Treure (una mica) el geni

[Un dos i seguit, 29-10-21] 

El sardanisme no ha tret gaires vegades el geni, és a dir, que no s’ha manifestat massa de manera pública per reclamar els seus drets, però ho ha fet. No compto, naturalment, les ocasions en les que ha participat en iniciatives solidàries o de país, com ara les multitudinàries diades nacionals o altres ocasions on els sardanistes hi han sigut de manera significativa i prou explícita, més enllà d’allò que pugui fer cadascú individualment, és clar. S’han organitzat autocars i, fins i tot, quan ha convingut, s’ha constituït la Cobla per la Independència, per exemple. Sense oblidar, és clar, les moltes iniciatives més aviat de caire solidari, com ara la gran mobilització en suport a Bòsnia, on el sardanisme hi fou de manera singular i extraordinària.

Però jo em volia referir, ara, a les manifestacions específicament sardanistes. En el seu moment, es van aplegar moltíssims sardanistes davant la seu de TV3 per reclamar una major atenció d’aquest mitjà a un fenomen d’una importància innegable com és la sardana. Algun efecte va tenir tot allò quan aquest mitjà, atemorit sempre per no semblar “massa antropològic”, segons es deia, va crear un programa específic, vigent durant uns anys. Tot i les mancances pressupostàries, aquelles emissions estaven en molt bones mans –joves i expertes alhora-, però amb el temps allò es va anar diluint. 

L’altra manifestació que ara mateix recordo i que, de fet, és la més recent, va tenir lloc dissabte passat a Montjuïc, a Barcelona, per reclamar que es restauri i es protegeixi el famós monument de Josep Cañas que representa una anella dansant i que sempre ha estat protagonista de postals i mil i una imatges representatives del país. No és la primera vegada que aquesta escultura és objecte d’actes de vandalisme, però ara sembla que l’arranjament triga més del que caldria esperar. Tampoc era aquell el primer acte reivindicatiu, però sembla que les altres vegades es va respondre de manera més diligent.

El monument va ser erigit en ple franquisme, però la coincidència de dates dels atacs fa pensar que ara els que el volen malmetre vindrien a ser els hereus d’aquell règim. 

Així, doncs, de tant en tant, molt de tant en tant, els sardanistes sí que treuen el geni.

Els prejudicis, sempre els prejudicis...

[Un dos i seguit, 22-10-21]

Ja fa temps que diverses cobles practiquen la idea que aquesta formació instrumental pot fer molt més que interpretar sardanes i acompanyar esbarts. De fet, des de sempre, poc o molt, s’han fet experiències en aquest sentit, amb moments culminants com el de la cobla Mediterrània i la Companyia Elèctrica Dharma o la Sardanova, a hores d’ara autèntics clàssics de fusió amb una cobla directament implicada.

Però ha estat els últims anys quan s’han concretat més iniciatives d’aquesta mena, amb el festival “Amb so de cobla”, de Palamós, com a gran síntesi i mostrari. Hi ha cobles que han excel•lit en aquest sentit, com la Sant Jordi, la Montgrins, la Marinada i tantes d’altres. Però la desinhibició, l’emprenedoria i l’enginy han implicat cada cop més cobles diferents, com la Ciutat d’Amposta i la Mirantfont reivindicant la jota, La Principal de Tarragona amb l’atípica Formiga & Cigale, la Reus Jove amb Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries i, sortosament, un llarg etcètera.

Una opció que darrerament sembla que té força acceptació és la d’una cobla acompanyada d’una o més veus, generalment de caire líric. És el cas del que ofereixen La Principal de la Bisbal, la Contemporània o la Maricel, entre altres. El cert és que hi ha propostes molt diverses i no sempre amb el ressò que es mereixen… En alguns casos, és complicat que tinguin continuïtat, entre altres coses pel cost que suposa, per exemple, contractar per a un mateix espectacle una cobla, un grup com, posem per cas, la Dharma i tots els equipaments que fan falta.

En general, però, el problema són certs prejudicis i la ignorància sobre aquests riquesa musical que comporta la cobla. I, entre tots, estaria bé procuréssim esbandir-los, aquests prejudicis.

Que no calgui tornar enrere

[Un dos i seguit, 1510-21]

Per fi, la setmana passada vam poder tornar a presentar aquest programa, l’Un dos i seguit, en una situació molt propera a la normalitat: des dels estudis de Tarragona Ràdio, en directe i amb tots els membres de l’equip que van poder venir. Ho vam fer amb mampares de protecció i totes aquelles mesures de prevenció que són habituals a tot arreu, però vam tornar a sentir aquella experiència inigualable de la proximitat física -tot i que mesurada-, de la improvisació, els errors que sempre hi ha, la complicitat... La salsa del directe, en definitiva.

