400 números de Som

[Un dos i seguit, 9-10-26]

La revista de cultura popular catalana Som, des de fa temps més aviat especialitzada en sardanes, encara que no exclusivament, acaba de publicar el número 400. Aquesta és una fita important, ateses les característiques de la publicació i el panorama actual pel que fa les revistes impreses en general. El número 1 va aparèixer l’any 1980 i des de llavors no ha faltat mai a la cita amb els lectors, cosa que només es pot explicar per la proverbial constància dels activistes culturals del país i la seva contumàcia a l’hora de treballar de franc per la causa, singularment els sardanistes.

El fenomen, però, encara és més extraordinari si pensem en l’obsessió actual de no sabem ben bé qui, de fer-nos creure a tots que això del paper s’ha acabat, que és una cosa obsoleta i digna de ser arraconada als magatzems de les biblioteques... i encara gràcies! Realment, cada vegada costa més trobar un lloc on adquirir una revista o un diari imprès, talment com si hom pretengués aconseguir una mena de relíquia oblidada.

La revista Som mai ha gosat fer el pas als quioscos, ni tan sols en temps millors per a aquests establiments. Sempre ha confiat en els subscriptors i el servei de Correus i, darrerament -qui remei!-, en la versió digital disponible a la plataforma iQuiosc.cat. En tot cas, com he dit, no ha fallat mai, tot i que ha viscut èpoques més brillants que altres. Darrerament, està experimentant una mena de renaixença gràcies a l’impuls de Jaume Nonell, qui ha implicat tot un seguit de col·laboradors per oferir un contingut molt més interessant. A més, coincidint amb el número 400 s’ha estrenat una nova maquetació, amb un disseny més actual i atractiu. Per molts anys més!

Fins sempre, Joan!

[Un dos i seguit, 2-10-26]

El periodista i escriptor Jordi Lara, entre moltes altres coses un bon coneixedor de la sardana i la cobla, l’any 2008 va publicar un llibre excel·lent: «Una màquina d’espavilar ocells de nit», on fa diverses referències a aquesta part de la cultura catalana. En un moment donat, evoca quan de jove va fer d’instrumentista de tenora en una cobla modesta, la Canigó, on la majoria dels integrants eren músics veterans, amb una llarga experiència en orquestres i cobles. Salvant totes les distàncies que hi ha, llegint-ho m’hi vaig sentir una mica identificat, ja que fa anys també vaig formar part d’una cobla on bona part dels companys eren gent que havia viscut moltes coses en aquest particular món de la música. Amb ells aprenies coses, reies molt i mai t’avorries en els desplaçaments, les llargues esperes de segons quines actuacions o aquells memorables àpats dels aplecs. Tant en el llibre d’en Lara com en el meu record hi ha aquell humor singular dels músics i les seves mil i una anècdotes.  Eren, encara que ja gairebé ningú vivia només de la música, una generació possiblement l'última d’un tipus de músic que va fer de pont entre la diguem-ne vella escola i l’actual, aquesta potser molt més formada acadèmicament. 

La setmana passada vam dir adéu a un dels últims músics tarragonins d’aquella mena que ja era en extinció quan jo bufava el tible: el Joan Jordà, fiscorn o trombó segons convenia, que segur que us ha fet ballar a molts a les files de cobles com La Principal del Camp (després Principal de Tarragona), la Reus o la Cossetània. No era de gaires obligades, però sí que el feia especialment feliç interpretar aquelles composicions on el fiscorn tenia un paper solista amb alguna melodia més aviat romàntica. I tancava els ulls, i a tots ens embadalia. Fins sempre, Joan! 

Persianes satàniques

[Un dos i seguit, 25-9-26]

No tothom ho té prou clar, això, però és evident que navegar per les xarxes socials comporta molts riscos. Al marge d’estafes econòmiques, en les quals hi sucumbeixen els més incauts, molts ja sabem que és un lloc on proliferen aquells que ara se’ls qualifica de «cunyats» -en totes les seves variants-, que en els programes d’humor els mostren en una barra de bar; però també és terreny adobat pels anomenats «bots», no només els programes informàtics que divulguen determinades idees o en combaten d’altres, sinó els humans que venen a fer el mateix. Cal, doncs, saber per on anem quan caiem en la temptació de veure què hi ha pel Facebook o l’X, posem per cas. 

