Tornem a ballar sardanes!

[Un dos i seguit, 25-6-21]

Quines ganes tenia de dir el següent!: per fi, dissabte vinent dia 3 de juliol, es podran tornar a ballar sardanes a Tarragona ciutat. No serà una ballada normal, ja que caldrà seguir diverses mesures de seguretat i ha calgut programar el cicle d’estiu en dies, hores i lloc que no són els habituals, però sí, es podran ballar sardanes.

En els últims programes ja avançàvem en qualitat de xafarderia que tot era a punt per part dels organitzadors: les cobles i les mil i una mesures per garantir la seguretat en temps de pandèmia, de manera que només faltava el vistiplau de l’Ajuntament. Aquesta setmana s’ha confirmat que sí, que es pot portar a terme aquesta tanda de tres ballades (a banda de les de festa major), que caldrà inscriure’s prèviament, que es faran al Parc de Saavedra i altres detalls que després us comentarem.

El parèntesi ha estat llarg, des de la tardor del 2019, després de la qual ens hem hagut de conformar amb tres concerts molt interessants, però que no ens satisfeien, és clar, les ganes de ballar, de deixar-nos portar pel ritme característic de la sardana i, si pot ser, en plena Rambla Nova. Ara, la situació permet una obertura progressiva que requereix esforços extres per fer-ho com cal. Malauradament, no tots els promotors tenen capacitat per assumir-ho o no reben el suport necessari per part del respectiu ajuntament. Encara hi ha moltes pors en alguns consistoris (fins a cert punt, comprensibles), però també certa despreocupació en altres per una activitat que sembla que els faci nosa.  

De moment, sembla que a Tarragona hi ha un mínim interès oficial i la confiança en entitats com l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, que ara fa dos anys va demostrar tenir prou múscul organitzatiu en activitats com aquella memorable gran anella envoltant la Catedral.  

A Amposta, sardanes i jotes

[Un dos i seguit, 18-6-21]

Observant l’agenda d’activitats que us hem preparat per al programa, hi veiem un capítol més d’una autèntica lluita, un estira i arronsa en el qual, cada vegada més, van imposant-se les activitats que sí es poden fer, enfront les que resten suspeses, que eren les predominants lògiques en temps de pandèmia. De moment, també són quantitativament rellevants les transformades, és a dir, aquelles ballades o aplecs que acaben fent-se en format concert. A vegades, aquesta tercera via resulta ben profitosa, ja que permet gaudir d’excel•lents programes per bones cobles, però no sempre és així, malauradament.

Que a cada poble s’opti per un camí o altre depèn de moltes coses, bàsicament la vitalitat de l’entitat organitzadora i la predisposició de l’ajuntament respectiu. Quan ja abans de la crisi les coses es feien per rutina, amb cert cansament i, massa sovint, a contrapèl del consistori, acostumen a ser els casos més clars de suspensió directa. Sortosament, hi ha de tot en el panorama que tenim a la vista i, fins i tot, exemples engrescadors. Aquí hi situaria el cas de l’aplec d’Amposta d’aquest dissabte, fruit de l’entusiasme d’una colla de gent jove i compromesa amb la cultura del país, sense prejudicis i força coneixement. 

Dic totes aquestes floretes perquè no només han recuperat l’aplec, sinó que han creat una cobla amb músics de la terra, en principi allunyats d’uns instruments i una música amb una forta personalitat, però com els músics de veritat que són n’han quedat seduïts. I, això és molt important, han preparat un programa que atorga caràcter propi a la festa, on hi haurà sardanes, però la jota pròpia del poble s’hi combinarà perfectament. Això ja ho vam poder tastar al festival Amb So de Cobla de Palamós d’aviat farà un any, i ells pretenen que sigui la seva marca característica, és a dir, interpretar i gaudir de dues músiques i danses, tant catalana l’una com l’altra, fugint d’algunes actituds ignorants, a vegades, i malintencionades altres, que rebutgen la jota o la sardana, segons el cas.

No són pas els primers que treballen, alhora, per la sardana i per la jota, però el fet que comptin amb el compromís d’un bon equip de músics atorga solidesa i credibilitat a la proposta. De moment, ja van ser beneïts pel món de la cobla a Palamós, ara tenen el seu propi aplec i han estat sol·licitats per a l’Aplec Internacional a l’Alguer el proper mes de setembre. Ni la Covid els ha aturat!

