De suspensions, ajornaments i adaptacions

[Un dos i seguit, 23-7-21]

Tot i tenir la sensació de ser molt reiteratiu, crec que s’ha de deixar constància de la realitat i fer referència al desgavell que viu el món festiu a causa de les múltiples interpretacions que es fan de la normativa de restriccions per la pandèmia. Ha anat passant fins ara, cíclicament, a mida que s’anaven succeint les onades i la resposta en forma de limitacions.

Pel que fa les sardanes, és a dir, ballades, concerts o concursos de colles, actualment es pot fer de tot, però amb les mesures de prevenció pertinents a cada cas, com és lògic. Sigui perquè no tothom ho ha entès així, perquè alguns volen ser més cauts que ningú, perquè els fa mandra, perquè no veuen rendible electoralment organitzar coses que no són multitudinàries o perquè no poden assumir les precaucions, sigui per la raó que sigui, a l’hora de la veritat hi ha de tot i encara sovintegen les suspensions. Es fan ballades i aplecs per a ballar (amb condicions, és clar), altres s’han adaptat passant a la fórmula del concert i, efectivament, molts han tirat pel dret, ajornant o suspenent actes.

La “culpa” varia segons el lloc: a vegades són les mateixes entitats sardanistes, altres són els responsables municipals (els que tenen la última paraula, en definitiva) i també hi ha casos d’informes negatius per part de la Guàrdia Urbana, com és el cas de Figueres, per exemple. També hi ha el cas contrari a la suspensió total, com és el cas del concurs de Ceret d’aquest dissabte, que es vol fer sí o sí, malgrat sembla poc recomanable si tenim en compte que la majoria de les colles, que hi van des del Principat, fins ara han limitat molt les seves sortides i per anar a concursar a l’altra banda de la frontera els cal complir uns requisits extres que no hi conviden gaire. El resultat? Només quatre colles inscrites, totes veteranes.

Bé, no es tracte de recriminar res a ningú; en tot cas, com altres vegades, aquells que no els costa gaire suspendre una ballada, sense ni haver plantejat fer un concert.

Alts i baixos

[Un dos i seguit, 16-7-21]

Ja hi tornem a ser! La situació creada per la pandèmia, sempre canviant, amb alts i baixos, ha tornat a obligar a endurir les mesures preventives i, és clar, una de les coses que sembla que cal fer primer és prohibir ballar, incloses les sardanes. I, per no sortir d’aquella dinàmica en la que ens havíem trobat fins ara, segueix la incertesa, primer per la manca de concreció (és igual un gran concert de rock amb milers de persones atapeïdes i impossibles de controlar, que una ballada amb accés controlat, inscripció prèvia, etc.?), però també es genera inseguretat davant el fet que la justícia  és qui té l'última paraula. En aquest sentit, la Confederació Sardanista s’ha curat en salut i ha emès un comunicat on vé a dir que «aquestes mesures encara s'han d'aprovar pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i seguidament publicar-se la resolució, per tant en aquest moment encara no són vigents».

A l’hora de la veritat, hi ha un campi qui pugui, cadascú interpretant allò que bonament entén, mantenint actes, suprimint-los, adaptant-los o ajornant-los. A l’Agenda d’avui tindrem de tot, en aquest sentit, amb l’agreujant que fins a darrer moment no podrem saber exactament què passarà amb cada acte.

Naturalment, són molts els sectors perjudicats per aquestes i qualsevol de les mesures que les autoritats puguin adoptar. Jo sempre he blasmat els que es queixen sistemàticament o aquells que es pensen que són els únics afectats, o no volen veure que hi ha activitats o situacions potencialment perilloses per a molta altra gent. Però costa entendre que es consideri que hi ha el mateix o més risc en una ballada com la que el passat 3 de juliol es va fer al Parc de Saavedra -amb totes les mesures de prevenció que calia i més-, que en una terrassa qualsevol amb gent asseguda ben a prop l’un de l’altre sense mascareta i, en molts casos, exhalant fum de tabac i, possiblement, alguna cosa més; o en un concert amb un munt d’individus movent-se pràcticament enganxats l’un a l’altre.

La última normativa divulgada en el moment de redactar això sembla donar-me la raó, però no tinc clar que s’hagi interpretat d’aquesta manera davant l’allau de cancel·lacions d’aplecs i ballades que s’han produït aquests dies.

Música d'alt nivell

[Un dos i seguit, 9-7-21]

Aquest proper dilluns 12 de juliol, el Festival Internacional d'Estiu 2021, dins del Fresc Festival de Sabadell presenta a l'Amfiteatre de la Fundació Antiga Caixa Sabadell, un concert especial de la cobla Mediterrània amb peces d'autors de música clàssica i simfònica, principalment, sota la direcció de Bernat Castillejo. El programa inclou obres de Haendel, Mussorgski, Debussy, Stravinski i Ginastera, entre altres, transcrites per a cobla. Els arranjaments són obra de Josep Maria Serracant, o del propi Castillejo. 