Sabent tot això i prenent les precaucions pertinents, tot espigolant, sempre podem trobar coses interessants o, com a mínim curioses. Un cas etern però que darrerament prolifera força és el dels comentaris als vídeos que sovint apareixen mostrant ballades de sardanes. No són pocs els que s’hi poden veure anelles seguint l’estil conegut com a «persiana» o, darrerament, «sardana satànica», que és més provocador. I no falla mai: sempre hi ha els comentaris més o menys educats de gent que, de bona fe suposo, diu que allò no és ballar sardanes, que fan els pallasso, que és fer malbé la sardana, que no en saben... I un etcètera molt llarg. En aquests exemples te n’adones de fins a quin punt s’ha manipulat la història i el relat en general de la sardana, no pas des de fa poc, sinó des de molts anys enrere. 

En un moment donat, a principis del segle XX, sobretot, es va imposar una idea de la sardana molt allunyada dels orígens, amb noves normes i restriccions coreogràfiques i musicals per tal de polir-la i fer-la més «civilitzada». No se’n van sortir del tot, perquè molts d’aquells postulats mai han arribat a generalitzar-se del tot i en d’altres van fracassar completament, però sí que van triomfar en el relat que deia abans, en la imatge general que s’ha anat transmetent d’una generació a l’altre. Però la manera més lliure (i divertida!) d’entendre la sardana és com l’aigua: sempre troba un lloc per escolar-se.

Un d’aquells petits-grans miracles

[Un dos i seguit, 18-9-26]

Tal i com diu el tòpic, el temps passa volant i una de les situacions en les què ho notem és quan se’ns presenta un aniversari rodó i gruixut, però tampoc massa, el suficient per tal que ens adonem que nosaltres vam viurem aquell relativament llunyà inici. A les festes de Santa Tecla d’enguany en tenim uns quants d’aniversaris, tal i com ens recorda el programa oficial, però entendreu que ara i aquí vulguem destacar els 35 anys de representacions del Retaule de Santa Tecla a la Catedral. 

Comparat amb segons quins elements del seguici pot semblar poc, però si ens aturem a pensar en què consisteix i què comporta aquest moment màgic de les festes veurem que, de fet, és una d’aquelles meravelles que, de tant en tant, ens permetem crear i mantenir els tarragonins. El cert és que ha esdevingut un element imprescindible del programa i ho ha fet pràcticament des del primer moment. És clar que estem parlant d’un muntatge fet amb saviesa i a consciència, amb la participació de moltes persones que saben allò que fan, però amb la mà mestra sempre present d’aquell personatge inoblidable que va ser el Jaume Guasch, que ens va deixar massa aviat.

Cada any, la Catedral s’omple de públic de tal manera que costa trobar un lloc on veure el Retaule si no hi has anat amb prou temps. I és que si no hi heu anat mai, val la pena fer l’esforç: són només vint minuts d’una escenificació magistral, uns dansaires compromesos i una música inoblidable interpretada en directe per La Principal de la Bisbal. Insisteixo: un d’aquells petits-grans miracles que, a vegades, sorgeixen d’aquesta ciutat nostra.

Jo m’ho pensaria

Un dos i seguit [12-9-26]

No sé si es va acabar d’entendre el meu comentari inicial de la setmana passada, però per si de cas insistiré en un detall importantíssim: interpretar una mirada prou àmplia del món sardanista en clau optimista o en una altra més decebedora depèn del punt de vista de cadascú, és clar, les seves vivències, el coneixement que tenim d’allò que observem i, sobretot, on i quan realitzem aquesta anàlisis. Cal entendre que hi ha situacions molt diferents, amb organitzacions força diverses i, és clar, resultats extraordinàriament variats. I a mi em sembla que hem de saber veure què funciona en un lloc i perquè, mentre acceptem que cal reflexionar i aprendre’n la lliçó.

Hi ha un aspecte d’una importància innegable, per exemple, que el sempre lúcid Jaume Nonell comenta en la seva darrera columna a la revista Som i que també tracta la Queralt Pedemonte en el seu article de diumenge passat al diari Avui: que hi ha massa ballades que es fan per rutina, a vegades programades per algú d’un ajuntament o que, senzillament, repeteix de manera conscient o no aquells esquemes segons els quals «sempre s’han fet així». Ballades en ple estiu al migdia en una plaça ben assolellada, amb els músics instal·lats de qualsevol manera i uns pocs dansaires veterans ballant per militància, hauria de ser quelcom a extingir. No ens ha d’estranyar que els joves no s’hi atansin ni per casualitat, quan generalment s’estan recuperant de la farra de la nit anterior. Tampoc ens hauria d’estranyar que ballades com la que clou la Patum de Berga, a les tantes de la matinada, estiguin plenes de gent sobretot jove i ballant a base de bé. D’exemples n’hi ha molts, potser no tan extrems, però també dignes de ser analitzats, com la festa major de Granollers, amb els Blancs i els Blaus, aquests darrers amb una cobla formada expressament només per a l’ocasió. Curiosament, totes les imatges que he vist, són nocturnes i amb una gernació.