Criteris canviants

[Un dos i seguit, 11-6-21]

Una de les coses per les que des del sector cultural es recordarà aquests temps difícils que estem vivint, a banda, és clar, de les afectacions humanes i econòmiques, és el desconcert i l’angoixa que produeixen els diferents i canviants criteris a l’hora d’actuar davant les restriccions. Tothom entén que han estat mesures necessàries i que tots plegats ens hem hagut d’adaptar a les circumstàncies, però en la pràctica hi ha hagut i hi ha situacions molt diverses que han anat evolucionant cadascuna per la seva banda.

Això ja ho hem comentat altres vegades, però ara, quan sembla que es tendeix a l’obertura progressiva, encara és més evident. Només en allò que ens ocupa en aquest programa es constata que, efectivament, a l’hora de la veritat, la darrera paraula depèn de cada ajuntament. Això comporta que allò que és factible en una població és ben diferent a la del costat: mentre en un lloc fan ballades, a l’altre no poden organitzar res absolutament, passant per aquell que els permeten adaptar l’aplec a un concert, posem per cas. Veiem consistoris que, ja d’entrada, no accepten res, zero absolut, i un altre fa esforços per tractar de realitzar allò que la normativa general i el seny aconsellen. També és habitual que les decisions s’adoptin a darrer moment, amb el trasbals que això causa entitats que acostumen a ser febles i regides per gent totalment voluntària.

Unes entitats, per cert, que en la majoria de casos han treballat de valent per elaborar propostes d’activitats on es garanteixen les mesures de prevenció necessàries. És el cas, per exemple, de Tarragona, on s’ha preparat un cicle de ballades d’estiu i de festa major pensades fins a l’últim detall. Tot és a punt i només falta el vistiplau de l’Ajuntament. Com deien les velles cròniques: seguirem informant.

Prevenció i conscienciació

[Un dos i seguit, 4-6-21]

És evident que tot allò que té a veure amb la pandèmia és la gran qüestió que afecta i interessa a tothom i que, per tant, ocupa gran part de l’atenció als mitjans de comunicació. Darrerament, però, un altre problema important i de caràcter universal també té un espai gens menor en les preocupacions de tot aquell individu mínimament sensible: la violència física i de tota mena, fins i tot la mort, d’unes persones respecte a unes altres, principalment de caire sexual i amb especial incidència en dones i menors.

Ja sabem que no és un fenomen nou, precisament, però ha estat en els darrers temps quan aquests fets han esdevingut més evidents i, sortosament, hi ha més consciència i es comencen adoptar mesures. Impressiona comprovar com aquest altre virus afecta gent i col·lectius de tota mena, fins i tot alguns als quals se’ls pressuposa cert nivell moral i d’ètica. En els que tractem a l'Un dos i seguit, no ens consten situacions d’aquesta mena, però és clar, això no vol dir que no existeixin. Vull creure que aquí sí que hi ha certa immunització, però hem de ser realistes i aplaudir el fet que la Confederació Sardanista de Catalunya hagi aprovat el que anomenen “Protocol per a la prevenció i l’abordatge d’assetjament sexual, per raó de sexe i de qualsevol tipus”. És un text clar i directe que val la pena llegir, ja que és a l’abast de tothom al Portal Sardanista. 

El millor de tot, és que no s’ha implementat com a reacció a un fet lamentable que hagi pogut sortir a la llum, sinó com una mesura preventiva i de conscienciació a la vista del panorama que ens ofereix el món en el qual vivim.

Consistència

[Un dos i seguit, 28-5-21]

Una de les moltes polèmiques que circulen per les xarxes aquests dies ha tingut com a motiu la versió de l’himne nacional de Catalunya, Els Segadors, que es va interpretar en l’acte d’investidura del nou president de la Generalitat, Pere Aragonès. Va anar a càrrec de la cantant Magalí Saré i el contrabaixista Manel Fortià, que oferien una interpretació força original, tant en la música com en la lletra. Deixant de banda, ara, aquest darrer aspecte, en el qual es va feminitzar els segadors per segadores, que és tota una qüestió de debat immensa, des d’un punt de vista musical també hi ha gran controvèrsia sobre si això cal fer-ho o no, o si és de prou qualitat...

Personalment, la versió em va agradar, la vaig entendre com una manera personal de veure aquesta peça, com tantes n’hi ha en aquesta i moltes altres. De fet, a l’Un dos i seguit cada setmana escoltem una versió diferent d’un altre himne com és La Santa Espina. El meu dubte, però, és si era un bon moment per fer-ho. No em veig capacitat per assegurar res, però sospito que a cap país del món en els actes oficials –i quin ho pot ser més que el d’investidura del president?- no s’interpreti la versió oficial de l’himne respectiu.