Als que sabem apreciar la música de qualitat per a cobla se’ns fa la boca aigua, amb notícies com aquesta. S’ha demostrat abastament que amb aquesta formació peculiar que és la cobla es pot oferir música d’alt nivell, tant la que ha estat escrita expressament per a ella, com la que és fruit d’uns bons arranjadors. Tot això va ser plenament explorat,  sobretot als anys 30 del segle passat, amb la cobla Barcelona com a vaixell insígnia, tal i com ha estudiat recentment la tesi doctoral del músic Albert Fontelles-Ramonet i que resumeix esplèndidament ell mateix en el darrer número de la revista «440. Clàssica i jazz».

Actualment, tot i que encara s’està lluny d’una comprensió mínimament generalitzada del valor melòman de la cobla, encara que sigui entre sectors musicals, a poblacions com Barcelona o Sabadell, és possible gaudir habitualment de concerts dignes de qualsevol programació seriosa. Malauradament, a les comarques tarragonines el panorama és desolador, encara que de concerts se’n fan, però són més propers al concepte de concert vermut de festa major que el que comentava fa un moment. Uns concerts, val a dir, que en molts casos són ben interessants, però juguen en una altra lliga. Amb el que dic no pretenc criticar les entitats sardanistes, precisament, la raó de ser de les quals és promoure la sardana com a dansa i moltes demostren tenir preocupació per la qualitat dels programes. 

Cal tenir en compte que el concert que he comentat de Sabadell s'emmarca en el que ofereix cada any centrat en la cobla les Joventuts Musicals d’aquella ciutat gràcies a l'assessorament de l'entitat Músics per la Cobla. Imagino que als gestors d’aquí no els haurà passat mai pel cap programar un concert de cobla semblant. Qui més s’hi va apropar va ser, durant anys, el Festival Pau Casals del Vendrell, amb moltes i sempre interessantíssimes vetllades, però amb el darrer canvi de responsables aquest tipus de música va desaparèixer dels cartells.

Adéu al músic i estudiós Lluís Albert

[Un dos i seguit, 2-7-21]

La sardana és un fet plenament viu, amb tot el que això comporta. Entre altres coses, la vida va aparellada amb la mort, com un fet que cal acceptar i que, d’una manera o altra, sempre està present en la nostra experiència. Així, en un programa com aquest, que pretén fer el seguiment de la vitalitat del sardanisme, de vegades hem de fer referència a fets com el traspàs d’algú que hi estava implicat.

Aquesta vegada ha estat l’adéu a un personatge singular: el músic, compositor, musicòleg, director d’orquestra i de cobla Lluís Albert, mort el passat divendres a l’edat de 98 anys. Una llarga experiència, doncs, que comentarem avui mateix, però de la qual ara m’agradaria destacar la vesant d’estudiós de la sardana, sobretot pel que l’evolució fins la seva forma actual des d’una perspectiva musical. Ho va fer amb un rigor i un coneixement de causa poc habituals fins no fa gaire, treballant en arxius públics i privats, utilitzant una documentació i un mètode científic.

Lluís Albert va ser dels pocs que, en el seu moment, es van allunyar deliberadament de les visions romàntiques i idealitzants que proliferaren durant dècades, massa sovint plagiades sense gaire criteri, de manera que s’havien idealitzat en excés alguns fets o persones i altres aspectes quedaven foscos, sense que ningú els hagués tractat com cal.

Sortosament, n’hi ha hagut d’altres que han seguit aquesta via més seriosa, sobretot els últims anys, amb gent jove i sòlidament formada que analitza de manera professional aquest fenomen que és la cobla i la sardana.

Tornem a ballar sardanes!

[Un dos i seguit, 25-6-21]

Quines ganes tenia de dir el següent!: per fi, dissabte vinent dia 3 de juliol, es podran tornar a ballar sardanes a Tarragona ciutat. No serà una ballada normal, ja que caldrà seguir diverses mesures de seguretat i ha calgut programar el cicle d’estiu en dies, hores i lloc que no són els habituals, però sí, es podran ballar sardanes.

En els últims programes ja avançàvem en qualitat de xafarderia que tot era a punt per part dels organitzadors: les cobles i les mil i una mesures per garantir la seguretat en temps de pandèmia, de manera que només faltava el vistiplau de l’Ajuntament. Aquesta setmana s’ha confirmat que sí, que es pot portar a terme aquesta tanda de tres ballades (a banda de les de festa major), que caldrà inscriure’s prèviament, que es faran al Parc de Saavedra i altres detalls que després us comentarem.