Entenc que no sempre és fàcil variar costums, com el concurs de diumenge passat a les Borges Blanques. Imagineu-vos la plaça de l’U d’Octubre al migdia i amb la temperatura que feia a les comarques de Lleida. És clar que era festa major i el poble contemplava les sacrificades colles fent el vermut des de sota les voltes. Jo m’ho pensaria, eh!

"La Renaixença"

[Un dos i seguit, 4-9-26]

Quan l’estiu encara no ha acabat -ni de manera oficial ni, encara menys, real-, podem fer valoracions de com ha anat des de la perspectiva sardanista. Ja ho anirem fent, però ara, de moment, una de les coses que podem constatar és que malgrat totes les visions pessimistes i sense oblidar tot allò que, evidentment, mereix ser corregit, si naveguem per les xarxes el cert és que s’hi poden veure moltes imatges encoratjadores. Una gran quantitat d’actes, des de ballades a concerts, atrauen molt públic i, no poques vegades, d’aquell que trenca tòpics negatius sobre l’edat dels dansaires. Insisteixo: això no justifica res i no ha de ser motiu de complaença paralitzant, sinó motiu anàlisi lliure de prejudicis.

I no em puc estar de remarcar una altra alegria recent, aquesta proporcionada per mitjans diguem-ne tradicionals. Si no heu vist o escoltat mai el programa «La Renaixença», tant en ràdio com en televisió és urgent que el seguiu. Un equip de bojos dirigit pel Peyu. amb Mercè Martínez, Arnau Tordera, Laia Glück, Fel Faixedas, Carles Xuriguera i Joel Díaz, fan realitat un espai divertit però que tracta qüestions sempre d’interès, i amb música en directe. A més, la sintonia del programa és feta amb música per a cobla, tal i com vam comentar no fa pas gaire. Dimarts passat van tenir de convidada la Nàdia Cordon, balladora de la colla Mare Nostrum, qui va parlar de moltes coses en poc temps: com funciona la sardana de competició, què és això de la sardana satànica, etc. Allò més curiós és que no recordo una altra entrevista en aquest mateix programa que hagi generat tant interès entre l’equip: tots opinant, preguntant i fent enfadar al Peyu perquè el temps passava. Fins i tot es va criticar la pròpia casa -TV3- perquè no feia cap programa de sardanes. I tot plegat, amb humor i respecte, cosa que no sempre es dona. 

Bon estiu!

[Un dos i seguit, 31-7-26]

Encara que les temperatures que hem hagut de suportar fins ara semblen discutir-ho, ens endinsem en la part central de l’estiu i, en tot cas, en les setmanes en les quals hi ha més ciutadans gaudint de les vacances. Pel que ens interessa en aquest modest espai radiofònic, l’agenda es va transformant, alentint els àmbits dels grans aplecs i dels concursos, mentre que ara predominen les festes majors (amb les seves respectives ballades), així com els molts cicles d’estiu que afecten no poques poblacions arreu del territori.

Però no hem d’oblidar altres fruites del temps, és a dir, els festivals musicals (inclòs el dedicat directament a la música per a cobla); l’Aplec Internacional, enguany a Estocolm; i, és clar, a Tarragona, bona part d’aquestes properes setmanes el protagonisme l’adquirirà la Festa Major de Sant Magí. A gaudir-ho i bon estiu!

Què fan els veïns?

[Un dos i seguit, 24-7-26]

Avui dia, les xarxes socials ens permeten veure imatges actualitzades dels molts cicles de ballades de sardanes d’estiu que es porten a terme arreu del país. Naturalment, n’hi ha que tenen més èxit que altres, però generalment si es fan al vespre o a la nit i amb un mínim de gràcia organitzativa i de promoció, acostumen a anar força bé. En no pocs casos, a més, la concurrència i la participació són notables, com ara en aquelles ballades que comentàvem no fa gaire de Tiana.

Aquells que ho hem conegut, no podem evitar recordar aquell esplèndid cicle que es feia a Tarragona durant tot l’estiu. Des de Sant Joan i fins que no començaven els primers actes de Santa Tecla, cada dijous a la nit, a la Rambla, hi havia ballada. L’assistència no estava gens malament, amb sardanistes locals i de forans, a més d’aquells que aprofitaven l’ocasió per prendre la fresca anant a tocar ferro i gaudir de les sardanes, encara que fos com a espectadors o, fins i tot ballant-ne una o dues. Tot feia ambient.