Res a veure, doncs, amb el que havia estat el programa els últims mesos: enregistrant només la veu a casa, fer tot de càlculs per tal que quadrés mínimament el temps d’aquells talls de veu i les músiques i enviar-ho a l’emissora, on la Sílvia feia meravelles per tal que tot quedés prou digne. Les possibilitats tècniques i de temps de tots plegats només permetien que hi intervingués un servidor, en unes sessions fredes i no sempre amb la veu amb prou condicions. Però ho vam fer, mentre fou possible, ja que també hi va haver un temps de mutisme total, i va ser per responsabilitat amb el compromís amb l’emissora i amb els oïdors, molts dels quals ens consta que han seguit el programa, encara que només fos per escoltar les sardanes, ja que l’agenda era ínfima i, per força, poc fiable.

Naturalment, ara, altra vegada a l’estudi i amb els companys, només desitgem el mateix que tothom i en tots els àmbits: que no ens calgui mai més tornar enrere i que acabem de derrotar aquest maleït virus. I que ens seguim trobant a les ones i a les places, és clar!

Resiliència

[Un dos i seguit, 8-10-21]

Ara mateix, costa de creure que potser algun dia podrem portar una vida diguem-ne normal, un cop s’hagi superat tot aquest trauma de la pandèmia. En tot cas, abans que això arribi i quan sí que sembla que moltes coses estan apropant-se cada vegada més a aquest punt desitjat, segur que tenen molta feina els sociòlegs, psicòlegs i tota mena d’especialistes que estudien els fets i els comportaments humans. Entre altres coses, hauran de tractar de treure aigua clara sobre els diferents nivells d’afectació a persones, organitzacions i tota mena d’activitats individuals o col·lectives.

Perquè és evident que, malgrat tot, hi ha activitats tradicionals que han despertat aviat de la letargia obligada, però també s’han anat generant propostes noves i en no pocs casos s’ha evidenciat una capacitat d’adaptació a les circumstàncies realment envejable. Allò de la resiliència, vaja. Sense sortir de l’àmbit de la dansa i la música tradicionals, tot i que fa setmanes ja vaig afirmar convençut que caldrà que passi temps per fer balanç, he de reconèixer que m’esperava que la patacada fos més forta del que es pot veure, d’entrada, pel que fa les entitats, les colles i les cobles.

En general, tot i que el panorama general ens ofereix casos de tot tipus, per poc que es pot, es tornen a fer ballades, aplecs, concursos i concerts; s’enregistren i publiquen més discos que mai; es porten a escena espectacles realment innovadors i, fins i tot, es llegeixen tesis doctorals sobre aquesta música. Insisteixo: en aquest monumental bugada segur que s’hauran perdut molts llençols, però també és cert que, de moment, no dormirem destapats, precisament.

Ha començat el Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes Memorial Joaquim Tristany

[Un dos i seguit, 1-10-21]

Tot i que enguany ja s’havia fet algun concurs dels anomenats “lliures”, el concurs de Barcelona de diumenge passat va ser molt especial. En una situació de, diguem-ne, normalitat, ja és un concurs de colles sardanistes dels més atractius de l’any, però aquesta vegada es tractava de la primera sessió competitiva de les colles després de l’inici de la pandèmia. S’encetava, així, un Campionat de Catalunya atípic, entre altres coses perquè serà més curt en el temps i en el nombre de concursos, ja que el calendari no permet altra cosa. 

La veritat és que, després de l’aturada total de l’any passat, no s’ha volgut esperar més del que les autoritats i el seny manen, sabent que el temps d’inactivitat massa llarg és el pitjor enemic per mantenir uns col·lectius tant fràgils com les colles de competició.

Diumenge, a més, va ser un dia d’emocions extres: tornar a veure, després d’aquest temps que s’ha fet tant llarg, gent amb qui es comparteixen moltes coses, o veure el recinte ple de colles i públic, encara que amb les pertinents restriccions i mesures sanitàries. Es va poder constatar que, malgrat el paper extraordinari que han fet les xarxes socials durant aquests mesos foscos, no hi ha res com la relació en viu i en directe. 

La festa fou força reeixida, tot i que es va evidenciar que a les colles encara els falta rodatge i, a moltes, sobretot les més joves, els caldrà fer un esforç extra per recuperar dansaires. De fet, hi ha agrupacions que han plegat i altres encara no estan en condicions de sortir a ballar. El pas del temps ens permetrà comprovar, suposo, la magnitud de l’afectació.