El parèntesi ha estat llarg, des de la tardor del 2019, després de la qual ens hem hagut de conformar amb tres concerts molt interessants, però que no ens satisfeien, és clar, les ganes de ballar, de deixar-nos portar pel ritme característic de la sardana i, si pot ser, en plena Rambla Nova. Ara, la situació permet una obertura progressiva que requereix esforços extres per fer-ho com cal. Malauradament, no tots els promotors tenen capacitat per assumir-ho o no reben el suport necessari per part del respectiu ajuntament. Encara hi ha moltes pors en alguns consistoris (fins a cert punt, comprensibles), però també certa despreocupació en altres per una activitat que sembla que els faci nosa.  

De moment, sembla que a Tarragona hi ha un mínim interès oficial i la confiança en entitats com l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, que ara fa dos anys va demostrar tenir prou múscul organitzatiu en activitats com aquella memorable gran anella envoltant la Catedral.  

A Amposta, sardanes i jotes

[Un dos i seguit, 18-6-21]

Observant l’agenda d’activitats que us hem preparat per al programa, hi veiem un capítol més d’una autèntica lluita, un estira i arronsa en el qual, cada vegada més, van imposant-se les activitats que sí es poden fer, enfront les que resten suspeses, que eren les predominants lògiques en temps de pandèmia. De moment, també són quantitativament rellevants les transformades, és a dir, aquelles ballades o aplecs que acaben fent-se en format concert. A vegades, aquesta tercera via resulta ben profitosa, ja que permet gaudir d’excel•lents programes per bones cobles, però no sempre és així, malauradament.

Que a cada poble s’opti per un camí o altre depèn de moltes coses, bàsicament la vitalitat de l’entitat organitzadora i la predisposició de l’ajuntament respectiu. Quan ja abans de la crisi les coses es feien per rutina, amb cert cansament i, massa sovint, a contrapèl del consistori, acostumen a ser els casos més clars de suspensió directa. Sortosament, hi ha de tot en el panorama que tenim a la vista i, fins i tot, exemples engrescadors. Aquí hi situaria el cas de l’aplec d’Amposta d’aquest dissabte, fruit de l’entusiasme d’una colla de gent jove i compromesa amb la cultura del país, sense prejudicis i força coneixement. 

Dic totes aquestes floretes perquè no només han recuperat l’aplec, sinó que han creat una cobla amb músics de la terra, en principi allunyats d’uns instruments i una música amb una forta personalitat, però com els músics de veritat que són n’han quedat seduïts. I, això és molt important, han preparat un programa que atorga caràcter propi a la festa, on hi haurà sardanes, però la jota pròpia del poble s’hi combinarà perfectament. Això ja ho vam poder tastar al festival Amb So de Cobla de Palamós d’aviat farà un any, i ells pretenen que sigui la seva marca característica, és a dir, interpretar i gaudir de dues músiques i danses, tant catalana l’una com l’altra, fugint d’algunes actituds ignorants, a vegades, i malintencionades altres, que rebutgen la jota o la sardana, segons el cas.

No són pas els primers que treballen, alhora, per la sardana i per la jota, però el fet que comptin amb el compromís d’un bon equip de músics atorga solidesa i credibilitat a la proposta. De moment, ja van ser beneïts pel món de la cobla a Palamós, ara tenen el seu propi aplec i han estat sol·licitats per a l’Aplec Internacional a l’Alguer el proper mes de setembre. Ni la Covid els ha aturat!

Criteris canviants

[Un dos i seguit, 11-6-21]

Una de les coses per les que des del sector cultural es recordarà aquests temps difícils que estem vivint, a banda, és clar, de les afectacions humanes i econòmiques, és el desconcert i l’angoixa que produeixen els diferents i canviants criteris a l’hora d’actuar davant les restriccions. Tothom entén que han estat mesures necessàries i que tots plegats ens hem hagut d’adaptar a les circumstàncies, però en la pràctica hi ha hagut i hi ha situacions molt diverses que han anat evolucionant cadascuna per la seva banda.

Això ja ho hem comentat altres vegades, però ara, quan sembla que es tendeix a l’obertura progressiva, encara és més evident. Només en allò que ens ocupa en aquest programa es constata que, efectivament, a l’hora de la veritat, la darrera paraula depèn de cada ajuntament. Això comporta que allò que és factible en una població és ben diferent a la del costat: mentre en un lloc fan ballades, a l’altre no poden organitzar res absolutament, passant per aquell que els permeten adaptar l’aplec a un concert, posem per cas. Veiem consistoris que, ja d’entrada, no accepten res, zero absolut, i un altre fa esforços per tractar de realitzar allò que la normativa general i el seny aconsellen. També és habitual que les decisions s’adoptin a darrer moment, amb el trasbals que això causa entitats que acostumen a ser febles i regides per gent totalment voluntària.

Unes entitats, per cert, que en la majoria de casos han treballat de valent per elaborar propostes d’activitats on es garanteixen les mesures de prevenció necessàries. És el cas, per exemple, de Tarragona, on s’ha preparat un cicle de ballades d’estiu i de festa major pensades fins a l’últim detall. Tot és a punt i només falta el vistiplau de l’Ajuntament. Com deien les velles cròniques: seguirem informant.