Ja sé que els temps han canviat i ho vam poder veure divendres passat a la ballada ajornada en el seu moment per la desgràcia d’aquells infants ofegats a l’Arrabassada. Hi havia prou balladors tot i la minsa promoció que s’hi va fer, però la immensa majoria de passejants eren turistes. Han canviat coses com la generalització dels aires condicionats i l’exagerada oferta televisiva o que n’hi ha més que viatgen, de manera que allò d’anar a cercar alguna mica de fresca nocturna a la Rambla fa molta mandra. Potser caldria fer allò de mirar què fan els veïns, és a dir, comprovar què fan aquells a qui sí els funciona.

Eines molt útils

[Un dos i seguit, 17-7-26]

Al llarg de la història de la sardana -imagino que com en altres activitats semblants- hi ha hagut noms propis que han destacat per ser els creadors, els impulsors i, en definitiva, l’ànima de determinades activitats de certa importància. Només com a exemple, ara em venen al cap personatges únics com l’Antoni Anguela, creador, entre altres coses, del servei d’informació als que ens dediquem a parlar de sardanes als mitjans; en Jordi Puerto i La Sardana de l’Any; en Jesús Ventura i un munt de vessants, entre les quals l’entitat Músics per la Cobla; a casa nostra, l’Alfred Abad, amb l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa; i un, per sort, llarguíssim etcètera.

Naturalment, totes aquestes persones no ho han fet sols i han comptat amb equips més o menys amplis per fer realitat entitats, esdeveniments o serveis, però hem de pensar que sempre, en tot allò positiu hi ha algú que sap aplegar energies i idees. Hi he pensat ara que dos d’aquests individus lúcids i constants anuncien l’actualització i la potenciació conjunta de les respectives iniciatives que fa molts anys porten a terme. El Joan Aranda va crear, l’any 1997 sardamania.cat, amb una agenda d’activitats molt completa i un recull de programes de ràdio com el nostre, amb els corresponents enllaços. Per la seva banda, Francesc Manaut, per la mateixa època, muntava boigperlasardana.cat, un web impressionant per la quantitat de dades i estadístiques que ofereix i amb una actualització constant. Allò que han fet ara és col·laborar mútuament i posar al dia els webs des del punt de vista tècnic i fent el seu ús molt més fàcil... però mantenint l’esperit de servei del primer dia. 

Ara, només falta que reneixi S21.cat. Sardanisme per al segle XXI, eh Joan?

Que no decaigui!

[Un dos i seguit, 3-7-26]

També en el món sardanista hi ha grans esdeveniments. Alguns són habituals de cada any, com ara la festa major de la sardana de Banyoles, aplecs com el de Calella o les Roquetes, concursos com els de punts lliures o memorables finals del Campionat de Catalunya. També recordem fites puntuals, com aquelles anelles envoltant el llac de Banyoles, o les olímpiques que inauguraven els Jocs del 92, vistes arreu del món; o aquella gran trobada que va convocar el Justo Molinero a Can Zam. I entre molts altres records de festes grosses també hi hauria el centenari de la tenora i d’altres que ara no em venen al cap.

Però la sardana també és aquella activitat constant, tossudament perseverant que s’escampa per places i sales de concerts d’arreu del país. Unes trobades que no impliquen, necessàriament, monotonia, com bé saben aquells que estan al cas de tot allò que es fa setmana rere setmana. De vegades, són grans èxits a escala, cosa que vol dir, per exemple, que la ballada de dissabte passat a Vistabella va ser històrica a la seva escala, la d’un petit poble del Tarragonès que ni tan sols té ajuntament propi, ja que depèn del municipi de la Secuita. I dic que va ser una gran festa perquè per a Vistabella aconseguir fer una ballada amb una cobla com la Maricel ja és un primer èxit, però que, a més, aconseguís aplegar una gran quantitat de balladors propis i forans que van envoltar l’església del Sagrat Cor (obra de Josep Maria Jujol, recordem-ho) en una gran anella representa tota una fita. Va arrodonir la ballada una magnífica sardana d’estrena de l’Anna Abad, tarragonina amb ascendència al poble i on ara resideix.

Són aquestes petites grans iniciatives les que fan sardanisme, al costat, és clar, d’aquells grans esdeveniments. Darrerament, n’hem pogut observar alguns per aquestes comarques. Que no decaigui!  

Amb una mica de sort....