Una cosa positiva sí que la podem assegurar: que a les colles de la ciutat de Tarragona no els ha perjudicat tant com es podria haver temut. La veritat és que han pogut tornar a competir a la categoria Gran del Campionat després d’uns anys d’absència i ho fan amb una anella jove, motivada, un nivell realment alt i, sobretot, un potencial encoratjador. Ah! I també torna al Campionat la colla “Dansaires del Penedès”, després de molts anys de limitar-se, voluntàriament, a l’àmbit dels concursos lliures i territorials.

El tarragonisme més genuí

[Un dos i seguit, 24-9-21]

Una festa major important i singular com ho és la de Santa Tecla, a Tarragona, comporta un conjunt d’actes ampli i variat, amb moltes propostes de tot tipus. Però ja sabem que les festes autèntiques, aquelles que destaquen de veritat, com és el cas, ho són no només per la quantitat, pel renom dels que actuen o pel pressupost, sinó per la personalitat de determinats moments d’aquells dies farcits de coses plenament populars.

Hi ha actes que, encara que altres poblacions els vulguin imitar, fora del seu context original mai tenen aquella màgia que només aquell lloc i aquell moment poden aconseguir. La Baixada de l’Àliga?, Dames i Vells en una placeta de la Part Alta?, els Pilars de la Mercè? Segur que aquests i altres ho són d’aquesta mena per als tarragonins, no en tinc el més mínim dubte. Però ja em permetreu que en destaqui un altre: el Retaule de Santa Tecla, amb el qual dilluns vam tornar a experimentar aquella màgia que deia, i que, a més, es mostrava enriquida, multiplicada.

El retaule va ser l’obra magna d’un tarragoní autèntic, el Jaume Guasch, qui va aconseguir fer realitat aquesta meravella amb el seu art, però també sabent aplegar el suport necessari per part municipal, la complicitat dels dansaires de l’Esbart Santa Tecla, la tècnica de músics, coreògrafs i altres artistes imprescindibles per a un muntatge tant complex com aquest, Malauradament, el Jaume va marxa massa aviat, però va tenir temps d’afermar el Retaule, quedant només l’espineta d’un detall: situar l’escenari d’esquena al Retaule de la Catedral, en comptes de la porta principal com fins ara. Això s’ha aconseguit enguany, en la trentena edició de la representació, de manera que el Retaule estàtic, inspirador del que veiem en moviment, s’integra de manera ideal i perfecta en l’espectacle, tot això afavorit per un joc de llums espectacular, que referma allò que expressen les evolucions dels dansaires.

I és que el seu creador ja no hi és, però tot l’engranatge funciona meravellosament, gràcies a que està en bones mans: la coreografia amb Lluís Calduch, la música de Francesc Cassú amb La Principal de la Bisbal en directe... i tanta altra gent compromesa en aquesta manifestació del tarragonisme més genuí. 

No el trobaran a faltar, el concurs

[Un dos i seguit, 17-9-21]

Si les festes de Santa Tecla, en les quals ja ens hi trobem pràcticament immersos, fossin normals, aquest diumenge potser s’hauria celebrat el concurs de colles sardanistes que hi ha estat present de manera pràcticament ininterrompuda des dels anys 40 del segle XX. La veritat és que no sé si hi va haver alguna interrupció, però segurament deuria ser molt puntual i, segur, molt abans que un servidor -que ja comença a tenir una edat- en pugui tenir cap record. Els problemes de l’entitat organitzadora -el Casal Tarragoní- i els estralls produïts per la pandèmia en són les causes principals, però també em fa malpensar que precisament ara, quan arreu del país ja es poden tornar a fer concursos, encara que amb mil i una mesures de seguretat, i quan Tarragona ha estat pionera en fer ballades, justament ara sembla estrany que deixem perdre un acte amb tanta solera. 

Costa entendre que no s’hagin fet els esforços necessaris per salvar el concurs. I no em refereixo només al Casal, que prou feina té, ni tan sols a l’altra entitat sardanista de la ciutat, que no deu voler xafar terreny aliè, sinó que penso en l’Ajuntament. Que, per la raó que sigui, els promotors habituals no hagin pogut impulsar el concurs sembla que no  els ha preocupat el més mínim. No s’han pensat solucions ni alternatives, talment com si fos una idea, una proposta, aliena a les festes, que es feia fins ara perquè a quatre engrescats els venia de gust, no pas perquè fos un element important en el programa. És clar que determinats caps pensants vinculats a les festes no el trobaran a faltar i, alguns, més aviat creuran que s’han tret una nosa del damunt i aquella plaça ocupada durant dues hores en plenes festes de la ciutat més val utilitzar-la per alguna cosa més «autèntica» (i  hi he posat cometes, aquí).