Sigui com sigui, crec que els catalans hauríem de tenir prou autoestima per entendre que en aquella cerimònia hauria resultat perfecte qualsevol de les versions oficials que hi ha: la d’orquestra simfònica, d’Antoni Ros Marbà; la coral, d’Oriol Martorell; la de banda, de Joan Lamote de Grignon; la simfònico-coral, de Ros Marbà; i la de cobla, de Francesc Cassú. Ara bé, atesa la dimensió de l’acte, sens dubte que la cobla, amb la seva tímbrica característica, hauria estat sensacional. En realitat, això ja es feia en temps de la República en una versió de Josep Serra. Aleshores, però, els preocupava més atorgar consistència pròpia d’un país de veritat a la cerimònia que fer-se els modernets.

Recuperació!

[Un dos i seguit, 21-5-21]

La nostra agenda d’activitats segueix en la línia habitual dels últims mesos: totalment trastocada i canviant fins al darrer moment. Presenta, això sí, indicis cada vegada més clars de recuperació, o de voluntat de recuperació, per dir-ho de manera més ajustada a la realitat. Segueixen les suspensions i ajornaments, però, poc a poc, els més valents i decidits van introduint elements de llum.

Hem pogut parlar de les primeres ballades i dels primers concursos de colles, sempre seguint mesures de protecció extremes, però que són realitat a molts llocs i en contrast amb altres poblacions que no han sabut o no els han permès fer el pas. Ara, ja es parla dels primers aplecs que no se suspendran, ni s’ajornaran, ni es transformaran en concerts. Uns de manera més tímida que altres, però llocs com Mollerussa o Calella són els que ja ho han anunciat: si no hi ha cap trasbals important, faran els seus aplecs per ballar i, alhora, divulguen en quines condicions ho faran, perquè no es tracta de fer com si tot hagués passat de cop, sinó de no caure en l’excés de prudència, una actitud que sospito que a molts llocs ha estat l’excusa per estalviar-se esforços i pressupostos.

El cert, però, és que la normativa vigent fins al dilluns 24 indica, literalment i entre altres coses, que “pel que fa a la celebració d'esdeveniments amb públic, s'han de celebrar en espais perimetrats, amb públic estàtic i assegut, sense interacció entre actuants i públic i amb control d'aforament”. Costa de lligar això amb les ballades que ja s’han fet i amb altres activitats que ja s’han portat a terme amb el públic poc “estàtic”. Al capdavall, és allò que hem comentat moltes vegades de la incertesa i els greuges comparatius... Esperem que aquestes normes, sovint canviants, evolucionin en un sentit més d’acord  amb la millora del panorama que sembla que s’està produint.

Aprendre coses

[Un dos i seguit, 14-5-21] 

Una de les activitats sardanistes que més bé han entomat tot el trasbals causat per la pandèmia ha estat, sens dubte, el concurs La Sardana de l’Any. Naturalment, també l’ha afectat i no es pot parlar de normalitat en el seu desenvolupament, però el cert és que s’ha pogut fer i només han calgut certes adaptacions –no menors, en alguns casos- per poder assolir els objectius. No oblido, és clar, el fet que l’any passat la final s’hagués de fer sense públic, però es va fer i tothom ho va poder seguir per les xarxes socials en directe i per TV3 en diferit.

L’altra afectació haurà estat el fet que la present edició no es basi en sardanes noves, sinó en la tria de la SuperSardana de l’Any entre els guanyadores de les anteriors edicions d’aquesta segona època del concurs. Però, un cop més, malgrat tots els problemes, la gent ha pogut escoltar les eliminatòries, ha pogut votar i hi haurà una final, aquest dissabte, a l’Espluga de Francolí, altra vegada amb públic en viu i en directe. 

De tot plegat, n’haurem après coses, és clar, alhora que s’ha constatat la resiliència del sardanisme. Només cal esperar que a la resta de sectors, un cop arribem a un estat de certa normalitat, es pugui dir el mateix, que no s’han perdut gaires estovalles en aquesta brutal bugada. En tot cas, seria magnífic que es pogués parlar d’aquelles coses apreses que deia i que, de moment, em referia a La Sardana de l’Any, com per exemple la votació telemàtica, cosa que no només evita riscos d’infecció, sinó que democratitza molt més el concurs, implicant en la decisió final moltíssima més gent que els que tindrem la sort de ser al Casal de l’Espluga.