[Un dos i seguit, 26-6-26]

Els aficionats sardanistes tenim a l’abast un munt d’emissores arreu del país que emeten programes similars al que ara comencem. També podem llegir revistes com Som o Unió, aquesta darrera de la Unió de Colles Sardanistes, a banda del renovat web de Som Sardana i tot allò que circula per les xarxes de manera força caòtica. Per als que hi tenen ganes, és a dir, que estan disposats i tenen temps i mitjans per cercar els espais especialitzats mentre trien el gra de la palla, poden estar força ben informats, és a dir, saber realment què passa en el món sardanista.

No és una qüestió menor, ja que sovintegen els comentaris apareguts per diversos mitjans que denoten diversos graus d’ignorància entre els mateixos sardanistes. Són molts els que no saben que es realitzen determinades activitats més enllà del cercle habitual, on saben coses pel boca orella clàssic. De la mateixa manera, observem que s’insisteix en tòpics històrics que haurien d’estar superats del tot, com tot allò que envolta el personatge de Pep Ventura, per exemple. I no parlem, és clar, dels prejudicis -també afectats per la ignorància en història- sobre determinades maneres de practicar la sardana, com ara «fer la persiana», posem per cas.

Tot plegat, és un llast que ha de patir el sardanisme a l’hora de fer-se valer allí on calgui, que és a molts llocs, com ara institucions, empreses i mitjans de comunicació. Hi ha la revitalitzada revista Som i algunes emissions radiofòniques que fan una feina remarcable, així com el web de Som Sardana ja esmentat, però desenganyem-nos: només arriben a una part molt concreta de la població i tot allò que apareix per les xarxes és tan dispers i efímer que pot arribar a ser contraproduent o directament inútil si el que es vol és saber què s’ha de fer properament i programar-se el propi temps. No siguem pessimistes, però, podem fer allò que deia al principi: dedicar-hi temps per fer una bona tria. Amb una mica de sort....

Aniversaris de la Rosa de Reus

[Un dos i seguit, 19-6-26]

Aquests dies s’estan celebrant diversos actes amb motiu del 60è aniversari de l’Aplec Baix Camp, de Reus, i els 65 de l’entitat que l’organitza, la Colla Sardanista Rosa de Reus. Una entitat que va començar com una típica colla de concurs i que, amb el temps, va creure oportú centrar-se en generar activitat: des del mateix aplec a ballades, cursos, un concurs fotogràfic que també té una tradició envejable i, per tant, un arxiu d’imatges impressionant, que els permet preparar exposicions apassionants, no només sobre sardanes sinó sobre la cultura tradicional en general d’aquest país nostre.

De sempre, els de la Rosa de Reus s’han distingit per anar més enllà de la rutina de la majoria d’aplecs. El que cada setembre convoquen a la vora del santuari de Misericòrdia no només ofereix bones cobles sinó un elaborat programa complementari fet amb ganes d’atraure algú més que els més fidels balladors i sempre compten amb la participació d’altres grups i artistes. Durant anys, van promoure la creació d’aplecs nous a pobles de la comarca i les més properes, cercant la complicitat dels joves més inquiets de cada vila, alguns dels quals van tenir continuïtat. Fins i tot foren els engrescadors dels organitzadors de diversos aplecs per fer-ne un conjuntament, de grat record, a Escornalbou, malauradament ja desaparegut.

La Rosa de Reus segueix endavant i esperem que per molt temps, però una mirada des de fora indica que pateixen un mal massa generalitzat: malgrat la seva inquietud any rere any renovada, no sembla que hagin aconseguit que una nova generació d’activistes segueixi aquesta tasca amb sang nova. Seria una llàstima que aquesta trajectòria brillant s’estronqués, oi?

Gaudim-ne!!

[Un dos i seguit, 12-6-26]

Tot és segons el color del vidre a través del qual ho mirem, fa la dita prou popular que, segons sembla, va expressar per primer cop el poeta asturià Ramón de Campoamor. Però, filant prim, encara hi podríem afegir que, a més, les coses es poden veure d’una manera més optimista o menys segons el moment i segons la perspectiva des de la qual observem qualsevol cosa. 

Hi ha setmanes, per exemple, que això de les sardanes i la cobla ho veiem d’una manera que pensem que més valdria deixar-ho córrer i dedicar temps i esforços a alguna activitat més gratificant. En d’altres ocasions, en canvi, des del mateix observatori hi trobem moltes virtuts, se’ns presenten persones i manifestacions ben diverses, autèntiques i del tot vives. Són moments en els quals carreguem bateries i en tenim prou per entomar les previsibles etapes baixes.

