una solució d’emergència d’un any anòmal, amb poques sardanes estrenades.

En tot cas, quedant-nos amb la part positiva de tot plegat, l’experiència d’enguany, com a mínim, haurà servit per fer bullir l’olla i enllaçar dignament un període passat i un altre –esperem que imminent- de nou. I, no oblidem, la última final ens haurà servit per implantar l’esmentada retransmissió i el vot virtual, una bona opció tant si es pot fer la final amb públic o no.

Allò que no ha variat des de que es va encetar la segona època de La Sardana de l’Any és el recurrent debat, a les xarxes sobretot, sobre la qualitat de les sardanes que són escollides. La qüestió no és tant si les que arriben a la final tenen prou nivell o no, com el fet lamentable que peces realment interessants siguin aviat eliminades. En aquest sentit, s’acostuma a posar com a exemple determinades sardanes de qualitat que van guanyar els primers anys i que ara, asseguren alguns, serien bandejades a la primera oportunitat. 

A mi em costa creure que els gustos o la sensibilitat del públic hagi degenerat al cap de 40 anys, però si aquesta apreciació meva fos real, voldria dir que alguna cosa no s’ha fet bé, o abans o ara. Tenim polèmica per temps, sembla.

Tornarem a agafar-nos de les mans

[Un dos i seguit, 5-3-21]

L’excepcionalitat permanent que estem vivint en pràcticament tots els aspectes de la vida, comporta, entre moltes altres coses, que sempre haguem d’estar pendents de què es pot fer o no, de si el desenvolupament de la pandèmia permetrà una major llibertat o si, en canvi, tornaran les restriccions més o menys estrictes. Ho hem anat veient, en aquest programa, en tractar de parlar de les activitats que es fan, les que no es fan, les que s’han de modificar per adaptar-les a les circumstàncies i, fins i tot, les que no eren previstes i sí que es porten a terme.

En fer aquest seguiment ens hem trobat, com en molts altres àmbits, que les actituds dels responsables i dels usuaris es poden manifestar de moltes maneres: des de les més resignades o porugues, fins a les que miren d’aprofitar la més mínima possibilitat de portar a la pràctica alguna cosa. En general, però, predominen les ganes de tornar-hi, de ballar a la Rambla, d’assajar i anar de concurs, de fer música i que els altres escoltin o ballin, de tombar pel país per gaudir dels millors aplecs o que les sardanes siguin l’excusa per veure nova gent i escenaris desconeguts.

Ara que s’està dient amb la boca petita que sembla que el panorama tendeix a millorar, ja hi ha qui pensa en que potser no haurà de suspendre res més, també hi ha aquell que ja s’hi veu –per exemple- en aquell primer aplec d’Amposta que també serà el primer de la nova cobla local; o alguna colla tarragonina ja ha decidit trobar-se per assajar aquest dissabte... Entendreix comprovar que aquests i moltes altres gestos no són inconscients, conseqüents amb allò que el sardanisme ha demostrat al llarg d’aquesta llarga i dura prova: que no és temerari, que quan ha pogut ha assumit amb convicció les mesures pertinents, ha donat exemple de seny i, alhora, l’aspiració que tard o d’hora hi podrem tornar a agafar-nos de les mans i deixar-nos portar per la música. Encara que sigui amb guanys, mascareta i el que calgui.