Ho dic perquè, ara mateix, veig moltes coses que m’agraden tot i ser conscient, és clar, dels problemes, les debilitats i les mancances que hi ha. Veig poblacions de la demarcació de Tarragona que recuperen una activitat sardanista desapareguda o molt minvada, que hi ha iniciatives originals que il·lusionen viles senceres, músics joves que no només agafen el relleu dels que van quedant enrere sinó que enriqueixen el patrimoni musical ja existent, descobreixo noms nous d’una categoria musical enlluernadora, constato que hi ha qui publica llibres interessants...

Ja ho sé que en aquest mon tot és fràgil i passatger, però permeteu-me gaudir-ne i us convido a fer el mateix!

Lliçons sobre els Preludi

[Un dos i seguit, 5-6-26]

Dissabte passat, amb la celebració de la gran final, es va completar la primera edició dels premis Preludi, destinats a triar, entre un jurat i, en algun cas, el vot dels públic, les millors sardanes de l’any passat: la popular, la de major qualitat musical i una extensió d’aquesta darrera d’autors joves. El balanç general de tot plegat, a primer cop d’ull, és positiu: el nivell de les obres participants i, sobretot, les guanyadores, és molt elevat; el format té aires de professionalitat; s’ha comptat amb la col·laboració d’un trio de directors i compositors d’autèntic luxe, fent de jurat i de comentaristes... Els tarragonins, a més, tenim la satisfacció de saber que la guanyadora del premi popular és tarragonina, l’Anna Abad, que es referma així com un dels autors més destacats dels últims anys i, esperem, dels propers.

Naturalment, també s’hi poden fer crítiques i imagino que els responsables ja estan considerant els punts fluixos que tota obra humana té i en aquest cas no han faltat a la cita. Sense filar massa prim, jo destacaria el problema del vot per als no assistents als concerts, que si no hi són és per alguna cosa: perquè treballen, no s’hi poden desplaçar, etc. Disposar de només el temps que dura cada vetllada és limitar extraordinàriament la participació. També es van patir alguns problemes tècnics, com manca de so en alguns moments o poc coneixement d’allò que s’oferia per part dels tècnics de la retransmissió, que no sempre mostraven allò més important. Per cert, voleu dir que no es podia retransmetre en directe per la televisió convencional? I un altre repte que considero fonamental: aconseguir que més públic potencial s’assabenti de l’existència dels premis Preludi. Amb missatge a les xarxes no n’hi ha prou, és evident.

Bé, cal tenir present que és la primera edició i els canvis respecte a tot allò que s’havia fet amb La Sardana de l’Any són importants. Però, és clar, aquestes i altres observacions que s’hi poden fer caldrà que siguin tingudes en compte.

El repte de descobrir la sardana i la música per a cobla

[Un dos i seguit, 29-5-26]

Per a molts, la música que interpreta la cobla són les sardanes, més o menys agradables i originals, que la gent balla a les places; o aquelles melodies tradicionals que acompanyen les evolucions dels esbarts. De sempre -vull dir des de que aquesta formació instrumental existeix-, que hi ha hagut el repte de fer entendre a qui ho vulgui apreciar, que és molt més. I sí, és una música que es pot ballar, però també, sempre que siguin peces d’un mínim de qualitat i estiguin ben interpretades, que hi ha de tot, també és una música que val la pena escoltar i gaudir-ne. De fet, s’han creat un gran nombre de composicions pensades només per a això, és a dir, per a concert, no pas per a ser ballades, encara que tampoc han faltat coreògrafs que n’han fet versions remarcables.

I si a algú l’hem mínimament convençut i s’endinsa en l’immens patrimoni que ja hi ha de música per a cobla i que va creixent, trobarà que no només hi pot trobar el gust de l’audició de la música, sinó que anirà descobrint estils i combinacions ben diversos. I per combinacions vull dir les no poques experiències de barrejar la cobla amb altres instruments i amb altres cultures musicals. 

Però per arribar fins aquí costarà molt: no tothom està disposat (voluntàriament o inconscientment) a obrir-se a aquest tipus d’exploracions i prescindir de prejudicis i d’imposicions del mercat. En el programa d’avui, per exemple, tindrem algunes mostres d’aquesta diversitat que ofereix la cobla: des d’obres diguem-ne típiques fins a les bogeries (en el més bon sentit de l’expressió) de la cobla Contemporània, passant per adaptacions de clàssics o propostes fresques de gent molt jove i ben preparada. Com deia aquell vell anunci de televisió: la gràcia està en descobrir-ho.

Feta la llei, feta la trampa...

[Un dos i seguit, 22-5-26]

És prou coneguda la greu crisi que afecta, des de fa anys, les colles de competició. Han anat desapareixent o abandonat la seva participació en campionats de manera accelerada, fins a un punt que tot feia preveure la seva desaparició, si més no en el format que ha caracteritzat la majoria d’aquests grups. Darrerament, però, i d’això ja ens n’hem fet ressò aquí mateix, han aparegut alguns símptomes de reviscolament. S’han creat algunes colles noves i altres que havien abandonat el Campionat de Catalunya han decidit tornar-hi.

D’altra banda, s’han fet esforços per renovar i millorar el sistema que regeix aquesta autèntica lliga sardanista. També hi ha hagut canvis normatius que han ajudat a que algunes anelles puguin competir sense el neguit, per exemple, d’haver de complir la norma clàssica de formar parelles mixtes. Que no tinguis prou nois però sí suficients balladores, posem per cas, ara no és cap problema, com ja s’ha vist abastament. També s’ha encetat, aquesta temporada que tot just està començant, una doble categoria de colles grans, una d’elles especialment pensada per a les colles que potser el problema el tenen en la quantitat de concursos obligatoris. 

Malauradament, feta la llei feta la trampa, com fa la dita popular. Ara, la Unió de Colles ha hagut de trametre una carta a les colles dels dos grups de la categoria de grans renyant-los perquè sembla que algunes del B compten amb ajuts de dansaires habituals de colles del grup A. La nota recorda que en les reunions que es van fer a l’inici de temporada es va deixar ben clar que calia evitar aquests «bolos». De fet, tan sols és un capítol més d’una pràctica que ja es venia produint darrerament: que en alguns casos s’abusa dels ajuts de dansaires d’altres categories. Una circumstància, en aquest cas, prevista per la normativa, és a dir, que és legal, però que estava pensada per solucionar problemes puntuals. En la pràctica, no és estrany veure dansaires ben joves ballant habitualment en colles veteranes, per exemple, cosa que sembla que permeten les normes, com ja he dit, però que crea un lògic malestar entre les altres colles. El més trist de tot plegat és que fa anys això hauria representat denúncies, discussions i males cares. Ara, ningú gosa remenar-ho gaire, no sigui cas que aquesta peça tan delicada se’ns desfaci entre els dits...

La dolça fi de l'Obra del Ballet Popular

[Un dos i seguit, 15-5-26]

En el programa anterior ens fèiem ressò de la notícia que l’Obra del Ballet Popular havia decidit plegar i cedir les activitats que realitzava i el seu valuós arxiu a altres entitats similars. El cert és que ja es veia a venir que, tard o d’hora, això passaria i més aviat sorprenia que hagués aguantat tant de temps. Imagino que haurà estat per raons romàntiques i de manteniment de subvencions. 

L’OBP va néixer en temps certament difícils, durant el més dur franquisme i fruit de la iniciativa de gent de la mateixa mena -o els mateixos, en segons quins casos- que van promoure Òmnium Cultural, la discogràfica Edigsa i altres iniciatives d’aquest tipus. Malgrat tots els condicionants, l’Obra va portar a terme nombroses iniciatives; de fet, fou la creadora i va impulsar durant molts anys les ciutats pubilles, les memorables caravanes de la Flama de la Sardana, les Jornades d’Estudis Sardanistes, els aplecs de la sardana i d’esbarts a Montserrat, la Diada Universal de la Sardana, els guardons de reconeixement, etc. 

Però hi havia funció primordial que mai va aconseguir del tot: ser l’ens aglutinant, de caire federatiu del sardanisme i dels esbarts. Fins a cert punt va complir aquest paper, però els terribles condicionants de la dictadura primer, l’aparició posterior de la Federació Sardanista i l’Agrupament d’Esbarts i les sempre presents misèries humanes que, de fet, retardaren la creació d’aquells ens federatius i sempre els han condicionat, ho van fer impossible. 

Ens queda el consol que ha estat una mort plàcida: cedint, com hem dit, totes les atribucions vigents i el patrimoni documental a qui n’assegurés la conservació o la continuació. I, en tot cas, aquells que hi van deixar hores, esforços i, potser, diners, tenen la satisfacció d’haver fet molta i bona feina.

Ens ha deixat el Janó

[Un dos i seguit, 9-5-26]

Diumenge passat ens va deixar un personatge singular de la Tarragona eterna: Joan Salvadó Sorolla, més conegut com a Janó. Un servidor va tenir l’oportunitat de tractar-lo sovint, sobretot xerrant sobre sardanes, una de les seves grans passions, a la qual va dedicar molts anys i esforços, generalment d’una manera força discreta, però efectiva.

No sempre havíem coincidit en les nostres opinions sobre el fet sardanista i, molt especialment, d’un determinat període de les colles locals, però en tot moment vaig admirar la seva tasca i perseverança caracteritzada, entre altres coses, per la fundació de diverses colles sardanistes. Sempre li agrairé els petits tresors que em va regalar quan feia un treball d’investigació sobre la història de la sardana. Tresors que ell, habitual del mercadet de la Catedral en els seus bons temps, havia anat aplegant.

Més tard, va ser una peça essencial en aquell meravellós procés de revitalització de la festa major de Tarragona, paper que ha estat prou reconegut a nivell d’autoritats i de la diguem-ne militància festiva. A més, en Janó va saber transmetre el seu sentiment genuïnament tarragoní i fester als seus set fills, tots ells entusiastes seguidors dels més diversos àmbits de la festa, des de tocar la gralla a ballar sardanes o en algun esbart. Tot i que ens ha deixat als 98 anys, fins fa poc encara assistia a alguna ballada de sardanes com a espectador i fins i tot va gosar ballar en aquella gran anella que va envoltar la Catedral de Tarragona el 2019.

Jo crec que ha pogut marxar satisfet d’haver fet molt bona feina, lluny de lluïments però efectiva, i, com dic, haver deixat bona llavor. Però el trobarem a faltar!

Què més es pot demanar?

[Un dos i seguit, 1-5-26]

La setmana passada, en aquest mateix comentari, exposava la meva opinió sobre les oscil·lacions que acostumen a esdevenir-se en la trajectòria de l’activitat sardanista a cada població. Hi ha moments de relativa fortalesa de les entitats o els grups promotors i, indefectiblement, altres de decadència i, fins i tot, de desaparició. Davant d’aquest fet, apostava per una visió que defugi el pessimisme estèril i tingui en compte les revifalles que, a vegades, es produeixen. Posava exemples de poblacions de la demarcació on hi ha hagut relleus en els responsables i allò que semblava mort o gairebé, reviscolava. Casos com Mont-roig, la Selva del Camp, Alcanar i d’altres que podríem citar permeten fer-se aquest plantejament en positiu.

I si en torno a parlar de manera tan immediata és perquè darrerament ens havia fet patir el cas de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa: una entitat amb una trajectòria magnífica, amb colles de primer nivell i un munt d’activitat sardanista ben meritòria. Tot plegat, plenament vigent, però amb l’amenaça del fet que a la darrera assemblea general no s’havia presentat cap candidatura per a renovar la junta directiva. Les alarmes van sonar de manera estrident i, finalment, dissabte passat, en una assemblea extraordinària, sí que es va presentar i aprovar una junta nova. A més, es tracta d’equip amb moltes qualitats: cent per cent femení, amb una mitjana d’edat que no supera gaire els vint-i-cinc anys i amb molta experiència en el món de les colles. Què més es pot demanar?

Gent estimulant

[Un dos i seguit, 24-4-26]

Una de les coses per les quals serà sempre recordat el músic i compositor Tomàs Gil i Membrado és  per la seva extensa producció musical per a cobla: més de 1.300 sardanes i nombroses peces de concert i arranjaments. Els que l’havien tractat també saben del seu bon humor, com per exemple quan deia que segurament s’havia plagiat ell mateix infinitat de vegades. Salvant totes les distàncies pel que fa la notorietat del personatge i el nivell de la seva obra, un servidor, que ja porta força temps parlant de les qüestions pròpies d’aquest programa, també ha reiterat moltes idees. A banda de les que deixa passar la memòria, algunes insistències són intencionades, més que res perquè em sembla que cal fer-ho: per criticar quan cal o per a intentar promoure alguna cosa.

És el cas de la convicció que davant dels problemes no val a queixar-se, només, o fer-ho insistentment. Tampoc és viable, és clar, el cofoisme o el tantmenfostisme. Ho recordo sempre que, com aquesta setmana, conflueixen diverses notícies de caire ben diferent: algunes tristes o decebedores, mentre que altres són ben encoratjadores o, senzillament, mostres d’allò que, per entendre’ns, se’n diuen «brots verds». Algunes d’aquestes són mostres que cal tenir coratge i esperança degudament combinats, com quan observem poblacions on l’activitat sardanista s’havia esmorteït o, directament, apagat, sovint per l’abandó o desaparició dels responsables, al cap d’un temps la flama reviu i apareixen noms nous plens d’il·lusió. Ho hem vist, per exemple, a la Selva del Camp, Mont-roig o Alcanar, posem per cas. És clar que s’hauria de trobar la manera d’enllaçar aquests períodes de vitalitat, però no em negareu que veure gent nova -o recuperada!- amb ganes de fer coses boniques és força estimulant.